·
·
A voltes no ens adonem dels canvis ràpids que succeïxen a l’entorn nostre. Ens acostumem a coses que pensem que tenim i que realment es mouen, varien. No és tan ferm davall dels peus, menys encara parlant de sentiments. Les conviccions dels aficionats no són sempre inamovibles i sòlides i a voltes variegen almenys segons quines vibracions se li transmeten i quina la implicació de l’individu. Al camp del València CF açò es també conegut sobradament i em viscut canvis de tendència, èpoques de retraïment i d’expansió il·lusionada.
Tenia 8 anys la primera volta que mon pare em dugué a Mestalla. Va ser un partit davant de la Real Sociedad que guanyàrem 2 a 1 amb gols –ho he buscat— de Robert Fernàndez. Aquell dia jugaren Subirats, Kempes, Saura, Carrete, Castellanos… Recorde poques coses del partit, la veritat —ha calgut recórrer al vídeo—, però sí que en eixir del camp ens creuàrem amb una xiqueta d’edat semblant que duia una bandera de la Real, l’equip de moda que havia guanyat les dos lligues precedents. Vaig sentir un orgull potser simple —nascut no des del resultadisme efímer sinó des del convenciment— per ser del València.
Ser-ho, per a mi, era molt fàcil. Primer perquè a casa la valencianitat era una cosa assumida, més en aquella època tan convulsa, i no hi havia lloc per a ambigüitats: l’equip de casa era el València. A l’escola també era fàcil ser-ho. En una classe de trenta —majoritàriament de descendents de valencians, andalusos i manxecs— tots teníem eixa preferència. Bo, tots no, Dámaso era —és— de l’Athletic Club i de l’Albacete, però la resta sí i, de fet, quatre de nosaltres —Siurana, Vivó, Orient i jo mateix— mantenim la fidelitat com a socis del Club. Ho hem raonat estos dies: llavors a escola la cosa normal és que tots férem costat al València CF.
Aquella identificació natural es voria refermada en acabant pels fets; una vesprada de Tots Sants a Mestalla davant del Porto, amb Emili Fenoll erigit en protagonista, va segellar una pertinença indefugible. Després vingueren els primers partits a Mestalla amb la colla d’amics, el primer passe, els primer desplaçament, la primera final… Ser del València, per a mi, fon la cosa més natural del món; però les coses ja no són tan senzilles com eren.
Llavors a puntes penes se televisaven partits i només es podia vore els gols a l’Aitana i l’Estudio Estadio. Se sentíem coses d’altres equips —aquell Milan de Gullit i Van Basten—, però eren referències llunyanes, informació a l’abast de privilegiats i gent afecta. Ara, al contrari, l’accés a eixa informació és lliure, immediat; quasi és més fàcil seguir certes lligues i certs equips que assabentar-se de les notícies de l’equip de la teua ciutat. Aquella pertinença quasi inevitable per proximitat, per arrelament, per desconeixement de la resta, s’ha esvaït; s’ha reequilibrat la llengüeta de la balança. En eixe ventall d’opcions possibles, visibles més bé, som u més sense el redòs d’aquell avantatge primari.
En este panorama, ser de l’equip que guanya, ser de l’equip del qual tots parlen bé, de l’equip que pareix exemplificar tots els valors imprescindibles d’un bon equip, sembla més atractiu i més inexcusable que el simple fet de ser de l’equip de la terra, de la casa o dels pares. S’ha canviat de joc, cal reconéixer-ho. Ara calen uns altres al·licients, potser eixos en els quals el nostre Club reculà a poc a poc, com ara la competitivitat front el conformisme, els jugadors implicats, l’esperit bronco y copero que ens enorgullix i recorda les etapes daurades. En eixe procés de decadència perdérem potser molt més que uns partits i unes opcions de trofeus: deixàrem de ser un referent per a la preferència a ulls de possibles futurs aficionats.
