IN WEITER FERNE, SO NAH (TAN LLUNY, TAN A PROP)

Figura superior (Diosa de la Victoria) de La Siegessäule (Columna de la Victoria), en Berlín. 

A sovint, ronda pel meu cap una pregunta que encara no ha trobat resposta: des de quan sóc del València i per què? Doncs part d´eixa culpa la trobe en el meu iaio patern, “el abuelo Miguel”, forofo apassionat de l’Atleti. Sí, de l’Atlético de Madrid. Recorde de molt menut passar-me vesprades senceres del cap de setmana a casa dels meus iaios escoltant el carrusel i revisant la quiniela. Mon iaio tenia dos il·lusions (entre d’altres òbviament!!): vore al seu Atleti campió de lliga altra vegada (cosa que per desgràcia no pogué tornar a vore) i que li tocara una quiniela de 14 (cosa que també per a desgràcia seua i de tota la família, tampoc va ocórrer). El meu destí pareixia lluny de Mestalla, tan lluny…. 

Però va ser mon pare el que, un bon dia, em va dur a Mestalla. Tenia passe a amfiteatre, en una fila baixa i molt prop de la línia d’àrea gran de la porteria del fons sud. Per desgràcia no recorde eixe dia, ja que era molt menut, però mai oblidaré aquelles vesprades a Mestalla, al costat de mon pare i moltes vegades també de ma mare, rodejat de gent fumant puros (com un senyor anomenat Paco, reginyós a tope, fidel prototip de l’aficionat de Mestalla, al qual li importava no res tindre a un xiquet molt propet), o a un altre senyor cec, que anava amb una ràdio. Sempre em preguntava como anava a Mestalla si no podia vore el futbol. Em deia: “açò és un sentiment xiquet, açò es Mestalla”. Ja hi era a Mestalla, tan a prop. 

Durant molts anys aní amb mon pare, el qual em colava inclús quan ja no tenia l’edat. Sempre recordaré lo bé que m’ho passava, lluint la samarreta de la senyera de felpa de Ressy, amb el 10 a l’esquena. Mestalla, un paradís per als somnis, tan a prop. 

Kempes (jo duia la seua samarreta), Bonhof (sempre recordaré el gol que li colà a Arconada des de quasi mig del camp, o això crec recordar…), Saura (corrent la banda), Carrete (lluitador incansable), Castellanos (amb la seua volteta típica amb el baló i barba de geyperman), Arias (sempre mestre)… Eixos van ser els meus primers ídols que reforçaren encara més la meua passió per anar a Mestalla. Tan a prop. 

I, ràpidament, passaren els anys: guanyàrem la Copa del 79, (eixe pòster del equip amb la senyera va lluir a la meua habitació durant molts anys), la Recopa i la Supercopa d’Europa. I jo, encara xicotet, allí estava, pegat a la TV. I ahí va ser quan pel meu cap començà a rondar la idea de que algun dia jo podria estar allí, veient en directe guanyar una Lliga, una Copa o inclús, una Copa d’Europa….. tan lluny de Mestalla, tan a prop dels meus. 

I de nou passaren els anys... Ja fadrí torní a Mestalla (a general de peu, preu baratet) amb el meu gran amic Vicent, que em va acompanyar eixe dia en el que un nefast Pes Pérez ens va furtar el partit no xiulant un penalty de llibre a Wilmar Cabrera. Penalty clamorós en vore les fotos al dia següent al col·le. La foto en blanc i negre de Las Provincias (encara internet no existia) passava entre les nostres mans per baix dels pupitres (durant l’horari de classe…). Va ser quan Vicent i jo decidírem comprar-nos l’abonament de mitja temporada (pagat amb els diners de l’estrenes).

El nostre propi abonament! Per desgràcia el nostre Valencia baixà a segona divisió però ja, per sempre, començava a ser part de Mestalla. Era del València i mai deixaria de ser-ho. Tan a prop. 

Tornàrem a primera, ens mudàrem al sector 29 arrossegant a més amics (Jorge entre d’ells), confeccionàrem les nostres primeres senyeres homemade (amb la inestimable ajuda de ma mare) i li guanyarem al Madrid en dos minuts finals d’infart a Mestalla: 2-1, Fernando i Robert. Mai oblidaré com el dia següent li ho refregava als madridistes que hi havia a la meua classe. 

Tot passava a Mestalla, a la grada de ciment, tan a prop. 

I per fi s’apropava la gran època. Per sort ens tocà en edat universitària. Fundàrem la Penya Valencianista Politècnica (Peña Valencianista “Pirotécnica”, com ens batejà un ínclit indocumentat ultra). Començàrem a viatjar en autobús: Albacete, Logroñés (mític carrer Laurel!!), Vigo (brutal viatge on es jugàvem guanyar la Lliga del 96 amb Luis Aragonés! i la perdérem justament a costa de l’equip de mon iaio. I on abans del partit vaig canviar la meua gorra preferida, “8 Pedja”, per una bufanda del Celta...). En eixa època va arribar el gran dia, o millor dit, els dos primers gran dies: la històrica final de Copa a Madrid, la final de la pluja. Ahí estiguí, amb els meus amics i el meu equip. Patint, plorant. Tan lluny, tan a prop.

Però poquets anys després tornarem, tan lluny, molt lluny. Allí estava, allí estàvem tots. A Barcelona (semi de Champions aguantant les idiotaes que ens deien els culés durant el partit i els ànims després d’acabar, ja que ens ho anàvem a jugar amb el seu màxim rival, el Real Madrid). A París (no comment). Després a Milà: gràcies Don Héctor (Cúper) per fer-me somiar, per fer-nos somiar. Ja ningú ens pararia. La força del vell Mestalla ja hi era present tan lluny.

La Copa a Sevilla (plorí al costat de la meua novia, hui la meua dona, que no entenia res. Allí es va donar de que el Valencia sempre estaria present en nostres vides), la primera Lliga de Rafa (Benítez) a Málaga (amb bot a la gespa inclosa i posterior visita, de tornada a València, a Benejúzar, el poble de Rufete! jaja), la segona Lliga de Rafa a Sevilla, la copa UEFA a Göteborg (mític dia al Ferdinand’s), la Supercopa d’Europa a Mònaco (super Mista) i la Copa a Madrid (malgrat l’holandés errant), fins a hui. Gràcies David (“O Captain! My Captain!”), Pipo, Cañete, Vicente, Ayala… Sempre lluny, tan lluny. 

I hui, anys després, continue anant amb el meus amics (Pepe sempre al meu costat) i els nostres fills, esperant que eixos dies tornen a arribar per a que els gaudeixen les noves generacions. Noves generacions que voran com el nostre equip tornarà a jugar un dia la final de la Champions per a guanyar-la. Perquè, eixe dia, un àngel de la guarda sobrevolarà l’estadi. Serà invisible i ple de benevolència i, com Cassiel (l’àngel de les llàgrimes a la pel·lícula de Wim Wenders), es farà humà per a marcar el gol que ens farà per sempre campions. Sé que ho faràs iaio. Tan lluny, tan a prop.

Amunt Sempre!! 

Miquel A. Giménez i Munyoç