Les relacions entre el futbol i la ideologia (no confondre amb la política) no són analitzades freqüentment. El punt de partida d'esta desaparició analítica sol ser que un club de futbol resulta transversal a la societat. En línies generals esta afirmació sol ser certa. Ara bé no per això hem de eliminar l'anàlisi d'un fet que permet un microscopi sociològic apassionant.Les relacions del poder amb el futbol són moltes al llarg del temps. L'aparador que suposa la victòria, el campionat, és una fotografia impagable per al poder polític. El règim franquista intentava patrimonialitzar les victòries esportives. No citaré el club que més patrimonialitzava. És aquest un primer estrat. El segon estrat és la utilització per a causes ideològiques més esteses. El paradigma modern està al Barça de Laporta i el final del Correllengua al Camp Nou. Però també amb l'eixida de la pancarta de Agua para todos al camp de Mestalla.
La transversalitat del València actualment està fora de tot dubte Però no sempre ha sigut així. En este mateix blog es recordava a Josep Rodríguez Tortajada el president oblidat (republicà i valencianista). Més tard i durant el període de la transició democràtica el Luis Casanova se situava molt clarament d'una de les parts conflictualtzades. Fins i tot el fitxatge de Roberto va ser instrumentalitzat.
És possible que no estigueu d'acord amb algunes apreciacions d'este escrit. Algunes admeten moltíssimes matisacions però l'espai de redacció i el vostre temps de lectura és limitat. Però les creia necessàries per demostrar que un club sol ser transversal però no sempre és neutre. Per exemple, l'equidistància actual respecte als dos pols mediaticofutbolístics (Madrid i Barcelona) no ha sigut sempre així. La creació d'un punt de vista valencianista va costar temps i esforç conceptual. Periodistes, jugadors, directius i aficionats han anat abandonant eixe complex d'inferioritat respecte al club de la capital. Respecte al Barça i Catalunya ja es té històricament. En eixe camí d'autoestima i autoafirmació, d'autonomia esportiva i mediàtica han tingut un paper destacat diversos personatges. No puc mencionar-los a tots i els demane disculpes.
En definitiva la construcció silogística d'un cert valencianisme ideològic-futbolístic intuïtiu més que no racional naix a principis dels 90 amb Paco Roig i David Albelda com a protagonistes principals. Paco Roig no va ser el millor gestor del món. Segurament no va ser ni un bon gestor. Però va ser el primer a posar la megafonia en valencià, el que va tornar el pantaló negre (diferència amb el Real de Madrid) i el primer a plantar cara a las "glorias deportivas". De fet, una bona punyà li va costar . Però va ser el revulsiu que l'aficionat valencianista necessitava per superar el seu complex d'inferioritat. El següent pas el va pegar David Albelda. Esta mateixa setmana ha tornat a deixar clar el seu valencianisme ideològicofutbolístic (nosaltres no tenim a Silva i no ens passem el dia dando el coñazo). La persecució que va patir l'any 2001 li va demostrar que no calia tindre por a la caverna centralista madridista. Albelda exercix de poblallarguista i valencià que juga a futbol.
El València és transversal a la part de la societat a la que representa. Això és cert. Però ara envia les cartes en valencià, el speaker parla en valencià (fins i tot a Milà en la final de la Champions), la informació esportiva més seguida es fa en valencià, els jugadors parlen en valencià en les rodes de premsa, els jugadors estrangers i espanyols diuen coses en valencià quan es guanya algun títol.
La transversalitat és variable i no sempre és neutra. Jo vull un València més transversal. Més representatiu. Un València més valencianista.
Carles López Cerezuela
Aficionat del València CF
·
Estoy de acuerdo en que habría que matizar. Un tema que ofrece perspectivas y enfoques diversos. La identidad, da para muchos batacazos entre los aprendices del patinaje.
ResponEliminaDiscutible la referencia a Roig. Aquí muchos han arrimado el ascua a su sardina. En el período de la transición de los años 70 en plena guerra de símbolos en nuestra ciudad, parecería que nuestros dirigentes eran "més valencianistas" cuando seguramente los árboles impedían ver el bosque. Un bosque con muchas matizaciones. Saludos.
Alfredo Cardona
Degut a l´habil.litat de l´actual president, el València ha deprés a no vincular-se de forma partidària. Tanmateix això es prou novedós. El València des de els setanta s´associà al blaverisme. Dissortadament, pareix que a alguns dels pitjors feixistes que conec m´els he de trobar a Mestalla. Jo crec que una institució civil de tant de pes es en molts sentits"política", sempre encarna valors d´alguna manera nacionals, sentiments que vehiculen un cert "nosaltres" que en cap mesura es neutre. El mateix "bonico"Ortí portà plorós el titol de lliga a la xeperudeta per a que el bisbe ens beneïra a tots, i açò vos assegure que no es un gest neutra, ja que l´esglèsia es un poder social efectiu. Es política la decissió de parlar valencià a l´estadi, el fet de que tots xiulem al Madrid pel que representa quan ix a Mestalla o que la samarreta siga la senyera. Que per eixemple Laporta manipule imprudentment la imatge del Barça en favor de certs interesos partidaris no significa que qui no ho fa siga "apolític". Sempre el futbol d´elit es polític, també quan els dirigents ho neguen, per què encarnen valors que son estimats per la colectivitat i l´ajuden a identificar-se.
