Regreso (exacto) al Bar Torino (i II, de moment)

·

·

Dècades i dècades sense conèixer res, i probablement en molts pocs dies sabem més del Bar Torino que en tota la història passada del club. El coneixement de la història, i en general també el coneixement científic, avança sempre en forma de prova i error, exclou el sentiment de propietat sobre la memòria, i pel contrari, assumix la cooperació de tots els que busquen el mateix objectiu generós.

D’ençà de la publicació del post anterior, Rafa Pastor, membre de la Penya Valencianista Politècnica, de tan fructífera trajectòria, i persona enamorada de l’urbanisme i la història de la ciutat, ens participa nous documents.

El lector recordarà que segons l’Anuario Batlles, una guia comercial de la ciutat de 1914, el Bar Torino estava situat a la Baixada de Sant Francesc 8  i Rojas Clemente 1 (almenys així està distingit en l’Anuari).

Rafa Pastor impugna, i amb solidesa, la naturalesa cantonera del Torino en base al “Plano geométrico de Valencia (1892-1893)”, que dividix la Ciutat Vella en seccions, i detalla els números de policia dels carrers. El detall de la secció 12 en 1893, ja amb l’alineació en projecte, identifica el número 8 a mitat de carrer, entre la Plaça de Caixers i el carrer Rojas Clemente. D’esta manera, i cas de que efectivament, s’haguera mantingut estable la distribució numèrica entre 1893 i 1919, el Bar Torino estaria situat a la mitat del carrer i no en el cantó.

Però de ser així caldria esbrinar, per tant, la raó de la doble entrada a través d’un atre baix del carrer de Rojas Clemente. De ser el número 1, molt pròxim al carrer Sant Vicent, el Bar Torino tindria una estranya disposició en forma de 7, tal i com es desprèn del plànol adjunt.

No obstant aixó, Rafa Pastor no acaba de vore el carrer Rojas Clemente, i en base al llibre Los orígenes de la Valencia moderna, de Juan Luís Piñón, on es reconstruix el parcel·lari de la ciutat, ens diu concretament el següent:

“Escrivint açò m’ha vingut a la pensa que en un altre llibre (“Los orígenes de la Valencia Moderna”, de Juan Luís Piñón) es fa una reconstrucció del que devia ser el parceŀlari de la ciutat antiga, abans de les reformes urbanes de la darreria del XIX i primeria del XX. Aixina que he anat corrents a consultar-lo. Afortunadament hi he trobat una iŀlustració amb el parceŀlari de la zona que ens interessa, que et passe escanejat. He ampliat la zona de l’illa de cases on estava el 8 de la Devallada de sant Francesc i he tractat d’identificar els números del pla de 1893 amb els d’este parceŀlari; ho he fet en quatre ratlles mal pintades en l’altre full que t’he escanejat. 

El resultat és que el 8 del carrer de la Devallada de Sant Francesc només tenia paret mitjanera —a banda de les veïnes de la Devallada— amb una casa del carrer de sant Vicent, i per tant no tenia accés des de Rojas Clemente. Segons açò, clar. Potser era diferent, però me pareix que això no es pot conéixer immediatament. Considerant que el Torino estava en el 8, clarament segons la publicitat de l’època, l’accés per l’altre carrer em desquadra completament si atenem a este parceŀlari”.

Tot açó obri noves perspectives, mostra de manera clara la capacitat sempre intacta d’incrementar el coneixement, perquè és possible que el parcel·lari sofrira alguna modificació precissament entre la darreria del XIX i primeria del XX. Eren un mateix establiment amb dos entrades separades? Eren un mateix establiment, però separat físicament per a distingir la clientel·la o els servicis del Bar Torino? No ho sabem. En qualsevol cas, el Bar Torino, i la Devallada de Sant Francesc número sempre han estat oberts, a disposició de tots, i continuen reclamant la nostra atenció. La del que vullga entrar a investigar. Qui sap si algun dia trobarem una foto o un document memorable sobre tota esta etapa…

En el meu llibre El nacimiento de la ciudad deportiva, qui signa açó citava a Jorge Luís Borges quan deia:

“Las cosas se duplican en Tlön, propenden asimismo a borrarse y a perder los detalles cuando los olvida la gente. Es clásico el ejemplo de un umbral que perduró mientras lo visitaba un mendigo y que se perdió de vista a su muerte. A veces unos pájaros, un caballo, han salvado las ruinas de un anfiteatro”.

Crec que entre tots, i només en una setmana, hem aconseguit que ningú oblide mai el Bar Torino.

Perqué de vegades els simples i cordials correus que ens hem intercanviat Rafa Pastor i jo sobre el Torino asseguren la perdurabilitat de la memòria. I els papers també poden estar fets, com aquell negre Falcó Maltés, del que Humphrey Bogart va dir en la pel·lícula, que estava fet, del material del que estàn fets els somnis.


Miquel Nadal i Tárrega
Socio del Valencia CF  

·