Abans d’aconseguir algun títol, Mestalla ja havia acollit tres finals de la Copa: 1926, 1929 i 1936. El 16 de maig de 1926 entre F.C. Barcelona i Athlètic Club de Madrid, amb la victòria del Barça per 3 a 2. El 3 de febrer de 1929, entre el Club Deportivo Español, de Barcelona i el Madrid F.C., que acaba amb la victòria dels pericos per 2 a 1, en la famosa final de l’aigua. I la que anem a recrear huí, la final del 21 de juny de 1936.
Tercera final disputada a Mestalla, tercera final que enfrontava equips barcelonins i madrilenys, però la primera vegada en què lluitaven merengues i blaugranes. Des de Madrid tres trens especials i 20 autocars. Des de Barcelona, barcos, trens, cotxes, autocars i fins i tot un avió. Per terra, mar i aire.
Peticions d’entrades des de tota Espanya. Revenda. Titulars exagerats en la premsa. La Federació Espanyola va gravar amb una taxa especial de 2.500 pessetes l’entrada a Mestalla amb “cámara tomavistas”. L’expectació va ser inusitada, i les dificultats per a adquirir entrades motiu de protestes per part de les aficions dels dos clubs i de l’afició valenciana. Federació i clubs es repartien el billetatge i això fou motiu de protesta generalitzada, i causa d’una nota de premsa de la Federació Espanyola de Futbol:
“La Federación Española de Fútbol ha hecho pública una nota en la que participa a la afición valenciana la imposibilidad de abrir taquilla para expender entradas del partido del próximo domingo, toda vez que lo asignado reglamentariamente a los clubs finalistas más las entradas de socio y abono del club propietario del campo, cubre con exceso las localidades de Mestalla. Calcúlase que de atender todas las peticiones y de abrir taquilla, se necesitaría un campo tres veces mayor que el terreno de Mestalla”.
Els aficionats valencians (“hállanse indignados”, segons la premsa), consideraren vexatòria la nota i davant el probable conflicte d’ordre públic causat pels “sense entrada”, el president i el secretari del València varen ser convocats a Govern Civil per tal d’intentar esmorteïr l’impacta de la presència d’aficcionats desplaçats a València a l’espera d’accedir en el darrer moment al camp de futbol.
El fet d’enfrontar-se per primera vegada els dos equips, la presència de Ricardo Zamora, els dubtes sobre l’alineació de Zabalo en el Barça, la cabuda de Mestalla…
La Vanguardia advertia: “Que nadie vaya a Valencia sin entrada”. La publicitat anunciaba els establiments locals: “El día de la final báñese y coma en las famosas PISCINAS DE LAS ARENAS DE VALENCIA”.
A més a més i com a mostra de que el món no ha naixcut huí i que les dificultats per adquirir entrada per a la final eren generalitzades, la premsa reflexava que a València només es parlava de la gran final. El Madrid, acompanyat de l’entrenador Paco Bru i del directiu Gonzalo Aguirre va pernoctar ja divendres a València a l’Hotel Inglés, i per tal de mantindre a l’equip allunyat de la passió de la final al llarg del dissabte va fer una excursió per distintes localitats, arribant novament a València per a fer nit el dissabte a El Saler.
El Barcelona, amb O’Connell d’entrenador i Casals com a responsable de l’expedició, després d’esmorzar a Tortosa aplegava en autocar a València la vesprada del divendres. Elegirà l’Hotel Internacional com a quarter general, i al contrari del Madrid, no moure’s de la ciutat. Un aspecte curiós és que el Barcelona va fletar un segon autocar com a premi per als empleats del club, i on destacarà la presència del “utiller” del Barcelona, el “barraquer” Torres.
L’emoció entre els aficionats locals era evident:
“Cuanto se diga de la expectación despertada por la final de la Copa de España de fútbol, entre el Barcelona y el Madrid, es pálido ante la realidad. La calidad de los contendientes es ya de por si sobradapara llenar con creces el campo valenciano, pero si a esto se añade que en Valencia no se han abierto las taquillas al público, se podrá sacar la consecuencia de la nerviosidad y malhumor existente, entre los miles de aficionados que vislumbran que se van a quedar sin ver una final de la Copa de España, que se juega en su casa”.
A València hi havia vaga de tramvies, i els hotels estaven plens de gom a gom. Tanta va ser l’expectació que els establiments habilitaren els corredors amb llits suplementaris, i els cafés decidiren no tancar en tota la nit acollint així a tot el públic que acudia sense habitació.
