Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Club Atlético de Madrid. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Club Atlético de Madrid. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’agost del 2018

IN WEITER FERNE, SO NAH (TAN LLUNY, TAN A PROP)


Figura superior (Diosa de la Victoria) de La Siegessäule (Columna de la Victoria), en Berlín. 

A sovint, ronda pel meu cap una pregunta que encara no ha trobat resposta: des de quan sóc del València i per què? Doncs part d´eixa culpa la trobe en el meu iaio patern, “el abuelo Miguel”, forofo apassionat de l’Atleti. Sí, de l’Atlético de Madrid. Recorde de molt menut passar-me vesprades senceres del cap de setmana a casa dels meus iaios escoltant el carrusel i revisant la quiniela. Mon iaio tenia dos il·lusions (entre d’altres òbviament!!): vore al seu Atleti campió de lliga altra vegada (cosa que per desgràcia no pogué tornar a vore) i que li tocara una quiniela de 14 (cosa que també per a desgràcia seua i de tota la família, tampoc va ocórrer). El meu destí pareixia lluny de Mestalla, tan lluny…. 

Però va ser mon pare el que, un bon dia, em va dur a Mestalla. Tenia passe a amfiteatre, en una fila baixa i molt prop de la línia d’àrea gran de la porteria del fons sud. Per desgràcia no recorde eixe dia, ja que era molt menut, però mai oblidaré aquelles vesprades a Mestalla, al costat de mon pare i moltes vegades també de ma mare, rodejat de gent fumant puros (com un senyor anomenat Paco, reginyós a tope, fidel prototip de l’aficionat de Mestalla, al qual li importava no res tindre a un xiquet molt propet), o a un altre senyor cec, que anava amb una ràdio. Sempre em preguntava como anava a Mestalla si no podia vore el futbol. Em deia: “açò és un sentiment xiquet, açò es Mestalla”. Ja hi era a Mestalla, tan a prop. 

Durant molts anys aní amb mon pare, el qual em colava inclús quan ja no tenia l’edat. Sempre recordaré lo bé que m’ho passava, lluint la samarreta de la senyera de felpa de Ressy, amb el 10 a l’esquena. Mestalla, un paradís per als somnis, tan a prop. 

Kempes (jo duia la seua samarreta), Bonhof (sempre recordaré el gol que li colà a Arconada des de quasi mig del camp, o això crec recordar…), Saura (corrent la banda), Carrete (lluitador incansable), Castellanos (amb la seua volteta típica amb el baló i barba de geyperman), Arias (sempre mestre)… Eixos van ser els meus primers ídols que reforçaren encara més la meua passió per anar a Mestalla. Tan a prop. 

I, ràpidament, passaren els anys: guanyàrem la Copa del 79, (eixe pòster del equip amb la senyera va lluir a la meua habitació durant molts anys), la Recopa i la Supercopa d’Europa. I jo, encara xicotet, allí estava, pegat a la TV. I ahí va ser quan pel meu cap començà a rondar la idea de que algun dia jo podria estar allí, veient en directe guanyar una Lliga, una Copa o inclús, una Copa d’Europa….. tan lluny de Mestalla, tan a prop dels meus. 

I de nou passaren els anys... Ja fadrí torní a Mestalla (a general de peu, preu baratet) amb el meu gran amic Vicent, que em va acompanyar eixe dia en el que un nefast Pes Pérez ens va furtar el partit no xiulant un penalty de llibre a Wilmar Cabrera. Penalty clamorós en vore les fotos al dia següent al col·le. La foto en blanc i negre de Las Provincias (encara internet no existia) passava entre les nostres mans per baix dels pupitres (durant l’horari de classe…). Va ser quan Vicent i jo decidírem comprar-nos l’abonament de mitja temporada (pagat amb els diners de l’estrenes).

El nostre propi abonament! Per desgràcia el nostre Valencia baixà a segona divisió però ja, per sempre, començava a ser part de Mestalla. Era del València i mai deixaria de ser-ho. Tan a prop. 

Tornàrem a primera, ens mudàrem al sector 29 arrossegant a més amics (Jorge entre d’ells), confeccionàrem les nostres primeres senyeres homemade (amb la inestimable ajuda de ma mare) i li guanyarem al Madrid en dos minuts finals d’infart a Mestalla: 2-1, Fernando i Robert. Mai oblidaré com el dia següent li ho refregava als madridistes que hi havia a la meua classe. 

Tot passava a Mestalla, a la grada de ciment, tan a prop. 

