diumenge, 19 d’octubre de 2008

La darrera jornada de la temporada 1982-1983

·
Sembla que la “pau social” s’està imposant en el nostre club. Després de la nefasta presidència de Juan Bautista Soler i una vegada un altre màxim dirigent ha fet negoci amb la venda de les accions (el de Torís, contràriament, havia promés dedicar una part dels seus abundosos beneficis immobiliaris al València), podem retornar tranquil·lament a la nostàlgia, un dels terrenys privilegiats del futbol.

Mos pares em dugueren a Mestalla per primera vegada quan tenia onze anys, l’1 de maig de 1983. Era el darrer partit d’aquella temporada 1982-1983. Aleshores no sabia res de la gestió de Ramos Costa ni entendre per què aquell equip que havia guanyat la copa del 1979 (al Madrid a Madrid!) i, tot seguit, la Recopa i la Supercopa d’Europa estava en risc de baixar a segona divisió. El cas és que ens jugàvem la categoria a la què “pertanyíem” des de la dècada dels trenta.

L’atzar volgué que el partit ens enfrontara amb el Real Madrid, l’equip al qual sempre ajudaven els àrbitres segons m’explicava mon iaio Pepe (propietari d’un passe de quinze anys). Ell fou qui em contava que sempre era rebut amb una xiulada potent i generalitzada.

Aquell Madrid de Santillana es jugava la lliga. De fet, amb un punt relegava l’Athletic Club al subcampionat. Al València, contràriament, només li aprofitava la victòria per seguir en primera. El guió del partit l’escrigué Hitchcock: gol de Tendillo amb el cap al final de la primera part, pilota al travesser del Madrid en la mateixa porteria durant el segon temps i nervis, molt de nervis... Al final esclatà una alegria jovenívola que es desbordà. I continua desbordant-se. Aquell espectacle sobre una mar de verdor m’impactà per sempre.

De fet, el preadolescent que visqué aquella tensió, aquella electricitat social tan intensa, quedà “tocat” per a sempre. Que li ho pregunten a la meua parella com em comporte davant el televisor quan “juguem” fora de Mestalla, en particular si els meus amics (cada vegada amb més criatures mocoses) em deixen a soles davant la pantalla. O als meus col·legues quan algun dels “nostres” es desfoga tot xiulant a algun jugador o a l’equip.

Ni els estudis ni la literatura han apaivagat esta passió. Potser ni Diderot ni D’Alembert ho entendrien, però fins i tot els ateus construïm alguns temples amb l’argamassa de la nostàlgia.


Vicent Flor
Soci del València CF
·

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvingut al blog amic Vicent.
Evidentment eixe partit ens va colpir a tots d'una manera extrema.

Per cert, ja es casualitat que precisament hui ens hem tornat a vore a les portes del gol gran.

bar Torino

Anònim ha dit...

També jo soc de la generació de l'autor del post. Recorde d'eixe partit dos coses molt puntuals. Una és la presència de dos aficionats de l'Athletic en les localitats de darrere i la seua felicitat per la lliga. L'altra, inesborrable i poderosa, la imatge de Carrete dirigint-se a la grada demanant suport els últims moments del partit, i les seues botes amb la sola de color taronja.

Sempre he reconegut aquell partit com el dia que va transformar la meua relació i el meu compromís amb el València: tot i que mon pare em duia sovint a Mestalla, aquell dia vaig tindre la consciència plena de que "això" era per a sempre.

jgv