Qualsevol organització té una sèrie de valors forjats durant la seua tradició de fer o no fer. Aquests valors són línies generals d'èxit i de fracàs, fronteres i comportaments, personalitats i actituds que construeixen l'ànima d'un equip de futbol.
L'exemple més bàsic de valors futbolístic podria ser el Barça ("més que un club") però també en termes més ideològics podria ser el St Pauli alemany. O també l'Atlètic de Bilbao. Tots els equips tenen ànima i personalitat pròpia com a col·lectiu humà i com a equip.
Els valencianistes hauríem de reflexionar sobre el nostre DAFO però especialment hem de conèixer les nostres columnes vertebrals, aquelles cordes de les quals no ens podem ni devem desnugar. No he llegit mai un debat ampli sobre este tema. I "Últimes vesprades..." sembla el lloc idoni.
Jo alguna cosa he reflexionat sobre el tema. Sé que en temps d'austeritat, serietat i rigor al València li ha anat millor. Sé que ens funciona millor el trellat que el capità moro de "això ho pague jo" perquè al final el capità no paga i paguem vostés i jo. Sé que la discreció ens funciona millor que la parloteria. I em fa l'efecte que el sacrifici i el treball humil ens funciona molt millor que les expectatives desmesurades d'una afició massa aficionada a somniar. Els valencianistes hem de saber qui som, tindre l'autoestima en el lloc adequat, ni molt amunt ni molt avall. Som el tercer equip d'Espanya. El primer de la segona lliga. El que és capaç de sorprendre quan la polarització tensionada Barça-Madrid falla i entrem en la primera lliga. Les expectatives mal plantejades generen frustració. La grandilocuència de grans estadis pròpies de megalòmans egipcis que només saben construir temples funeraris no ens ha funcionat mai. Ans al contrari ens condueixen per camins de patiment i refundació. Una autoconcepció correcta és una font de felicitat enorme. I el futbol es això, la font d'una felicitat fictícia i efímera sobre la que construir estats d'ànims alterats. És la vida en definitiva.
Si som humils, discrets, treballadors, pensadors i fetadors, si tenim trellat, si sabem què volem i qui som, tindrem una vida futbolística plena de satisfacció. I això no està renyit ni amb l'ambició ni amb l'alegria.
I si vostés pensen que només parle sobre el que passa fora del camp estan equivocats. Sobre la gespa també tenim personalitat. Exactament la mateixa que tenim fora. Podeu revisar la història i ho comprovareu. Els Valències que han jugat amb determinats valors han destacat i han deixat petjada. I els altres, han deixat... no han deixat res.
Segur que vostés troben més valors que ens aporten valor. Ara necessitem dirigents que tinguen el valor de posar-los en valor.
Carles López Cerezuela
Aficionat del València CF
·
L'exemple més bàsic de valors futbolístic podria ser el Barça ("més que un club") però també en termes més ideològics podria ser el St Pauli alemany. O també l'Atlètic de Bilbao. Tots els equips tenen ànima i personalitat pròpia com a col·lectiu humà i com a equip.
Els valencianistes hauríem de reflexionar sobre el nostre DAFO però especialment hem de conèixer les nostres columnes vertebrals, aquelles cordes de les quals no ens podem ni devem desnugar. No he llegit mai un debat ampli sobre este tema. I "Últimes vesprades..." sembla el lloc idoni.
Jo alguna cosa he reflexionat sobre el tema. Sé que en temps d'austeritat, serietat i rigor al València li ha anat millor. Sé que ens funciona millor el trellat que el capità moro de "això ho pague jo" perquè al final el capità no paga i paguem vostés i jo. Sé que la discreció ens funciona millor que la parloteria. I em fa l'efecte que el sacrifici i el treball humil ens funciona molt millor que les expectatives desmesurades d'una afició massa aficionada a somniar. Els valencianistes hem de saber qui som, tindre l'autoestima en el lloc adequat, ni molt amunt ni molt avall. Som el tercer equip d'Espanya. El primer de la segona lliga. El que és capaç de sorprendre quan la polarització tensionada Barça-Madrid falla i entrem en la primera lliga. Les expectatives mal plantejades generen frustració. La grandilocuència de grans estadis pròpies de megalòmans egipcis que només saben construir temples funeraris no ens ha funcionat mai. Ans al contrari ens condueixen per camins de patiment i refundació. Una autoconcepció correcta és una font de felicitat enorme. I el futbol es això, la font d'una felicitat fictícia i efímera sobre la que construir estats d'ànims alterats. És la vida en definitiva.
