dimecres, 12 de novembre de 2008

Vosaltres, els xiuladors

·
He aplegat a deixar d’anar alguns partits a Mestalla per la malícia que em provoquen. Són una majoria diria que silenciosa però no ho són en absolut. De fet, fan molt de soroll. Massa. Aparenten ser persones normals, seguidors del seu equip. I ho són, però a estones. Només parcialment. Tan sols quan guanya el València i quan juga com ells creuen que ha de jugar, a l’atac, una vegada i una altra, amb jugades “espectaculars” i sense preocupar-se pel contracolp, una jugada característica de molts esports d’equip. Només atorguen treves, i no sempre, quan juguem contra el Madrid, el Barça o els grans del continent.

De fet, consideren que defensar bé no és una manera de jugar bé. Creuen que el futbol és si fa no fa com les corregudes de bous. Com més s’exposa el torero (l’equip), més emoció. Probablement a Mestalla busquen la mena d’emocions que no troben en altres contrades de l’existència. Com tanta altres persones, entre les quals em trobe. La diferència és que nosaltres no aboquem la frustració amb xiulits i insults contra l’equip i/o els seus jugadors. Si de cas eixa jornada no encenem el televisor o a tot estirar fem dieta de tristesa.

Però ells aboquen fel contra els jugadors i contra l’equip quan les coses no van com ells es pensen que “han d’anar”. Qualsevol entrenador visitant sap que aguantar amb la porteria a zero els trenta primers minuts a Mestalla farà que es manifesten estos "reginyosos" contumaços, aquests "reginyosos" incorregibles.

A més, tenen predilecció pels jugadors de la terra. Amb ells són immisericordiosos. No poden errar una passada perquè no li ho perdonaran. “La millor afició del món” no sols no acostuma a animar sinó que té el xiulit fàcil amb els jugadors valencians i/o de la pedrera.

Són presa fàcil dels lideratges populistes, d’aquells dirigents que afirmen que faran un València campió d’un any per a l’altre. Què aconsegueixen amb el seu soroll? Normalment incomodar o enderrocar entrenadors que ens han fet grans. Sense anar més lluny Héctor Cúper, que ens colà en dues finals consecutives de la Copa d’Europa (alguns es pensaven que això devia de ser una cosa fàcil) o, encara més fragant, a Rafa Benítez, que aconseguí tres títols oficials (ni més ni menys que el 16% del total de les nostres vitrines) en només tres temporades.

M’encantaria que al nou Mestalla hi haguera una mena de codi deontològic de l’aficionat del València, com un manament bíblic inviolable: no xiularàs a l’equip ni als seus jugadors mentre la pilota rode al camp del València. Tanmateix, em tem que traslladarem al nou estadi el que ha esdevingut una pràctica cultural molt “nostra”.


Vicent Flor
Soci del València CF
·

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Tan cert com la vida: el caràcter "sabut" i "renegó" de certa part de Mestalla no es pot negar. I tinc la sensació de que, a més, és un sector que, amb el pas del temps, es demostra que sempre s'equivoca: els que xiulaven Quique com si tot fora tan fàcil, els que abroncaven Cuper abans i després d'arribar a una final de Champions League, els que abroncaven l'equip del doblet en la primavera de 2004, els que han perseguit Angulo, els que en el seu temps no podien vore Castellanos... No sabria remontar-me més, però n'estic segur que exemples trobem a totes les èpoques, perquè és un fenomen que no depen de si el València va bé o mal.

I també estic d'acord: la falta de capacitat de Mestalla per apreciar aquells que són "dels nostres" és enorme i lamentable.

kawligas ha dit...

Castellanos era pitado y luego fue idolatrado y Cordero también, aunque éste menos. Sin embargo, son los jugadores como estos, o Rufete o Angulo, los que amalgaman un equipo, son la pasta con la que se juntan los azulejos de relumbrón, y sin jugadores de ese corte no hay equipo que se mantenga como tal. Y hay que extender esa cultura, sobre todo en estos tiempos de mercachifles y mentirosos

Anònim ha dit...

Cert.

Eixe caràcter sabut i renegó em posa malalt. A més ho he patit a casa (mon pare, sense anar més lluny). Passe per ser una persona tranquila, però a vegades he eixit de Mestalla amb alguna enganxada (sols verbal) amb algú d'estos aficionats. Mestalla a vegades és cruel (Puchades i Kempes formen part de la nòmina d'escridassats), però també sap ser sobreprotector quan l'equip ho necessita. No sé, supose que és part del caràcter pirotècnic dels valencians.

V. Chilet

Anònim ha dit...

com diu el cantic:

"Y que le den por el culo a los que silban a Angulo"

(amb de música de "y cuanto más acelero más calentito me pongo)

bar Torino

Anònim ha dit...

La foto es de la temporada 76-77, la primera que recuerdo con plena conciencia de hincha. De hecho, Heriberto Herrera es el primer entrenador que reconozco como tal.

Lo curioso es que el inicio de temporada fue demoledor, con Diarte y kempes marcando goles a diestro y siniestro.

La derrota en el Camp Nou 6-1 yendo líderes fue considerada como debacle total y dejó secuelas. Es el primer partido televisado que recuerdo. Al acabar, mi padre, cabreado pero queriendo limar asperezas me dijo: vaya equipo tenemos eh?. Yo, con estocismo impostado respondí: a mi me da igual, porque yo soy de todos los equipos.

Aún no había acabado la frase y ya estaba llorando...sólo tenía 5 años. Como para olvidar ese día...

bar Torino

Anònim ha dit...

Bar Torino,

Ahora que llevamos dos años seguidos siendo goleados en el Camp Nou, me vino a la memoria ese partido que recuerdas, ese 6-1, con cinco goles de Clares y la parcialísima retransmisión que hizo el inefable Juan José Castillo en TVE, que provocó un aluvión de protestas. Lo recordais ???

Un saludo
Jose Miguel Lavarías