El comportament del públic valencianista
Mestalla ja havia viscut en dos ocasions la final, el València ja n’havia perdut una, però això no vol dir que el públic fóra neutral. Segons el corresponsal de El Mundo Deportivo, el clàssic cronista esportiu Josimbar, el públic valencià es decantava pel Barcelona:
“El pronóstico valencianista se halla incondicionalmente al lado de los catalanes, por razones de hermandad geográfica, similitud de habla y otras circunstancias de todos conocidas. Y ahora, ya no nos queda más que sentarnos a la puerta de la cabaña para ver de quién es el “cadáver” que mañana pasará ante la misma a las siete de la tarde, contando con que no haya prórroga”.
Eixes altres circumstàncies probablemente han d’dentificar-se en el fet de que com reconeixis Luis Colina, el secretari del Valencia F.C., els equips catalans havien elegit Mestalla com a camp més idoni per a la celebración de la final:
“Di que como valenciano considero que ha sido un honor para Valencia que los clubs catalanes hayan escogido el terreno de Mestalla para final y que por otra parte estoy satisfecho del comportamiento de nuestro público”.
És per això que fins i tot el president del Madrid, Rafael Sánchez Guerra es veia obligar a exalçar el comportament de la grada valencianista:
“Los valencianos sabrán hacer honor al encargo que se les ha confiado de ser testigos imparciales de la gran final. Nosotros, y me parece que los mismo el Barcelona, estamos seguros de que el gran público de Valencia asistirá gozoso al espectáculo, acogiendo por igual a catalanes y madrileños”.
Però el nerviosisme entre les aficions visitants augurava pronòstics de mal comportament:
“Se prevé que surgirá algún incidente por la falta de localidades, pues no son solamente los valencianos los que carecen de billetes, sino muchos forasteros de Madrid y Barcelona, que han adelantado el viaje a Valencia para ver si aquí podían obtener el billete que no pudieron conseguir en sus respectivos puntos de procedencia. Pero la decepción ha sido enorme, pues se han encontrado con que ni aun en Valencia hay billetes”.
A banda de la final amateur, es celebraren dos partits amistosos. A Vallejo entre l’equip amateur del Barcelona i un equip B del València, i al camp del camí Fondo entre l’equip “Turistas de Madrid” i l’amateur del Levante F.C.
Diumenge a les tres, el Zaragoza F.C. i el Sevilla F.C. disputarien la final amateur. L’equip aragonès alinearà a Inchausti, Arrieta, Iruretagoyena, Bustamante, Ramos, Eizaguirre, bastardés, Larrazábal, Bona, Escosa, Marcos, i com a suplents, Amestoy II, Dancausa i Garay. El Sevilla a Moreno, Badía, Jara, Félix, Duarte, Alfonso, Tejada. Fermín, Palencia, Salustiano i Benitez. El públic valencià es posarà clarament del costat dels aragonesos, que perden per 3 a 2 eixa final.
La final dels “professionals” va ser arbitrada pel col.legiat valencià Sanchis Orduña, i fou presenciada de forma massiva, ja que molts afeccionats entraven premàturament a Mestalla pels nervis i per tal d’assegurar la presència.
Arbitrat pel referee aragonès Julio Ostalé, ajudat en les bandes per Soliva i Ferragut, i com a jutges de goal, Juaneda i Pastos, tots del Col.legi Valencià.
22.000 espectadors acollirà Mestalla, quan la capacitat habitual estava xifrada en 19.000. En el palco el Ministre d’Agricultura Ruiz Funes, el subsecretari d’Hisenda senyor Osorio Tafalla, el director de Reforma Agrària Vàzquez Humasqué, el governador civil de València Braulio Solsa, l’alcalde de la ciutat José Cano Coloma, els presidents de Madrid i Barcelona Sánchez Guerra i Sunyol, etc.
El Madrid alinearà a Zamora, Ciriaco, Quincoces, Pedro Regueiro, Bonet, Souto, Eugenio, Luis Regueiro, Sañudo, Lecue i Emilín. El Barcelona formarà amb Iborra, Areso, Bayo, Argemí, Franco, Balmanya, Vantiolrà, Raich, Escolà, Fernández i Munlloch.
