IÈ BISBAL, VES TANCANT LA PARADETA!

De segur que la data del 25 de maig de 2019 el tindrem tots els valencianistes gravat a foc al nostre ideari col·lectiu, aborronador, inoblidable, etern, com fou el 1999 l’estadi de La Cartuja mutat ara en Benito Villamarín. Val a dir que sempre he tingut peresa de viatjar fora de Mestalla a vore el València, ho reconec. Tot i que no em costa gens desplaçar-me des de Bocairent fins Mestalla, siga l’hora que siga, hivern o primavera, dissabtes, diumenges o entre setmana me se fa una muralla anar per exemple a Saragossa o Vila-real. La final de l’aigua de 1995 va ser la meua primera final i em va marcar massa. Uns pocs anys després, al Rico Pérez d’Alacant, vaig eixir per cames amb rajoles del nou volant per dalt dels caps del meu germà i meu tot i l’ajuda d’alguns membres de Jove Elx que es van apuntar a la “festa” amb el seu càntic de “Elche capital, Alicante arrabal” que encara tirava més fusta al foc encès. Eren altres temps on memoritzàvem alineacions històriques per falta d’haver tastat la mel del triomf. Fills dels “anys de plom”, del gol de Tendillo, l’acomiadament “heroic” de Sánchez Torres (apliqueu ací mode ironia ON) i un ascens amb sabor valencià als onzes de Di Stéfano. El més fàcil era ser de la Quinta del Buitre però no, vam escollir ser del València o millor dit, el València ens va escollir a nosaltres. 

I amb Karlsruhers, Valdanos i Paco Roig per mig vam arribar a la final del 1999. Una fita que per moltes circumstàncies que no venen al cas vaig haver de vore-la per la tele. I vos vaig a ser sincer, sempre he sigut un fatalista i pessimista. No donava un duro per guanyar-la però als 10 minuts ja es veia que l’anàvem a guanyar amb la gorra com així fou. I clar que la vam gojar! Era deixar enrere una adolescència perpètua i fer-nos hòmens de colp. Els anys posteriors farcits de títols i decepcions europees no van esborrar mai a eixe Molina corrent desesperat darrere el Piojo al tercer gol. I no parle del gol de Mendieta perquè eixe gol crec que pertany al patrimoni del futbol en general però el darrer gol del Piojo i les seues llàgrimes sols ens pertanyen a nosaltres. De la final del 2008, un dimecres a terra hostil i quasi guanyada amb nocturnitat i traïdoria recorde poc, és més no vaig vore ni el gol de Morientes, me’n vaig anar del bar. Patir per patir preferisc patir en solitud. Els dies posteriors i la no celebració són de sobra coneguts. 

I van passar 11 putos llargs anys farcits de semifinals, farcits de “quiero y no puedo”, de lamentacions i un viure permanent en el doblet del 2004, sempre mirant cap enrere, follons d’accions, vendes del club i molta merda, massa merda. Anestesiats amb les classificacions a jugar la Champions i tercers llocs a la classificació mentre els nostres rivals històrics any rere any eixien als balcons dels seus ajuntament amb copes i nosaltres veient balanços comptables, deutes a llarg termini i vendes embastades dels solars de Mestalla. Ale, a seguir tragant merda fins ací. 

La meua historia personal de la final del Villamarín me la va inspirar un tuit de Fran Guaita després d’un d’eixos empats perpetus (crec que va ser el dia del Valladolid on Alcaraz va marcar el gol de la seua vida) on venia a dir que volia pensar que després de tanta desgràcia i mala sort acumulades ens esperava alguna cosa molt gran al final del túnel a l’any del Centenari. Este tuit el vaig fer meu i de tant negatiu que soc em vaig convertir en un gurú del positivisme per als meus companys de patiments activant l’efecte “túnel”, autoconvencent-me del que allò que et lleva el futbol a la fi t’ho acaba tornant. Fent un “mantra” que repetia incessantment. Clar, primer la gent s’ho prenia a conya però després se’n pujaven al carro. El punt d’inflexió del partit de tornada contra el Getafe i la remuntada final contra el Betis al partit d’anada anava alimentant la profecia. L’esclat final arribà quan l’àrbitre va xiular el final del partit de tornada de la semifinal. Quant d’any perdut amb il·lusòries classificacions de Champions! Com necessitàvem esta final collons, era la vida, no per a mi sinó per tota eixa generació que encara no ho havia pogut viure, més que per mi em vaig alegrar per ells. Però la feina hi havia que acabar-la com toca, havia d’anar a Sevilla. 

Imbuït d’un estat d’eufòria desconegut en mi vaig demanar-me el dia lliure a la feina per viure en primera persona la marxa cívica del 18 de març. No me’n vaig penedir. De camí a Mestalla, després d’haver assistit al sentit homenatge que des del col·lectiu Últimes Vesprades a Mestalla van fer on estava ubicat l’antic camp d’Algirós vaig tindre el plaer d’intercanviar unes paraules amb el mestre Josep Bosch qui em va preguntar si anava a Sevilla. Li vaig dir que probablement tenia l’entrada quasi assegurada però que o anava amb el meu germà o no anava, no em veia preparat per a fer el viatge a soles. Ell em va dir quasi el mateix, que era una final que hi havia que viure-la amb els fills i que si no podia anar tota casa tampoc li veia sentit. 

