Alfredo DiStefano. In memoriam.

·

·

Ens ha deixat Alfredo DiStefano. Per alguns president honorífic, per a altres l'origen de tots els seus mals per culpa d'un complot tramat pel règim franquista. Per a nosaltres, els valencianistes, simplement Don Alfredo.

Entrenador en tres períodes diferents del nostre València CF en el primer d'ells es proclamà campió de lliga la temporada 1970-71, la lliga dels Abelardo, Sergio, Paquito, Antón, Forment, Barrachina, Claramunt...

En el segon dels seus cicles a la banqueta ens deixa la Recopa d'Europa de l' any 1980, un torneig on vivirem eliminatòries més que vibrants contra el Barça, el Rangers i on els penals contra l'Arsenal ens feren de nou campions, amb jugadors com Kempes, Arias, Saura, Tendillo, Botubot, Solsona, Carrete...

El tercer periple per Mestalla va ser més amarg. Quan les coses no anaven gens bé, amb un club en descomposició i arruinat, quan el fantasma del descens era ja una realitat, de nou Don Alfredo agafà el timó de la nau valencianista per a intentar un impossible. Eixa temporada 1985-86 va acabar amb el primer descens del València a la Segona Divisió.

La temporada següent, amb un club marcat per les penúries econòmiques i les limitacions pressupostàries l'equip es va fer amb veterans com Subirats, Arías i Sempere, les incorporacions d'Alcañiz i de Bossio i jugadors jóvens, bàsicament del planter. Els Quique, Arroyo, Revert, Fenoll, Giner, Voro, Fernando... feren Don Alfredo campió amb el València una altra volta, i de segur el feren feliç per haver retornat al seu València al lloc que mai hagué de deixar.

Descanse en pau Don Alfredo, el mite i la persona.


Josep Bosch
Soci del València CF 

·

Antonio Puchades. In memoriam.

·

·

Antonio Puchades 

 1929 - 2013 

·
Antonio Puchades Casanova va disputar un total de 355 partits com a jugador del València CF, des del seu debut en el primer equip valencianista l'1 de setembre de 1946 contra la SD Sueca, l'equip de la seua localitat i en el que es va formar, fins al seu partit d'homenatge jugat contra l'equip francés de l'OGC Nice, en un abarrotat camp de Mestalla el 8 de desembre de 1959.

El seu primer partit oficial va ser en la segona jornada del campionat nacional de Lliga de la temporada 1946/ 47, contra el RC Celta de Vigo, partit que va finalitzar amb victòria valencianista per 1-2. Casualment, els seus últims minuts en competició també van tindre com a rival al Celta de Vigo el 23 de març de 1958.

En les dotze temporades en què “Tonico” Puchades va ser jugador de la primera plantilla del València CF, el club de Mestalla va aconseguir els títols següents:
         Campionat Nacional de Lliga, temporada 1946/47.
         Campió de Copa, temporada 1948/49. (València CF, 1- Athletic Club de Bilbao, 0).
         Campió de la Copa Eva Duarte de Perón (competición equivalent a l’actual supercopa d’Espanya) temporada 1948/49. (València CF, 7- FC Barcelona, 4).
         Campió de Copa, temporada 1953/54. (València CF, 3- FC Barcelona, 0).

A nivell individual va aconseguir el primer Trofeu Monchín Triana, per desenvolupar tota la seua vida esportiva en un mateix club.

A més entre 1949 a 1954, va jugar vint-i-tres dels vint-i-sis partits disputats per la selecció espanyola, inclosos tots els del Mundial de Brasil.

Descanse en pau.

Últimes vesprades a Mestalla

ultimesvespradesaMestalla.blogspot.com 

·

Quique Moreno. In memoriam.

·

·
A l'edat de 48 anys se'ns ha anat Quique Moreno Bellver. A molts eixe nom tal vegada no li dirà res. Però va ser jugador del València, CF. És cert, no va jugar molt, més ben poc, en les temporades en què va pertànyer en el primer equip. A penes 27 partits en les quatre temporades que va estar, sumant els seus partits oficials amb els amistosos. Amb eixos números no ha passat a la història del club, però sí que va passar a la meua història particular del València CF.

Era un lliure amb una classe i una elegància fora del normal. Deixeble avantatjat de Ricardo Arias. Li precedia fama de poc professional, dels que entrenar li agradava molt poc i molt probablement això li suposara la seua tan escassa participació com a futbolista del València.

Però va tindre el seu moment de glòria. En la nefasta temporada 82-83, mentres l'equip en la lliga anava donant tombs, directes cap a la segona divisió, a Europa la dinàmica era ben distinta. En la copa de la UEFA s'havia eliminat al Manchester United i al Banik Ostrava, no sense problemes, i en octaus de final ens havia tocat en sort el Spartak de Moscou.

L'anada a Rússia va finalitzar 0-0 amb un antològic partit de Jose Ramón Bermell, potser el millor que va fer com a porter valencianista.

Per a la tornada, entre setmana en horari vespertí, perquè es va jugar un 8 de desembre, festiu, Mestalla va registrar un gran ple. Jugant de blanc-i-negre, Solsona va avançar al València en la primera part amb un dretàs des de fora de l'àrea que va batre a Dasaev per tota l'esquadra. Un altre grandíssim gol per al record. Ja en la segona part, quan els russos xafaven l'accelerador, va arribar el moment de Quique Moreno. El seu moment. Va arrancar des de camp propi, i driblant a tot aquell que li eixia a l'encontre, davant de l'eixida del mític Dasaev li va batre per a col•locar el 2-0 i sentenciar l'eliminatòria. Eixe gol definia molt bé qui era Quique Moreno, un futbolista fi i amb una qualitat impressionant. Eixe gol és el culpable que un futbolista, la trajectòria del qual en el club no fóra ni la més brillant, ni la més destacada, passara a la meua història particular del València CF.