I per fi s’apropava la gran època. Per sort ens tocà en edat universitària. Fundàrem la Penya Valencianista Politècnica (Peña Valencianista “Pirotécnica”, com ens batejà un ínclit indocumentat ultra). Començàrem a viatjar en autobús: Albacete, Logroñés (mític carrer Laurel!!), Vigo (brutal viatge on es jugàvem guanyar la Lliga del 96 amb Luis Aragonés! i la perdérem justament a costa de l’equip de mon iaio. I on abans del partit vaig canviar la meua gorra preferida, “8 Pedja”, per una bufanda del Celta...). En eixa època va arribar el gran dia, o millor dit, els dos primers gran dies: la històrica final de Copa a Madrid, la final de la pluja. Ahí estiguí, amb els meus amics i el meu equip. Patint, plorant. Tan lluny, tan a prop.

Però poquets anys després tornarem, tan lluny, molt lluny. Allí estava, allí estàvem tots. A Barcelona (semi de Champions aguantant les idiotaes que ens deien els culés durant el partit i els ànims després d’acabar, ja que ens ho anàvem a jugar amb el seu màxim rival, el Real Madrid). A París (no comment). Després a Milà: gràcies Don Héctor (Cúper) per fer-me somiar, per fer-nos somiar. Ja ningú ens pararia. La força del vell Mestalla ja hi era present tan lluny.

La Copa a Sevilla (plorí al costat de la meua novia, hui la meua dona, que no entenia res. Allí es va donar de que el Valencia sempre estaria present en nostres vides), la primera Lliga de Rafa (Benítez) a Málaga (amb bot a la gespa inclosa i posterior visita, de tornada a València, a Benejúzar, el poble de Rufete! jaja), la segona Lliga de Rafa a Sevilla, la copa UEFA a Göteborg (mític dia al Ferdinand’s), la Supercopa d’Europa a Mònaco (super Mista) i la Copa a Madrid (malgrat l’holandés errant), fins a hui. Gràcies David (“O Captain! My Captain!”), Pipo, Cañete, Vicente, Ayala… Sempre lluny, tan lluny. 

I hui, anys després, continue anant amb el meus amics (Pepe sempre al meu costat) i els nostres fills, esperant que eixos dies tornen a arribar per a que els gaudeixen les noves generacions. Noves generacions que voran com el nostre equip tornarà a jugar un dia la final de la Champions per a guanyar-la. Perquè, eixe dia, un àngel de la guarda sobrevolarà l’estadi. Serà invisible i ple de benevolència i, com Cassiel (l’àngel de les llàgrimes a la pel·lícula de Wim Wenders), es farà humà per a marcar el gol que ens farà per sempre campions. Sé que ho faràs iaio. Tan lluny, tan a prop.

Amunt Sempre!! 

Miquel A. Giménez i Munyoç




dijous, 24 de setembre del 2009

Xafant Mestalla. Club Atlético de Madrid: José Eulogio Gárate

·
Así es La Vida

Qué Tiempos. Qué recuerdos. Cuánta Nostalgia… Es la vida. ¿Cuántos equipos han pasado por este trance? Las Corts, El Metropolitano, Atocha, Nervión, Villamarín… y así sucesivamente.

Ahora le toca a Mestalla, tiene que cerrar las persianas y trasladarse al extrarradio. Valencia crece, se desarrolla y los campos de futbol instalados en el centro de la ciudad se convierten en moneda de cambio para que los Clubs puedan seguir subsistiendo en este mundo loco del fútbol.

Sin duda el Valencia Club de Fútbol y Mestalla están muy unidos a mi vida deportiva que transcurrió, durante 11 años, en el Atlético de Madrid. Muchos han sido los partidos jugados en Mestalla y recuerdo aquellas temporadas 66-67-68 ,cuando yo empezaba en el Atleti y tenía que enfrentarme a aquellos jugadores que admiraba, Pesudo, Mestre, Roberto, Paquito, Waldo, F. Ansola, Guillot… y más tarde Juan Cruz Sol, Pepe Claramunt, verdadera Leyenda del Futbol Español, Valdez, Quino, Kempes… Era una delicia pisar el Campo de Mestalla, con esas gradas abarrotadas por una afición que siempre animaba a su equipo y donde tantos quebraderos de cabeza le dimos al Valencia CF.

Nunca olvidaré mi último partido con la Selección Nacional. Jugamos en Mestalla contra Escocia, creo que fue en el año 75, empatamos a uno, fue un partido muy discreto pero el ambiente y la afición fueron de 10. Mestalla, a rebosar: una Olla.


José Eulogio Gárate
Futbolista del Club Atlético de Madrid, internacional por la selección española


--
·

dimecres, 31 de desembre del 2008

Banqueta visitant. Club Atlético de Madrid

La publicació del següent post ha estat possible gràcies a la mediació dels amics de www.checheche.net, als quals agraim la seua col·laboració en la nostra iniciativa.