En els primers dotze minuts el Madrid es posa per davant gràcies als gols de l’extrem dret Eugenio als sis minuts i de Lecue als dotze. Als 29 minuts de joc Escolà bat Zamora,.però a pesar de la lesió de Souto en el Madrid des del minut 38 de la primera part, toos els esforços del Barcelona per empatar el partir seràn inútils
El Mundo Deportivo, titularà el dia següent, de forma tan narcòtica: “A Cañardo la Vuelta a Catalula…y, al Madrid, la Copa de España”. El comportament del públic de Mestalla va ser elogiat fins i tot pels perdedors:
“El público estuvo vehemente. No es para olvidado que cinco mil azulgrana y otros tantos madridistas se encontraban en el campo y esto siempre pesa. Sin embargo, ni hubo incidentes, ni notas francamente desagradables, y si durante el partido el Barcelona no tuvo, en verdad, motivo alguno para quejarse del público, la forma como al terminar fue ovacionado el Madrid dice bien a las claras la alta deportividad del público valenciano, una de las más destacadas y simpáticas características de esta final que, presentándose como única en su género en cuanto a expectación e interés, ha distado mucho de estar a la altura de lo que de ella se esperaba”.
En acabar el partit Zamora arreplega la copa i posteriorment s’adreça a tot el públic amb visques a València, al Barcelona, al Madrid i a Espanya. Per la nit, els actes de la final es tancaran amb el banquet oficial que reunirà tots els protagonistes, i on participa ja el president del Valencia F.C. Luis Casanova.
La recaptació arribà a 140.000 pessetes, batint el record de la final de l’aigua, xifrat en 102.000 pessetes.
El dia de la final, el president del Barcelona Josep Sunyol declarava en la porta del vestuari del Madrid on havia acudit a felicitar el campió:
“Como presidente del Barcelona le diré que me siento satisfecho por el esfuerzo que ha hecho nuestro equipo llegando a finalista. Claro está que esta satisfacción no es comparable a la que me habría producido volver a Barcelona con el campeonato. Pero todo se andará. Ahora descansarán los jugadores del equipo finalista y entrará en juego el “equipo” directivo”:
“Todo se andará”. 21 de juny de 1936. Tan sols un mes després esclatava la guerra. Josep Sunyol, el president del Barça de la final desapareixeria en els primers dies de la guerra afusellat en el front del Guadarrama.
Miquel Nadal Tárrega
Soci del València CF
·
Tercera final disputada a Mestalla, tercera final que enfrontava equips barcelonins i madrilenys, però la primera vegada en què lluitaven merengues i blaugranes. Des de Madrid tres trens especials i 20 autocars. Des de Barcelona, barcos, trens, cotxes, autocars i fins i tot un avió. Per terra, mar i aire.
Peticions d’entrades des de tota Espanya. Revenda. Titulars exagerats en la premsa. La Federació Espanyola va gravar amb una taxa especial de 2.500 pessetes l’entrada a Mestalla amb “cámara tomavistas”. L’expectació va ser inusitada, i les dificultats per a adquirir entrades motiu de protestes per part de les aficions dels dos clubs i de l’afició valenciana. Federació i clubs es repartien el billetatge i això fou motiu de protesta generalitzada, i causa d’una nota de premsa de la Federació Espanyola de Futbol:“La Federación Española de Fútbol ha hecho pública una nota en la que participa a la afición valenciana la imposibilidad de abrir taquilla para expender entradas del partido del próximo domingo, toda vez que lo asignado reglamentariamente a los clubs finalistas más las entradas de socio y abono del club propietario del campo, cubre con exceso las localidades de Mestalla. Calcúlase que de atender todas las peticiones y de abrir taquilla, se necesitaría un campo tres veces mayor que el terreno de Mestalla”.
Els aficionats valencians (“hállanse indignados”, segons la premsa), consideraren vexatòria la nota i davant el probable conflicte d’ordre públic causat pels “sense entrada”, el president i el secretari del València varen ser convocats a Govern Civil per tal d’intentar esmorteïr l’impacta de la presència d’aficcionats desplaçats a València a l’espera d’accedir en el darrer moment al camp de futbol.El fet d’enfrontar-se per primera vegada els dos equips, la presència de Ricardo Zamora, els dubtes sobre l’alineació de Zabalo en el Barça, la cabuda de Mestalla…
La Vanguardia advertia: “Que nadie vaya a Valencia sin entrada”. La publicitat anunciaba els establiments locals: “El día de la final báñese y coma en las famosas PISCINAS DE LAS ARENAS DE VALENCIA”.