Conforme s’acostava la data, la quimera anava prenent forma, no sols el meu germà sinó la resta dels companys i amics de batalles i patiments anaven aconseguint la preuada entrada. La profecia de la llum al final del túnel anava agafant cos. Tot i això encara quedava regatejar el sorteig de les taules electorals i a la fi … prova aconseguida. A les 2 del matí d’eixe mateix dia, carretera i manta, anar i tornar al mateix dia, el més important era que anàvem a viure una experiència única tots junts després de tant d’any patint a la intimitat. 

De la final i el partit cadascú tindreu les vostres vivències particulars i probablement més interessants que les nostres. Jo no vos puc parlar de la vespra per la nit al centre de Sevilla on tot el món conta i canta un ambient brutal de foc i trons, ni vos puc ensenyar fotos amb la Giralda ni a la Plaza de España. Vam anar a lo que vam anar. Tan sols alguns apunts, baixar de l’autobús i trobar-te amb més gent de Bocairent i saludar-te com si no ens haguérem vist en anys. Entrar a la Fan Zone i fer-te una foto amb Sempere que també ens va reconèixer que li passar com a nosaltres, volia viure la final amb el seu fill amb la gent de a peu, com un aficionat més. El parlar valencià tot el dia a Sevilla de forma natural com si estigueres a qualsevol indret de la Vall d’Albaida, sense adonar-te’n que els cambrers eren sevillans … 

- “Dona’m quatre tíquets de dos i mig.” 

- “Perdón, cuatro que?” 

- “Cuatro tíckets de cerveza.” 

O que a una cafeteria et demane una cambrera que li expliques que és un “cremaet”, “rebentaet” o “tallaet”. 

Ja una volta dins del camp i després d’una estona assistint a un lamentable i totalment prescindible duel d’speakers es va muntar tota la parafernàlia per a que Bisbal fera el numeret, tots nosaltres ja estàvem impacients, cantant i animant i l’intèrpret de “Bulería Bulería” ens emprenyava prou ... “Iè Bisbal, ves tancant la paradeta, pesat!” va xillar algú baix nostre. La nostra sorpresa fou vore com la immensa majoria de la zona barcelonista cantava i ballava totes les seues cançons. El meu company em va dir que els deixàrem gaudir, que duien una hora amb el “Google translator” posat i ara que entenien el que deia la megafonia ho tenien que aprofitar. Cert era, ja que la majoria dels aficionats blau grana provenien de penyes extremenyes i andaluses i tot i que l’speaker oficial del Barça s’esforçava, el català no l’entenien. Del nostre, millor no parlar. 

I va començar el partit, tots l’haureu vist varies vegades. La il·lustració de Lawerta per damunt de tot va ser la metxa de la traca abans del pitit inicial. Solament dir-vos que la primera part la vaig gojar com un xiquet. Al descans, Juan, el mateix company que va dir el comentari de Bisbal em va dir “Paquito, que podem guanyar!”. En eixe moment em vaig despertar del somni i ja em vaig donar compte que tot no podia ser tan meravellós ni tant senzill. En eixe moment com és costum, vaig començar a patir, de fet no em pregunteu per la segona part, no me’n recorde més enllà del que he vist en vídeos posteriors. Sols sé que com en un somni atribulat em vaig despertar abraçat al meu germà tots dos plorant d’emoció. Si existeix la plena felicitat ha de semblar-se prou a eixe instant. 

La final perfecta? Per a mi sí. 

P.D.- Dedicat als membres fundadors de la Penya Abadia, Vicent, Juan, Blas i Joan. Valencianistes i patidors fins la medul·la. 

Paco Belda Pastor - @pacorellotger

LA FORÇA DE LA MILITANCIA

Ara que fem cent anys i amb la perspectiva que em dóna el tindre ja una certa edat, ni massa jove ni massa vell, crec que és de justícia reconèixer aquella beneïda bogeria que al març de 1919 uns adolescents van parir i van batejar amb el nom de Valencia Football Club. Més enllà del fet de la seua fundació m’agradaria fer-me ressò de la seua primigènia i alhora visionària idea d’agafar el nom de la ciutat de València però dotant a eixe jove “club de sport” d’una dimensió extra-radial, expandir-lo fora de les antigues creus de terme, al que a l’època entenien com la província. Per sort, esta iniciativa va arrelar profundament i eixes arrels van arribar 100 kilòmetres al sud, a Bocairent, el Finisterre provincial valencià. 

Si no recorde mal, crec que va ser Rafa Lahuerta qui va definir als seguidors valencianistes com alguna cosa semblant a la militància. El València FC és un tòtem al que els militants adorem, el futbol quasi és el de menys. I és precisament d’esta militància perifèrica, la de poble, d’on es nodreix de sàvia viva l’arrel mare del club. 