Ho conte perquè ho he viscut en carn pròpia, en el cas d’un xiquet amb qui he compartit huit anys de la seua jove vida. A ell mai no li mancà un objecte del València, ni una samarreta, ni una gorra, ni una tassa on fer-se la llet; des que el vaig conéixer amb quatre anyets mai no ha faltat fins ara a una presentació o partit estiuenc en Mestalla, mai li faltà algú que li transmetera els valors —pressuposats— del Club. No obstant això, potser deixat anar per un equip reiteradament incapaç de donar-li una sola alegria que reballar a companys d’altres equips més exitosos, un dia ens sorprengué amb la demanda d’una camiseta de Pirlo, del capità de la Juve. La intrahistòria era ben fàcil: la colla d’amics s’entretenia veent vídeos d’eixe jugador tan bo d’eixe equip tan bo. No havia calgut res més que això per a desfer-ne el camí.
Hi hagué una etapa d’avís a força d’oportunitats desaprofitades per a anar a Mestalla per vore en directe el partit —ja no érem un equip atractiu—, que en acabant donà pas a una etapa de preferència per vestir la samarreta bianconera —ja no érem un equip del qual enorgullir-se tant—. Sortosament, però, hi hagué també l’ocurrència feliç d’anar —acompanyat de la mare— a vore la semifinal de l’Europa League contra el Sevilla FC. Estaríem en grades diferents, però potser valdria la pena; a la ciutat molts tenien la curiositat de saber què passaria aquell dia, si seríem capaços de fer la segona reAmuntada en pocs dies.
Se’n recordarà el desenllaç, el més trist que he viscut en viu al Mestalla, però caldrà recordar-lo també per moltes altres coses més oportunes. Difícilment serà oblidable l’ambient mentres anàvem en bus a Mestalla, eixa atmosfera de partit gran i de ciutat bolcada amb el seu equip que es respirava en cada desig expressat espontàniament per desconeguts perquè l’equip ho fera possible. Més difícil encara serà oblidar la rebuda a l’equip en la porta del camp, mentres el prenia dels muscles i el notava vibrar per l’emoció incontinguda en l’espectacle insospitat. Era el primer dia gran seu al vell Mestalla, el primer de veres, i tremolava i —vaig saber després— tremolà tot el partit.
A l’eixida de l’estadi recorde el silenci i el soroll de paper de diari arrossegats a força de colps de frustració i impotència. Recorde retrobar-lo mut, recolzat en un quiosc, en mig d’eixe remoreig somordo que acompanya els moments de tristor. Eixe silenci ja m’era conegut, el vaig conéixer just acabada la final de Milà, baixant de l’amfiteatre de l’avinguda de Suècia de la mà de ma germana Noèlia. Ni els xanglots del moment posaven so a aquell silenci deixat caure sobre la ciutat. Tardàrem a parlar.
Poques voltes un gol en contra tan dramàtic com el de M’Bia causarà tanta espenta a favor. Ausades podria haver-ne causat més d’haver passat a la final, però provocà molt més del que calia esperar d’un colp com eixe. Primerament la identificació de la grada amb l’equip, d’un equip que es retroba amb l’esperit combatiu que el conduí als seus èxits més notables i segonament el revifament d’un esperit positiu capaç d’acostar el públic de nou a les grades. Des del València campeó de Roig no havíem viscut una cosa semblant. A Roig se li podrà acusar de moltes coses, però també caldrà reconéixer-li que fon ell qui ens sorollà les penses i ens convencé que sí, que podíem ser campions i devíem intentar-ho. En eixos moments de la nostra història on l’afició es reconnecta, Roig fon un dels qui ho aconseguí i el València de Salvo després del Sevilla també. Això em pareix indiscutible.
Després d’aquell partit també ell canvià. La mutació va ser així de senzilla; només calia un equip del qual enorgullir-se, alguns jugadors referents —Alcácer al capdavant— amb qui arborar de nou el positivisme, la il·lusió i els valors de Club. Això i una nit com aquella per dissoldre qualsevol dubte de pertinença, per donar pas a una etapa de retornar la camiseta nostra al lloc principal de l’estima, per sostindre la bandera del Club com a emblema propi, per voler anar a Mestalla sempre.