A més a més i com a mostra de que el món no ha naixcut huí i que les dificultats per adquirir entrada per a la final eren generalitzades, la premsa reflexava que a València només es parlava de la gran final. El Madrid, acompanyat de l’entrenador Paco Bru i del directiu Gonzalo Aguirre va pernoctar ja divendres a València a l’Hotel Inglés, i per tal de mantindre a l’equip allunyat de la passió de la final al llarg del dissabte va fer una excursió per distintes localitats, arribant novament a València per a fer nit el dissabte a El Saler.El Barcelona, amb O’Connell d’entrenador i Casals com a responsable de l’expedició, després d’esmorzar a Tortosa aplegava en autocar a València la vesprada del divendres. Elegirà l’Hotel Internacional com a quarter general, i al contrari del Madrid, no moure’s de la ciutat. Un aspecte curiós és que el Barcelona va fletar un segon autocar com a premi per als empleats del club, i on destacarà la presència del “utiller” del Barcelona, el “barraquer” Torres.
L’emoció entre els aficionats locals era evident:
“Cuanto se diga de la expectación despertada por la final de la Copa de España de fútbol, entre el Barcelona y el Madrid, es pálido ante la realidad. La calidad de los contendientes es ya de por si sobradapara llenar con creces el campo valenciano, pero si a esto se añade que en Valencia no se han abierto las taquillas al público, se podrá sacar la consecuencia de la nerviosidad y malhumor existente, entre los miles de aficionados que vislumbran que se van a quedar sin ver una final de la Copa de España, que se juega en su casa”.
A València hi havia vaga de tramvies, i els hotels estaven plens de gom a gom. Tanta va ser l’expectació que els establiments habilitaren els corredors amb llits suplementaris, i els cafés decidiren no tancar en tota la nit acollint així a tot el públic que acudia sense habitació.
El comportament del públic valencianista
Mestalla ja havia viscut en dos ocasions la final, el València ja n’havia perdut una, però això no vol dir que el públic fóra neutral. Segons el corresponsal de El Mundo Deportivo, el clàssic cronista esportiu Josimbar, el públic valencià es decantava pel Barcelona:
“El pronóstico valencianista se halla incondicionalmente al lado de los catalanes, por razones de hermandad geográfica, similitud de habla y otras circunstancias de todos conocidas. Y ahora, ya no nos queda más que sentarnos a la puerta de la cabaña para ver de quién es el “cadáver” que mañana pasará ante la misma a las siete de la tarde, contando con que no haya prórroga”.
Eixes altres circumstàncies probablemente han d’dentificar-se en el fet de que com reconeixis Luis Colina, el secretari del Valencia F.C., els equips catalans havien elegit Mestalla com a camp més idoni per a la celebración de la final:
“Di que como valenciano considero que ha sido un honor para Valencia que los clubs catalanes hayan escogido el terreno de Mestalla para final y que por otra parte estoy satisfecho del comportamiento de nuestro público”.
És per això que fins i tot el president del Madrid, Rafael Sánchez Guerra es veia obligar a exalçar el comportament de la grada valencianista:
“Los valencianos sabrán hacer honor al encargo que se les ha confiado de ser testigos imparciales de la gran final. Nosotros, y me parece que los mismo el Barcelona, estamos seguros de que el gran público de Valencia asistirá gozoso al espectáculo, acogiendo por igual a catalanes y madrileños”.
Però el nerviosisme entre les aficions visitants augurava pronòstics de mal comportament:
“Se prevé que surgirá algún incidente por la falta de localidades, pues no son solamente los valencianos los que carecen de billetes, sino muchos forasteros de Madrid y Barcelona, que han adelantado el viaje a Valencia para ver si aquí podían obtener el billete que no pudieron conseguir en sus respectivos puntos de procedencia. Pero la decepción ha sido enorme, pues se han encontrado con que ni aun en Valencia hay billetes”.
A banda de la final amateur, es celebraren dos partits amistosos. A Vallejo entre l’equip amateur del Barcelona i un equip B del València, i al camp del camí Fondo entre l’equip “Turistas de Madrid” i l’amateur del Levante F.C.Diumenge a les tres, el Zaragoza F.C. i el Sevilla F.C. disputarien la final amateur. L’equip aragonès alinearà a Inchausti, Arrieta, Iruretagoyena, Bustamante, Ramos, Eizaguirre, bastardés, Larrazábal, Bona, Escosa, Marcos, i com a suplents, Amestoy II, Dancausa i Garay. El Sevilla a Moreno, Badía, Jara, Félix, Duarte, Alfonso, Tejada. Fermín, Palencia, Salustiano i Benitez. El públic valencià es posarà clarament del costat dels aragonesos, que perden per 3 a 2 eixa final.
