divendres, 23 de desembre del 2022

MESTALLA ÉS UNA CERTESA

Presentació de la serigrafia commemorativa del centenari del Camp de Mestalla d’últimes vesprades a Mestalla



Benvinguts estimats amics i gràcies a tots vosaltres per assistir.

En primer lloc, voldria agrair tots els qui han fet possible que hui estem ací.

Gràcies al Col·legi Major Rector Peset, en la figura del seu director Carles Xavier López i de Trini Quixal, per deixar-nos estes magnífiques instal·lacions, així com a Vicent Flor, Director de l’Institut Alfons el Magnànim, que no ens ha pogut acompanyar, per facilitar-nos les gestions.

Gràcies als membres d’úvaM, en especial a Jesús Roig, que han dut endavant esta iniciativa en un temps rècord i amb una dedicació admirable.

I, per descomptat, gràcies molt especials als 34 patrons que han confiat en nosaltres, en el nostre criteri i en el nostre valencianisme, i que sense haver vist ni tan sols un esbós del disseny han aportat els diners per fer-ho possible: gràcies per la confiança i per el vostre invencible valencianisme.

Ens ajuntem hui per presentar la darrera de les nostres iniciatives, esta magnífica il·lustració realitzada per Virginia Lorente amb el precís assessorament valencianista de Salva González. Estem molt orgullosos de la col·laboració que hem establit amb Virginia, molt satisfets de que Mestalla també forme part d’eixa sèrie de magnifiques il·lustracions que Virginia ha produït i que tant posen en valor el patrimoni urbà i emocional de la ciutat de València. Pensem que la il·lustració ret un autèntic homenatge al Camp de Mestalla en el seu centenari, capturant en una imatge no només la significació urbana del recinte, sinó també la seua condició de contenidor d’emocions, singular per a cadascú dels que ens estimem Mestalla.

Com he dit, la nostra intenció quan ens plantejarem esta iniciativa era retre un homenatge al Camp de Mestalla en una data tan significativa com és el seu centenari. Nosaltres vam nàixer com a col·lectiu precisament davant la perspectiva de que Mestalla no arribaria complir 100 anys, com una forma de reacció davant la perplexitat que ens provocava vore com el club (ja aquell club de 2008) semblava afrontar un fet tan traumàtic sense a penes cap iniciativa mínimament a l’alçada.

Conseqüentment, entendreu que esta iniciativa va nàixer, com totes les iniciatives que amb major o menor encert hem posat en marxa des d’úvaM al llarg de tots estos anys, com un acte d’amor: un acte d’amor incondicional.

És, per descomptat, un acte d’amor a Mestalla, un escenari fonamental en les nostres vides, un referent físic del que significa el València i un vincle entre la nostra adhesió valencianista i la resta del món. Mestalla sempre ha estat ahí, i sempre ha estat ahí per a la següent vegada: fonamentalment, Mestalla és una certesa.

Òbviament també es un acte d’amor cap al València que estic segur no cal explicar-vos. El València forma part de les nostres vides d’una manera simbiòtica, intrínseca, essencial...

I, naturalment i en conseqüència, és un acte d’amor cap a Elvira Roda Llorca i la seua família: Elvira, en la seua condició de neta de José Llorca, fundador del València, representa un vincle entre eixe club que va nàixer farcit d’ambició i atreviment i allò que el València hui representa, i ens dóna l’oportunitat de retornar amb amor la gratitud que tenim pels qui ens precediren.

Però és un acte d’amor que també es materialitza com un acte obertament polític, un acte de resposta davant la situació en que es troba el nostre club i una manera d’alçar la mà i dir a tot el valencianisme que no estem d’acord.

Algú pot haver-se equivocat amb nosaltres pensant que som un grup de nostàlgics que es complaem en la investigació històrica o la rememoració afectiva del passat: no som això. El nostre amor pel València ens du a valorar la seua història però no com una finalitat en ella mateixa, sinó com una manera de comprendre’ns com a subjecte històric i exigir-ne (exigir-nos) en conseqüència; ens du a posar en valor el nostre passat però no com un camí color sèpia a la impotència, sinó com un reconeixement de la nostra forçà i la nostra significació social.

Ho diré ben clar: nosaltres estem en contra, i esta iniciativa és una materialització del nostre posicionament.

La ja llarga i penosa trajectòria de Meriton Holdings, el seu propietari i els seus empleats al front de la gestió del València ha demostrat que el València per a ells només és un mitjà, un instrument: trobem esta veritat autoevident, i que negar-ho només pot fer-se des d’interessos particulars (econòmics o en forma de reconeixements) o des de la falta d’autocrítica i de capacitat de reconéixer que s’estava equivocat o que vam ser enganyats.

I nosaltres estem en front de tot allò que no siga tractar el València com una finalitat en ell mateix. Ho hem estat des de sempre: com he dit, el nostre origen està en eixa actitud. I, òbviament, en la situació actual estem encara més en front.

Per tant la nostra postura es d’absoluta oposició, una oposició esfèrica, igual des de qualsevol punt de vista, de complet no-conformisme, de total non-appeasement.

Estem en contra de reconéixer cap de les seues actuacions com a positiva, en contra del “cuando hacen algo bien se dice”: la veritat és que no fan res bé per al València. Els seua actes ens han demostrat que tot té una altra finalitat, la seua finalitat, i per tant la motivació de tots els seus actes naix corrompuda. Dóna igual que siga parlar en valencià en un acte que fer un reconeixement a un jugador històric: tot allò que fan té una finalitat diversa i contrària al que el València representa. En eixe sentit em ve al cap allò que, aproximadament, va dir Sant Pau “encara que jo parle la llengua dels àngels, si no tinc amor no sóc més que metall buit”.

La darrera prova la tenim en l’esperpent del partit de divendres passat, que òbviament em negue a qualificar com a homenatge a Mestalla, com molt bé ha dit Miquel Nadal en la seua columna de hui.

Després de citar San Pau citaré de nou Miquel Nadal, em permetrà, quan diu que la situació actual és com quan en les pel·lícules de zombies el protagonista es troba a la seua nóvia de l’institut, que ja ha sigut ja mossegada per mort vivent: Johnny, eixa xica ja no és la Mary Jane que dugueres al ball de graduació...

Per tant la nostra postura, la postura que volem manifestar en este acte, la que volem demanar a tot el valencianisme és una postura de radical no col·laboració: eixe club que et fa un vídeo amb música èpica o emotiva, amb una història absurda de japonesos i bonsais, amb un homenatge a Mestalla buit com una campana, eixe club ja no és el teu club: eixe club l’ha mossegat un zombi.

Per això hui no hi ha ací cap persona del club, perquè també amb esta iniciativa volem mostrar la potència del valencianisme i denunciar l’evident i vergonyós procés d’apropiació indeguda que Meriton Holdings està tractant de fer del capital sentimental, social i cívic del València. Volem que es sàpiga que sabem el que estan fent, que ens hem adonat d’esta nova trampa.

Per acabar, en conseqüència del que he dit, volem demanar a tots els valencianistes que donen el seu suport a totes les iniciatives d’oposició que compartixen la nostra visió de no transigir, de no col·laborar, de no trobar justificacions per a esta gent i els que els ajuden: per desgràcia s’ha demostrat inviable fins al moment dur una línia única d’oposició, però tractem de fer de la necessitat virtut i de convertir eixa aparent feblesa en una lluita en múltiples fronts a favor del València.

Gràcies de nou per la vostra presència i pel vostre valencianisme irreductible, i amunt València...


Josep González Vidal

Soci del València CF