Valga este xicotet text per a rendir-li el meu més sincer homenatge.

DEP, Quique Moreno Bellver.


Jose Miguel Lavarías
Soci del València CF

·

Lobo Diarte. In memoriam.

·

Amb motiu del traspàs de Lobo Diarte últimes vesprades a Mestalla vol retre el seu homenatge recordant este evocador post del nostre col·laborador Paco Lloret publicat originalment el 3 de desembre de 2008. Servisca este article, per tant, com a sentit record a un protagonista de la nostra història i a la seua lluita contra la malaltia.

·
·
El gol más rápido de la historia

Nunca me han gustado demasiado los goles madrugadores, aquellos que llegan en los compases iniciales cuando todavía no le has cogido el aire al partido. Te pillan un poco descolocado. Creo que son goles que se olvidan rápido porque todavía queda mucho por delante y su influencia en la suerte de un resultado es muy relativa. Recuerdo, claro está, aquella espectacular mascletà al Lazio que encumbró a Gerard como algo inaudito porque se marcó más de un gol en una apoteosis inicial sin precedentes. Pero a pesar de todo, en el guión soñado de los partidos ideales el gol que te lleva al éxtasis, aquel con el que revientas de gozo es el marcado en los últimos instantes, a la desesperada, después de un asedio infructuoso ante un rival que se las promete muy felices. Esos han sido los que más placer me han proporcionado desde que a finales de los sesenta vi a Paquito batir la portería de Ñito en un Valencia-Granada con un chutazo desde fuera del área que entró por la escuadra en tiempo de descuento. Ese fogonazo te devolvía en un instante la felicidad cuando ya te resignabas al triste empate a cero y la melancolía insoportable del final de un domingo se apoderaba de ti. Por eso nunca quería abandonar la grada hasta que el árbitro pitara el final. El estruendo de un gol in extremis mientras los impacientes y los escépticos se amontonan en los vomitorios de salida me parecía el mejor desenlace y disfrutaba pensando en aquellos agoreros que después de renegar se iban malhumorados antes de tiempo y se perdían lo mejor de la tarde. Era el mejor escarmiento. Imaginaba su rabia al escuchar el alborozo de los que se mantenían en su localidad sin perder la esperanza en el Valencia.

Los goles postreros con carácter decisivo siempre han sido los más celebrados, el grito más desgarrador de la grada se ha escuchado en ese momento mágico en el que la afición se ve recompensada después de aguantar hasta el último instante. En la galería de los mejores, recuerdo el de Forment al Celta en la liga del 71. No he visto algo igual en Mestalla. Todos puestos de pie a la espera de un milagro en forma corner. El Valencia necesitaba ganara para seguir primero y lo logró en una explosión de júbilo tremenda. La célebre remontada al Madrid con Fernando y Robert de goleadores después de sendos cabezazos. Un gol de Ansola también al Madrid en una jugada confusa o el de Keita al Zaragoza en el 76, partido televisado, y con ambos equipos en situación delicada. Sin embargo hubo un gol madrugador que batió todos los registros. Lo marcó el “Lobo” Diarte al Elche el 4 de diciembre de 1977, hace justo 31 años. Marcel Domingo era el entrenador y el Valencia solía en aquel período despachar con autoridad los partidos en casa pero fuera estaba abonado a derrotas mínimas. Ibas a Mestalla confiado, sabías lo que te esperaba. Apenas sufrías, aunque después de este partido contra el Elche el equipo entró en una racha negativa a partir del 1 de enero del 78 cuando perdió contra la Real Sociedad, en una tarde de frío y resaca insoportable.

Creo que es el gol más rápido de toda la historia pero la falta de documentos audiovisuales de aquel choque impide certificarlo. Lo curioso es que esa jugada se ensayaba y nunca salía bien. Aquel día todo sucedió según lo previsto en la pizarra. El portero del Elche era Esteban, recientemente fallecido. Se colocó algo adelantado en la portería del Gol Xicotet. El Valencia sacó de centro, Diarte tocó hacia delante y se marchó raudo hacia el área ilicitana mientras que Felman retrasaba el balón para que Kempes lo lanzara en largo a la cabeza de Diarte. El pase teledirigido llegó al “Lobo” que remató sobre la marcha en una extraña postura. El balón superó al portero que se quedó clavado y entró en la portería ante la incredulidad general. Por supuesto, hubo gente que se lo perdió por llegar tarde. Quienes estábamos en la general de pie del Gol Gran cerca del reloj lo vimos asombrados y lo celebramos con cierta perplejidad. Para más inri, Diarte sólo marcó ese gol en toda la temporada. El partido acabó 4-1 y Kempes acabó siendo la figura del partido con un par de goles. El tanto del Elche tampoco estuvo mal, lo marcó Trobbiani antes del descanso y Mestalla le aplaudió.

Los jugadores del Valencia lo volvieron a intentar en otros partidos pero ya nunca les salió la jugada y ni siquiera eran capaces de poner en aprietos al rival. Con el paso del tiempo desistieron. Al final de aquella temporada Mestalla modificó su aspecto clásico con una reforma que prometía la llegada de tiempos felices, el equipo volvió a Europa después de un lustro de ausencia, Kempes confirmó su reinado antes de coronarse en el Mundial de Argentina y la estrella del Lobo se eclipsó aunque nos dejó la secuencia imborrable de un gol que nunca más se ha vuelto a vivir en Mestalla.


Paco Lloret
Socio del Valencia CF
·