La final dels “professionals” va ser arbitrada pel col.legiat valencià Sanchis Orduña, i fou presenciada de forma massiva, ja que molts afeccionats entraven premàturament a Mestalla pels nervis i per tal d’assegurar la presència.
Arbitrat pel referee aragonès Julio Ostalé, ajudat en les bandes per Soliva i Ferragut, i com a jutges de goal, Juaneda i Pastos, tots del Col.legi Valencià.
22.000 espectadors acollirà Mestalla, quan la capacitat habitual estava xifrada en 19.000. En el palco el Ministre d’Agricultura Ruiz Funes, el subsecretari d’Hisenda senyor Osorio Tafalla, el director de Reforma Agrària Vàzquez Humasqué, el governador civil de València Braulio Solsa, l’alcalde de la ciutat José Cano Coloma, els presidents de Madrid i Barcelona Sánchez Guerra i Sunyol, etc.
El Madrid alinearà a Zamora, Ciriaco, Quincoces, Pedro Regueiro, Bonet, Souto, Eugenio, Luis Regueiro, Sañudo, Lecue i Emilín. El Barcelona formarà amb Iborra, Areso, Bayo, Argemí, Franco, Balmanya, Vantiolrà, Raich, Escolà, Fernández i Munlloch.
En els primers dotze minuts el Madrid es posa per davant gràcies als gols de l’extrem dret Eugenio als sis minuts i de Lecue als dotze. Als 29 minuts de joc Escolà bat Zamora,.però a pesar de la lesió de Souto en el Madrid des del minut 38 de la primera part, toos els esforços del Barcelona per empatar el partir seràn inútils
El Mundo Deportivo, titularà el dia següent, de forma tan narcòtica: “A Cañardo la Vuelta a Catalula…y, al Madrid, la Copa de España”. El comportament del públic de Mestalla va ser elogiat fins i tot pels perdedors:
“El público estuvo vehemente. No es para olvidado que cinco mil azulgrana y otros tantos madridistas se encontraban en el campo y esto siempre pesa. Sin embargo, ni hubo incidentes, ni notas francamente desagradables, y si durante el partido el Barcelona no tuvo, en verdad, motivo alguno para quejarse del público, la forma como al terminar fue ovacionado el Madrid dice bien a las claras la alta deportividad del público valenciano, una de las más destacadas y simpáticas características de esta final que, presentándose como única en su género en cuanto a expectación e interés, ha distado mucho de estar a la altura de lo que de ella se esperaba”.
En acabar el partit Zamora arreplega la copa i posteriorment s’adreça a tot el públic amb visques a València, al Barcelona, al Madrid i a Espanya. Per la nit, els actes de la final es tancaran amb el banquet oficial que reunirà tots els protagonistes, i on participa ja el president del Valencia F.C. Luis Casanova.
La recaptació arribà a 140.000 pessetes, batint el record de la final de l’aigua, xifrat en 102.000 pessetes.
El dia de la final, el president del Barcelona Josep Sunyol declarava en la porta del vestuari del Madrid on havia acudit a felicitar el campió:“Como presidente del Barcelona le diré que me siento satisfecho por el esfuerzo que ha hecho nuestro equipo llegando a finalista. Claro está que esta satisfacción no es comparable a la que me habría producido volver a Barcelona con el campeonato. Pero todo se andará. Ahora descansarán los jugadores del equipo finalista y entrará en juego el “equipo” directivo”:
“Todo se andará”. 21 de juny de 1936. Tan sols un mes després esclatava la guerra. Josep Sunyol, el president del Barça de la final desapareixeria en els primers dies de la guerra afusellat en el front del Guadarrama.
Miquel Nadal Tárrega
Soci del València CF
·
Excelente articulo. Me pregunto de dónde narices sacáis una fotos tan extraordinarias, me parecen joyas de puro antiguas.
ResponEliminaMagnífico Miquel
ResponEliminaUn atre treball magnífic.
ResponEliminaGràcies Miquel.
