I es va fer la llum (17.03.1959)

·

Perquè el València fóra el València de manera definitiva va fer falta que s'encenguera la llum a Mestalla. D'eixa manera, el club va assumir com propi el caràcter noctàmbul i fester de bona part de la seua tropa. Va ser fa 50 anys, el 17 de març de 1959 i l'efemèride va servir al mateix temps per a celebrar amb tots els luxes el 40 aniversari de l'entitat. Fins a eixe moment, la realitat gojosa del gran Mestalla i l'espenta cèlebre dels jugadors de la pedrera van sostindre en alt el mite del rat penat. Però en essència, la segona mitat de la dècada havia deixat en l'aire cert decaïment esportiu. Ja no era l'allau de títols dels anys 40' ni les finals es repetien de manera constant. No obstant això, el club va saber mantindre el to amb gran enteresa, fidel al seu propi pla. Amb un caràcter definit.

·

La llum li va donar a Mestalla el plus de gran recinte. Però també li va subministrar a la societat bona part de la seua metafísica moderna. Una successió de xicotets ritus col•laterals sense els quals és impossible comprendre l'aura de magnetisme i electricitat que va generar l'esdeveniment: futbol en horaris intempestius, sopars de cabasset en els bars dels voltants i la posterior i simptomàtica presència de whiskeries en les rodalies. Una atmosfera, un escenari, una manera de viure.

·

Potser per a llavors el món i la glòria estigueren ja lluny de València i Mestalla, però és evident que no passava el mateix amb la vida. La vida tenia arguments i estímuls per a no passar de llarg en la seua trobada amb Mestalla. D'eixa trobada va nàixer l'idil•li que va fer del nostre camp un dels més admirats del planeta futbol. No per la sonoritat dels seguidors, ni per la major o menor potència del València de torn. Més bé per l'atmosfera, el clima, la ubicació, les sensacions. Engrunsat per brises i hortes, a la lluna de València. Amb ambient de cafeteria ambulant i bareto de mercat. Un plaça popular i de moral relaxada. Pur malbaratament sensual.

·

Sens dubte, el futbol nocturn va ser un èxit sense precedents en aquella ciutat de rostre provincià. D'eixa evidència van nàixer senyes d'identitat i triomfs esportius. Els 60' van significar l'eclosió de les competicions europees, on el València va tindre un paper preponderant i capital, amb tres finals consecutives en la Copa de Ciutats en Fires. Eixe impuls li va servir al club per a renovar i modernitzar el seu discurs, però també per a aprofundir en el paper de Mestalla com a emblema urbà cada vegada més present en el pla de la ciutat. El trofeu Taronja va ser una conseqüència més. Futbol i nit. Horaris de discoteca que només s'entenien a València. Eixos horaris que li van donar al club una dimensió pròpia i distinta. Les cèlebres 22'30. Partits que començaven dissabte i acabaven diumenge per a desconcert de rivals i periodistes. Partits que generaven una complicitat singular entre equip i afició. Un ambient made in Mestalla. Desenes de nits europees. Desenes d'eliminatòries coperes. I la certesa que la institució va construir a Europa bona part del seu prestigi. No gratuïtament, es tracta del tercer club espanyol amb millor palmarés europeu en títols i partits jugats.

·

Des de llavors, l'estètica d'au nocturna i poc convencional ha guiat bona part del relat no oficial de l'entitat. Per alguna cosa, l'animal totèmic de l'escut és un rata penada. La nit, salta a la vista, mai ens va confondre.

·

·

Últimes vesprades a Mestalla

·