És esta militància perifèrica, sense voler menysprear altres aficions ni erigir-me ara en repartidor de carnets, la més potent. Feu-vos la idea que fa 60 anys no existia ni Internet ni WhatsApp, per exemple. A estos militants que ara són iaios no els parles de paraules com streaming, podcast o TuneIn. La seua militància està forjada a base de calfar l’orella pegats setmanalment a un transistor (o “arradiet”) i de llegir amb deler la Hoja del Lunes al dia següent. Ells no van vore mai jugar en directe a la Davantera Elèctrica, ni a Puchades, ni a Wilkes, ni a Claramunt, ni fins i tot a Kempes! Però ho sabien tot d’ells. A l’última dècada, alguns d’ells van tindre la sort de poder viure en televisió a color la cada volta menys recent època daurada de la institució. Però el que tinc clar és que si no haguera sigut així també continuarien sent del València. 

Quan de tant en tant m’acoste per la Penya Valencianista del poble perquè no he pogut anar a Mestalla tinc una sensació extranya, barreja d’orgull i vergonya ja que algunes d’estes persones que fins i tot no en sé el seu nom, me s’acosten i em pregunten amb modèstia si poden seure amb mi a vore el partit. Amb eixa excusa em pregunten per Mestalla, de com juga l’equip, per este jugador o per aquell infame arbitratge. La conversa sempre acaba amb eixa frase universal de “xicon, lo més important és que córreguen i lluiten”. 

El premi els va arribar el mes d’abril de 2016. Per commemorar el XX Aniversari de la fundació de la Penya Valencianista Bekirent el club va convidar-nos a Mestalla com a invitats d’honor. Llotja per al president i regidor del poble i ni més ni menys que amfiteatre per a la resta. El València fregava llocs de descens i anava a viure un partit quasi dramàtic contra un Sevilla en ratxa que anava com un coet. Naturalment l’autobús es va omplir de seguida. Allí anaven el meu germà i un amic, altres militants i patidors de base. El meu company de passe i jo vam fer d’avançada amb el cotxe i després d’aparcar estratègicament vam anar a esperar-los per anar a dinar amb ells abans del partit. La veritat és que vivíem una situació esportiva i institucional prou dolenta, quasi crítica i no ens arribava la camisa al coll. Esperant a que un semàfor canviara a verd per creuar l’avinguda d’Aragó un personatge baixet i regordet se’ns va posar al costat, el vam mirar, i el meu company i jo vam esbossar un somriure de complicitat, esta vesprada tot aniria bé. Era Espanyeta, era un bon presagi. 

L’autobús els va deixar prop de Mestalla a l’avinguda de Blasco Ibáñez. Hauríeu d’haver vist eixes cares d’il·lusió i ulls vidriosos de felicitat; una mescla de nostàlgia i emoció. Tots vestits de diumenge, mudats de dalt a baix. Eixa vesprada anaven a un temple sagrat però no per assistir a una missa pontifical, anaven a Mestalla! Per a molts d’ells seria la primera volta que vorien un partit oficial en directe, per a uns altres probablement seria la darrera vegada que sentirien eixe aroma de gespa mullada i fum de caliquenyo. Ha de ser terrible eixa sensació de comiat anunciat, de ser conscient que és una adéu i no un fins després. 

El partit supose que el recordeu, diumenge 10 d’abril de 2016. Pako Ayestarán a la banqueta local i Unai Emery a la visitant. Faig un incís, espere que algun dia el d’Hondarribia tinga lo que ha de tindre i torne la insígnia d’or del club, però això és una altra història. Torne al fil del relat. Partit bo del València que se’n va al descans guanyant 1-0. A la segona part no es remata la feina, empata el Sevilla i quasi a la fi gol de Negredo (menut “fiasco” de fitxatge). Eixa temporada vam acabar el que fa 12 en la Lliga, una absoluta vergonya per este club centenari. Però a eixos militants de poble no els parles d’açò perquè ells sempre recordaran que van anar eixa temporada convidats a Mestalla i que van vore guanyar al seu equip. Probablement esta batalleta la contaran com si fos un mantra fins que els arribe la seua hora; però el millor de tot és que de segur la contaran als seus netets i eixos netets voldran ser de l’equip del seu iaio malgrat que a l’escola els seus amics són del Barça o del Real Madrid i ells i elles sempre els podran dir que vore a Messi per la tele està molt bé però el seu iaio va haver un dia que va estar a Mestalla i que va vore guanyar en directe al seu València. 

Servisquen este humils lletres com a homenatge a tots estos militants anònims que ni saben de poder accionarial ni parts mèdics estranys ni comissions de representants. Són del València, per què? Ni s’ho pregunten, perquè sí i ja està; què ens importa la raó? O acàs esta gent no és hereua directa del “Bronco y Copero”? 

Paco Belda Pastor  (@pacorellotger).