BT
Al hilo de la final de hoy creo que todo queda resumido en una conversación que he cazado al vuelo entre seguidores del Barça.
ResponEliminaLe dice un culer a otro: Pues mira el padre de Julio Iglesias que tuvo un hijo a los 90 años...
Creo que no hace falta añadir nada más.
BT
Casa Soriano...ja al 36' fent la mà.
ResponEliminaBT
Molt bon treball. Enhorabona
ResponEliminaJosé Ricardo March
He anat a les rodalies de Mestalla amb els xiquets. El partit tenia un tufo galeuzca que te cagues. Quan tornàvam cap a casa dos escenes patètiques: massa de seguidors culers "Esto no es un campo es un futbolín". En pla fer amics. Segona escena: Avinguda d'Aragó cantó Joan Reglà, Enric Morera, el del Bloc fent-ha acudit a fer-se fotos amb els seguidors del Barça.
ResponEliminaCatalonia is not Spain lluitant per guanyar la Copa de i la Lliga d´Espanya. Bien està!!!
I ara els incidents habituals.
El resultat del partit demostra que el que està fent el València és molt.
Ara Guardiola llegirà uns versos de Martí i Pol,
En els aplaudiments d'Etoo cap a la grada detecte gestos de lector subtil de Josep Carner. He de comprovar-ho.
Ahora sólo falta que vengan a comernos la polla.
ResponEliminaEls bessons de L´Hospitalet
De fet, quan tornàvem cap a casa, mirant els càntics, les actituds, l'hostilitat i el matonisme dels qui venien del carrer Gorgos cap a Mestalla me sentia com en una pel.lícula doblada: imatge i colors blaugrana, i so madridista. Un gran homenatge a Mestalla: Esto no es un campo es un futbolín. Cada vegada el Barça és més madridista.
ResponEliminaP.D. Al costat d'Etoo, la veritat és que el verb de Dani Alves revel.la generosos capvespres de xiprers i veles llatines, anotant la poesia de Carles Riba.
També ho he de comprovar...
Efectivament, hom pot identificar "madridisme" no només com l'afiliació o militancia al Real Madrid, si no també com eixa actitud que els caracteritza però que no els és exclusiva. Podem trobar-la també entre nosaltres, els valencianistes, respecte a determintats equips i en determinats moments (per eixemple, després del doblet'04), i de forma permanent en determinats aficionats i premsa populista. Però la presència d'eixa actitud en el barcelonisme és senzillament, com diria Victor Valdés, aclaparadora.
ResponEliminaGran treball Miquel.
ResponEliminaJosep Bosch
PD- Ari, ari, ari...
Tokero Lehendakari.
Llàstima, que la final no haja durat 15 minuts.
Gran treball.
ResponEliminaBicorp
Magnífic treball, Miquel!. Comme d'habitude.
ResponEliminaV. Chilet
En primer lloc, enhorabona per acostar-nos esta magnífica història amb la solemnitat d´aquells temps.
ResponEliminaNo vull semblar molt oportunista, però el dimecres vaig contemplar una imatge similar a les relatades per l´anònim que vol comprovar coses: E. Climent, A. Gisbert i alguns acòlits eixint de l´OCCC amb unes quantes quatribarrades de plàstic plegades, a punt de pujar a un taxi i corresponent honorablement a les salutacions d´alguns culers que els reconeixien.
Per als seguidors de Toquero, un dels futbolistes més sui generis dels últims anys, una cançó que vaig captar entre els athletikzales: Gaizka Toquero, mejor que el Kun Agüera!
Per cert, a vore si prompte fan efectiva l´opció de poder visionar futbol sense comentaristes. L´únic que salve de la retransmissió va ser la declaració de JCBB (o millor, deixe-m´ho en JB i prou), en un estat un tant "desconcertant": Hay mucha gente de Bilbao en Valencia (¿?)
Jo vaig estar també per Mestalla i vaig vore a Morera fent-se una foto amb l'ara eurodiputat Ramon Tremosa que com a bon candidat anava amb la bufanda del Barça fent campanya (vaja, que no estaven ahi per casualitat ni perquè Morera tinga passions blaugranes).
ResponEliminaAh, i també vaig sentir els crits dels culés i després de vore la seua actitud em vaig anar amb més ganes a la carpa de l'Athletic a vore si David vencia a Goliath, però res :S El consol és que uns van saber perdre i els altres no van saber guanyar (semblava que havien guanyat un amistós)...