No debería decir la verdad

No debería decir la verdad puñeteramente cruda de lo que fue aquella noche en Mestalla porque en el asiento contiguo se sentaba la tía que más me ha gustado en los últimos diez años y en la fila de atrás dos imbéciles vistosos que se dedicaron a disfrutar con la victoria de su equipo, que no era el Valencia sino el Espanyol, y con las estupideces del mío, que no era el Valencia sino el Atlético de Madrid, de todas las penas y todos los dolores. Los dos pijos empezaron a tocar las narices desde el primer silbatazo y aún antes. Desde que el Aleti recién descendido a segunda se puso a calentar. La tibia atardecida valenciana dejaba su aroma sobre el estadio, etc, etc. La táctica del enemigo se manifestó sin disimulo: somos los pericos más guapos de Viladecans y tú, pequeña, vas a saber esta noche lo que vale un peine blanquiazul, perdona que te he dado con el pie, creo que no te he manchado pero ha sido, en todo caso, el mejor punterazo de mi vida y mi mejor gol; para compensarte mi amigo que es muy voluntarioso va a ir a por unas cervecitas que aunque no tienen alcohol pasan bien y quien iba a traer dos trae tres y prou. La madre que lo parió. Yo sonreía con la falsa disposición del demócrata bien educado mientras dirigía a mis troncos, ocupantes de los seis asientos de mi izquierda, eruditos comentarios del tipo de: y que este burro no me ponga a Molina... y que deje a Solari en el banco… (ignoraba yo por entonces que Santiaguito andaba en veleidades con el mal y que le faltaban tres minutos para entregarse). Anda que se cortaron el pavo y su socio: con todo el morro trajeron las tres birras y continuaron el asedio, pues sí, hemos distraído el día para venir: estamos liadísimos con el final del iese, el master ya sabes, ni hemos podido ir a Alpes este invierno, fíjate qué ritmo, este verano nos desquitaremos entre Marbella y Palma, ¿dónde irás tú?, perdona yo soy tal, este de las cervezas pascual y la final ha empezado tan bien que no podemos perder.

Esa fue la noche en la que al ex españolista Toni le dio un ataque de daltonismo luciferino y se puso a botar el balón ante la barba de dos días de su primo Tamudo. Lo que vino después ya lo sabéis; no me hagáis recordarlo. Os diré, sí, que los guapos de atrás añadieron al festejo un sonoro ¿qué tal si te vienes a celebrarlo con la hinchada campeona, preciosidad? Y que ahí se juntó todo, la rabia incontinente, la derrota sobre la derrota, el resabio guerrero de barrio con dreas y, joder, algo tan parecido a lo que te provoca por dentro el amor en riesgo multiplicado por dos (dos amores en riesgo) que sin andarme en medir cuanto había de amor futbolístico y cuanto del otro, me volví al propio y le dije, sin calma ni previsión ¿por qué no te vas con tu puta madre, cam-pe-ón? Añadamos para hacer la fotografía perfecta que entre mi media docena de compinches había un par de pesos pesados, tres con aire perdulario y seis dispuestos a resolver cualquier contencioso por vía directa; no tuve ni que recordar al Cardenal Cisneros: “estos son mis poderes”. Ni hizo falta explicarles nada. Bueno, hombre, no es para ponerse así, esto no es más que fútbol. ¿Fútbol? ¿estamos hablando de fútbol? Encima, tontos. Anda, ya os estáis pirando allá enfrente antes de que la celebración os pille en el lugar equivocado.

El viaje de vuelta fue en dos coches, uno se dejó los bajos en una rotonda a mitad de camino, justo donde quedamos a cenar. Nos amontonamos en el mío y seguimos. El cachondo de Jorge quedó bautizado como la madre del rey por la postura en la que quedó embutido en un rincón del asiento trasero. Los dos pringaos fueron convenientemente machacados durante 200 kilómetros, los que quedaban hasta el foro. Las risas nos hicieron ganar el tercer tiempo. Al llegar fui dejando a mi ejército corrupio en las zonas aledañas a la marcha. Excepto una, que se fue con el conductor. Mira por donde, al final de la batalla iba a ganar el Aleti.

Luego se casó, con otro naturalmente, que es sevillano y encima me cae bien. Tiene dos niños, dos gemelas para cuadrar la información. Y tiene un trozo de mi nostalgia sentada sobre el tiempo en la grada de Mestalla.


José Antonio Martín Otín "Petón"
Seguidor del Club Atlético de Madrid
·