Després del canvi evident que es mostrava als meus ulls diàfan, palés, em donà per pensar que devem estar en el moment de recuperar el lloc que ens pertoca, de posar recapte en el tracte al soci i en la imatge que el Club projecta a l’exterior, d’entendre alhora que la parròquia ja no és a soles la d’ací, és tota la que hi ha ahí fora. L’hora de definir un model atractiu que puga bastir un Club i un equip capaç de fer-nos sentir orgullosos, broncos y coperos, un exemple a seguir capaç de redreçar la llengüeta desequilibrada de la balança. Ara, quan cal gestionar com pot arrelar un sentiment de pertinença cap a una Entitat que ja no és —fa uns anys que ja no ho era— sencerament nostra, és potser el moment de posar fonaments a un Club modern, perquè els temps ja no són com eren; ara les fidelitats —sembla— es forgen de manera ben distinta.
Rafa Pastor i Cantizano
Soci del València CF
·
Llavors a puntes penes se televisaven partits i només es podia vore els gols a l’Aitana i l’Estudio Estadio. Se sentíem coses d’altres equips —aquell Milan de Gullit i Van Basten—, però eren referències llunyanes, informació a l’abast de privilegiats i gent afecta. Ara, al contrari, l’accés a eixa informació és lliure, immediat; quasi és més fàcil seguir certes lligues i certs equips que assabentar-se de les notícies de l’equip de la teua ciutat. Aquella pertinença quasi inevitable per proximitat, per arrelament, per desconeixement de la resta, s’ha esvaït; s’ha reequilibrat la llengüeta de la balança. En eixe ventall d’opcions possibles, visibles més bé, som u més sense el redòs d’aquell avantatge primari.
En este panorama, ser de l’equip que guanya, ser de l’equip del qual tots parlen bé, de l’equip que pareix exemplificar tots els valors imprescindibles d’un bon equip, sembla més atractiu i més inexcusable que el simple fet de ser de l’equip de la terra, de la casa o dels pares. S’ha canviat de joc, cal reconéixer-ho. Ara calen uns altres al·licients, potser eixos en els quals el nostre Club reculà a poc a poc, com ara la competitivitat front el conformisme, els jugadors implicats, l’esperit bronco y copero que ens enorgullix i recorda les etapes daurades. En eixe procés de decadència perdérem potser molt més que uns partits i unes opcions de trofeus: deixàrem de ser un referent per a la preferència a ulls de possibles futurs aficionats.
Ho conte perquè ho he viscut en carn pròpia, en el cas d’un xiquet amb qui he compartit huit anys de la seua jove vida. A ell mai no li mancà un objecte del València, ni una samarreta, ni una gorra, ni una tassa on fer-se la llet; des que el vaig conéixer amb quatre anyets mai no ha faltat fins ara a una presentació o partit estiuenc en Mestalla, mai li faltà algú que li transmetera els valors —pressuposats— del Club. No obstant això, potser deixat anar per un equip reiteradament incapaç de donar-li una sola alegria que reballar a companys d’altres equips més exitosos, un dia ens sorprengué amb la demanda d’una camiseta de Pirlo, del capità de la Juve. La intrahistòria era ben fàcil: la colla d’amics s’entretenia veent vídeos d’eixe jugador tan bo d’eixe equip tan bo. No havia calgut res més que això per a desfer-ne el camí.
Hi hagué una etapa d’avís a força d’oportunitats desaprofitades per a anar a Mestalla per vore en directe el partit —ja no érem un equip atractiu—, que en acabant donà pas a una etapa de preferència per vestir la samarreta bianconera —ja no érem un equip del qual enorgullir-se tant—. Sortosament, però, hi hagué també l’ocurrència feliç d’anar —acompanyat de la mare— a vore la semifinal de l’Europa League contra el Sevilla FC. Estaríem en grades diferents, però potser valdria la pena; a la ciutat molts tenien la curiositat de saber què passaria aquell dia, si seríem capaços de fer la segona reAmuntada en pocs dies.
