·
·
·
·
Amb la mort d'Ignacio Eizaguirre, un dels millors porters de la nostra història i un dels grans referents del valencianisme, es tanca una de les etapes més glorioses de la nostra trajectòria com a club de futbol.
La seua pèrdua ens deixa orfes d'aquell València de la més immediata postguerra. El València obligat a canviar el FC pel CF per imperatiu legal. El València dels Luis (Casanova-Colina). El València de la València de les cartilles de racionament, de la fam, la misèria i les penúries. La València que a dures penes començava a refer-se de tres anys de guerra entre germans. La València dels vençuts i dels vencedors, que va tindre en el seu equip de futbol més representatiu una de les poques alegries que en eixos durs temps es podia tindre.
Amb la desaparició d’Eizaguirre diguem adeu al València més mític. Al València dels Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza, però també dels Álvaro, Juan Ramón, Iturraspe, Lelé, Lecue, Pio i tants altres que convertiren un club fins eixe moment modest en un equip triomfador. El València CF dels anys 40 va ser el gran dominador del futbol espanyol, el València guanyador de dos copes 1941/42, 1949 però també de tres lligues 1941/42, 1943/44 i 1946/47.
Adéu al València “Bronco, copero… y liguero”.
Josep Bosch
Soci del València CF
La seua pèrdua ens deixa orfes d'aquell València de la més immediata postguerra. El València obligat a canviar el FC pel CF per imperatiu legal. El València dels Luis (Casanova-Colina). El València de la València de les cartilles de racionament, de la fam, la misèria i les penúries. La València que a dures penes començava a refer-se de tres anys de guerra entre germans. La València dels vençuts i dels vencedors, que va tindre en el seu equip de futbol més representatiu una de les poques alegries que en eixos durs temps es podia tindre.
Amb la desaparició d’Eizaguirre diguem adeu al València més mític. Al València dels Epi, Amadeo, Mundo, Asensi i Gorostiza, però també dels Álvaro, Juan Ramón, Iturraspe, Lelé, Lecue, Pio i tants altres que convertiren un club fins eixe moment modest en un equip triomfador. El València CF dels anys 40 va ser el gran dominador del futbol espanyol, el València guanyador de dos copes 1941/42, 1949 però també de tres lligues 1941/42, 1943/44 i 1946/47.
Adéu al València “Bronco, copero… y liguero”.
Josep Bosch
Soci del València CF
·
Un València que si per aquells temps haguera existit la copa d'Europa segur que l'haguera guanyat en mes d'una ocasió.
ResponEliminaEizaguirre, l'ultim gran mite. Llegenda.
Una abraçada
Jose M. Lavarías
Un homenatge necessari i tot un honor haver comptat amb el seu concurs.
ResponEliminaLi tinc una especial predilecció des que vaig llegir el que es relata en el següent enllaç:
http://sentimientovalencianista.blogspot.com.es/2009/04/senorio-en-entredicho.html
Una pena, però llei de vida.
ResponEliminaEizaguirre s'ha mort! Visca Eizaguirre!
Fran
Una leyenda dentro y fuera del terreno de juego.
ResponEliminaFormó parte del equipo a batir durante una década.
A los campeonatos comentados hay que añadir los subcampeonatos de Liga de las temporadas 47-48 y 48-49 y los subcampeonatos de Copa de 1945, 1946 y 1947.
Estos datos nos dan una idea de la dimensión a nivel nacional de lo que era el VCF, un gran equipo en disposición de ganar cualquier título.
Gracias Ignacio, el mejor portero de la historia del Valencia.
PEPELU.
MERECIDO HOMENAJE
ResponEliminaBT