ResponEliminaÚnicament discrepe, com Alfredo Cardona, en la qüestió Roig. Potser per què m´agrada pensar que la dolenta imatge que el madridisme te a Mestalla es fruit d´alguna cosa mes seriosa que les xuleries d´eixe personatge tan nefast per a la historia del club del nostre amor.
Felicitats una volta mès a l´autor i el blog per què em resulta estrany poder debatre de futbol i del València sense exabruptes ni Julios Insas ni fanàtics...
David Montesinos
Sempre que el club tinga deutes, i siga el govern valencià de torn, el que li acosta la butxaca per a donar els titos o favors econòmics, serà un club polític, es més, no ni ha una associacio més important ni amb més socis o simpatitzants com el València a tota la Comunitat, y això els polítics ho saben molt be i ho apliquen. Per molta habilitat que tinga l'actual president, quan el Molt Honorable, l'Alcaldía o Bancaixa (branca economica del govern) desitjen utilitzar l'imatge del Valencia per a qualsevol favor polític, de seguida estaran "exigint" (que no demanant) a la porta per a fer-ho.
ResponEliminaBon Nadal y Feliç Any valencianistes.
Es la primera vegada que escriu en valencià, l'ocasió ho mereix. Amunt.
Estem mitificant a Paco Roig massa, i jo crec que l'afició va ser la que demanà un canvi de rumb a la presidencia del club de Don Arturo Tuzón a "Paco", y de seguida de "Paco" a Pedro Cortés.
Pepelu. Soci i multiaccionista.
La veritat és que potser teniu raó amb el tema de Paco Roig. Potser només va ser un punt d'inflexió temporal d'un procés més ampli però la menció al moment era necessària. Vaig pensar que valia la pena entrar en un lloc de debat on ningú no entra per espinós que fóra el lloc. L'equidistància dels dos centres de poder comença als 90 i l'autoestima col·lectiva arribà amb els títols evidentment... Són dos valors que hem de preservar encara i quan les coses no van bé....
ResponEliminaFalten més factors d'anàlisi com l'aparició de Canal 9 i Ràdio 9 (especialment)o Superdeporte que contribueixen a la creació d'un punt de vista exclusivament valencianista no subordinat.
Recordeu el titular una jornada abans de guanyar la lliga el València: "El Madrid se aleja del título". Ells tenen punt de vista propi. Nosaltres hem de defensar-lo.
En tot cas, gràcies per la vostra aproximació respectuosa al text. I les vostres contribucions.
Un factor important que no s´ha nomenat pel que fa a la visualització de la pluralitat de l´afició valencianista és l´aparició de l´animació organitzada al fons sud de Mestalla. S´ha de reconèixer que la plataforma que articulà el naixement de GG en 1994 va permetre retrobar aspectes de la tradició més autòctona del club que havien sigut bandejats per les directives i això tingué la seua materialització a la graderia.
ResponEliminaD´altra banda, compartix l´opinió sobre Paco Roig vessada al text.
Per raons un tant popular-presidencialistes Paco Roig va propiciar un reviscolament del penyisme i en eixe procés el club es tornà a acostar en certa mesura a les comarques.
Per exemple, el nom de la revista Val de VAC, encara que sone provincialista, provenint d´una iniciativa del nostre club no deixa de tindre un caràcter relativament vertebrador. Inclús recorde en eixa època que Ferran Torrent va escriure en la revista del club, tot i ser barcelonista. L´antimadridisme roigista també es relaciona amb una tendència anticentralista que perviu en la personalitat valenciana, Marqués parlava d´ella en el seu llibre més famós.
El Valencia ha d'assolir una valencianitat de minims sense anar molt més enllà. Potser per alguns eixa valencianitat sempre serà poca però crec que per damunt de tot està el propi "relato" del club. Si el club es capaç de generar una cosmovissió pròpia no tan vinculada a valors generalistes/essencialistes (els valencians, el valencià, "lo" valencià, etc) la vinculació "mística" de la massa social será més sana i menys ambigua. Clar que per a que això passe s'ha de crear una pedadogia de club. Jo crec que 90 anys d'història permitixen modelar un mite sense apelar en tot moment a valors territorials, nacionals, etc.
ResponEliminaInteressant debat.
Bon any a tots.
BT
S'ha mort Joan Monleon. A esta entrevista fa una referència al futbol i al València. Mereix un post d'algú que el conega bé.
ResponEliminahttp://www.levante-emv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=2008112000_39_521789__CULTURA-Joan-Monleon-hecho-felices-muchos-aqui-extranjero-siento-satisfecho
Bon Nadal a tots.
Happel
Monleón era granota. Pero bona gent...DEP
ResponEliminaFent un poc d'offtopic, estaria bé poder recuperar el partit eixe comentat per Monleon.
ResponEliminaHe tingut ara temps per a donar-li una ullada a l´article que linkà Mgb i s´ha de dir, en relació amb el text, que aquell FCB-Atlètic de Madrid que comentà Monleón va ser una digna continuació del show integral d´este artista. Emocionant 5-4 amb remuntada, aquells 4 gols de Pantic que no serviren per a passar l´eliminatòria copera i la culminació de la gesta obra de Pizzi, clàssic en eixos esdeveniments.
ResponEliminaPer si algú vol buscar el partit, pertany a la temporada 96-97.
No crec que "tornar el pantaló negre en contraposició al Real Madrid" fora fer valencianisme.
ResponEliminaMés bé populisme i ignorància històrica.