Si som humils, discrets, treballadors, pensadors i fetadors, si tenim trellat, si sabem què volem i qui som, tindrem una vida futbolística plena de satisfacció. I això no està renyit ni amb l'ambició ni amb l'alegria.
I si vostés pensen que només parle sobre el que passa fora del camp estan equivocats. Sobre la gespa també tenim personalitat. Exactament la mateixa que tenim fora. Podeu revisar la història i ho comprovareu. Els Valències que han jugat amb determinats valors han destacat i han deixat petjada. I els altres, han deixat... no han deixat res.
Segur que vostés troben més valors que ens aporten valor. Ara necessitem dirigents que tinguen el valor de posar-los en valor.
Carles López Cerezuela
Aficionat del València CF
·
Molt interessant com a document de reflexió. Ara, hauríem de llegir-ho els dirigents que són els que tenen capacitat per a fer una pedagogia de tot això que voldríem com a esència del nostre club
ResponEliminaNo podria estar més d'acord...
ResponEliminaTens tota la rao.
ResponEliminaFilosofía humil i treballadora sempre ha sigut sinonim d'exit.
Filosofia del pit tret i anar de bocaxancles, sinonim de batacazo históric.
Crec que no cal donar noms d'ambes variants, tots els tenim a la memória.
I com diu kawligas, estem en l'obligació d'instaurar al club la filosofia del treball i de l'humiltat. No hi ha altra.
Un saludo
Jose Miguel Lavarías.
En quan a quins ha de ser els valors i el caràcter dels nostres equip de jugadors crec que tots ho tenim clar "Bronco y copero". Eixos equips són els qui històricament ens han fet grans.
ResponEliminaJosep Bosch
Jo crec que tots els que formem part d'este blog ho tenim clar. El teu article resumix a la perfecció el Valencia que ens agradaría.
ResponEliminaAra bé, cal ser realistes amb l'entorn social del club. El València no cuida la seua metafisica i no sap triar el camí adequat quan les coses li van bé.
A voltes arriben els triunfos per pura casualitat o per les circunstàncies més alienes (la llei Bosman o el nou format de la Champions foren claus dels últims exits ). Llavors, en lloc d'enfortir i crear una doctrina ferma s'emborratxa de gloria i perd l'oremus.
No debades el Valencia es caótic i fanfarró, optimista i antimelancolic, faller i autodestructiu...i només quan no té atra opció fa virtut de la necessitat.
BT
Que gran artícul. Me quede amb esta reflexió: Al Valencia li va millor en temps d´austeritat, serietat i discreció.
ResponEliminaOportuna y brillante reflexión. El Valencia presente y futuro, debería mirar su historia, sus orígenes.
ResponEliminaAlfredo Cardona
Premiar a Rufete el otro día fue un gesto honroso para todos. Para que luego se diga...
ResponEliminaamunt
Muy buen artículo, y en efecto esta debe ser nuestra filosofía, pero deja de serlo cuando nosotros mismos actuamos dejandonos llevar por la fanfarria y el boato faraónico, y la masa va detrás como el capitulo de los Simpson "Monorail"
ResponEliminaEl problema es que el VCF cuando empieza a ir bien, suele llamar la atención de acaudalados señoritos, queriendo formar parte de algo esotérico y místico.
Esto pese a quien pese volvera a ocurrir, dentro de 10-15 o 20 años, incluso puede que antes, lo que debemos de demostrar es que esto no puede ser el cortijo de los señoritos, y tirarlos a gorrazos, si han tirado a Mubarak aquí podemos hacer lo mismo,
los que hay ahora no son los mejores, pero estan peleando por tener el VCF que en este artículo nos comentan. Y por cierto hace falta ser muy del VCF para estar en estos tiempos de presidente, aunque haya muchas cosas mejorables.
PEPELU Accionista en crisis.