Se’n recordarà el desenllaç, el més trist que he viscut en viu al Mestalla, però caldrà recordar-lo també per moltes altres coses més oportunes. Difícilment serà oblidable l’ambient mentres anàvem en bus a Mestalla, eixa atmosfera de partit gran i de ciutat bolcada amb el seu equip que es respirava en cada desig expressat espontàniament per desconeguts perquè l’equip ho fera possible. Més difícil encara serà oblidar la rebuda a l’equip en la porta del camp, mentres el prenia dels muscles i el notava vibrar per l’emoció incontinguda en l’espectacle insospitat. Era el primer dia gran seu al vell Mestalla, el primer de veres, i tremolava i —vaig saber després— tremolà tot el partit.
A l’eixida de l’estadi recorde el silenci i el soroll de paper de diari arrossegats a força de colps de frustració i impotència. Recorde retrobar-lo mut, recolzat en un quiosc, en mig d’eixe remoreig somordo que acompanya els moments de tristor. Eixe silenci ja m’era conegut, el vaig conéixer just acabada la final de Milà, baixant de l’amfiteatre de l’avinguda de Suècia de la mà de ma germana Noèlia. Ni els xanglots del moment posaven so a aquell silenci deixat caure sobre la ciutat. Tardàrem a parlar.
Poques voltes un gol en contra tan dramàtic com el de M’Bia causarà tanta espenta a favor. Ausades podria haver-ne causat més d’haver passat a la final, però provocà molt més del que calia esperar d’un colp com eixe. Primerament la identificació de la grada amb l’equip, d’un equip que es retroba amb l’esperit combatiu que el conduí als seus èxits més notables i segonament el revifament d’un esperit positiu capaç d’acostar el públic de nou a les grades. Des del València campeó de Roig no havíem viscut una cosa semblant. A Roig se li podrà acusar de moltes coses, però també caldrà reconéixer-li que fon ell qui ens sorollà les penses i ens convencé que sí, que podíem ser campions i devíem intentar-ho. En eixos moments de la nostra història on l’afició es reconnecta, Roig fon un dels qui ho aconseguí i el València de Salvo després del Sevilla també. Això em pareix indiscutible.
Després d’aquell partit també ell canvià. La mutació va ser així de senzilla; només calia un equip del qual enorgullir-se, alguns jugadors referents —Alcácer al capdavant— amb qui arborar de nou el positivisme, la il·lusió i els valors de Club. Això i una nit com aquella per dissoldre qualsevol dubte de pertinença, per donar pas a una etapa de retornar la camiseta nostra al lloc principal de l’estima, per sostindre la bandera del Club com a emblema propi, per voler anar a Mestalla sempre.
Després del canvi evident que es mostrava als meus ulls diàfan, palés, em donà per pensar que devem estar en el moment de recuperar el lloc que ens pertoca, de posar recapte en el tracte al soci i en la imatge que el Club projecta a l’exterior, d’entendre alhora que la parròquia ja no és a soles la d’ací, és tota la que hi ha ahí fora. L’hora de definir un model atractiu que puga bastir un Club i un equip capaç de fer-nos sentir orgullosos, broncos y coperos, un exemple a seguir capaç de redreçar la llengüeta desequilibrada de la balança. Ara, quan cal gestionar com pot arrelar un sentiment de pertinença cap a una Entitat que ja no és —fa uns anys que ja no ho era— sencerament nostra, és potser el moment de posar fonaments a un Club modern, perquè els temps ja no són com eren; ara les fidelitats —sembla— es forgen de manera ben distinta.
Rafa Pastor i Cantizano
Soci del València CF
·
Entrades
