“Animeu, animeu, que el món s’acaba”

·

Tinc molt mala memòria. Sóc incapaç de recordar els fets concrets que he viscut, així que el meu cervell ha decidit amuntonar-los en grans sacs informes sense més especificació que una etiqueta on hi ha diversos noms de llocs, persones i períodes de temps, acompanyada d’una qualificació determinada de sensacions: bons records, mals records, normalets, tristos, feliços, amargs, alegres, vergonyants... El sac que posa “Mestalla, Fons Sud, General de Peu, Gol Gran, València CF, Jorge, Rafa Lahuerta, Cherokee, Adolescència” també hi diu “Felicitat”.

A l’interior del sac hi ha una sèrie de records rebolicats que combinen fets concrets relacionats amb l’equip i evocacions personals viscudes sempre a la mateixa grada. Per una banda, les carreres de Mazinho, les pujades del xufa Giner, els llançaments de falta de Pedja, les celebracions de Zubi, les entrades de Poyatos, les eixides espectaculars de Gálvez, els penals de Mendi, les pujades d’Angloma, el gol de vaselina d’Illie, els esprints del Piojo, els centres de Farinós, les derrotes contra el Barça, el gol de Pauleta, les mocadorades, les victòries contra el Madrid o el Bayern de Münich... I, per l’altra banda, les llargues i volgudes esperes a la grada una hora i mitja abans que començara el partit, els entrepans del descans, els ratpenats sobrevolant l’estadi a poqueta nit, els habituals del Fons i sobretot, sobretot, la festa que suposava l’animació continua.

“Animeu, animeu, que el món s’acaba” era un dels lemes repetits cada dos setmanes en el fullet que repartia la Penya Gol Gran. I així ho recorde, com si el món s’haguera d’acabar i no ens importara una altra cosa que animar el nostre València. No enteníem per què la resta de Mestalla no feia el mateix, però no ens importava. Érem incansables i amb Rafa Lahuerta al micròfon cantàvem i cantàvem. Els fets no els recordaré massa bé, però els càntics no se m’esborraran mai, potser perquè no els conserve al cervell sinó que els tinc gravats al cor amb tinta indeleble: del mític “Camino Soria” (“si Fernando brilla esto será un festival...”) als més simples “Lubo, Lubo”, “Uh ah, Viola” o “Mi amigo Patxi Ferreira”, passant per “Blanc i negre tenim el cor” o totes les formes possibles dels “València”, “Forza València” i “Ale València” (la nostra passió).

Després, tot just quan es va acabar la General de Peu (i tot just quan començàrem a guanyar títols), vaig deixar d’anar al camp. M’he limitat a patir o a alegrar-me des de casa, allà on fóra. En tot cas, d’haver tornat al Mestalla, tampoc crec que ho haguera gaudit com vaig fer-ho aquells tres o quatre anys inoblidables. Sóc dels que no entén anar al futbol sense animar constantment. Com li vaig llegir a un dels millors periodistes esportius d’estes contrades si de mi depenguera rehabilitaria la General de Peu, els partits a les 22:30 h. i el vell Mestalla que ara se’n va. En qualsevol cas, ell se n’anirà, però el meu sac de records al cervell i de càntics al cor persistirà. Com se sol dir, el vell Mestalla continuarà existint fins que el darrer dels nostres, els que l’hem xafat, l’hem viscut i l’hem estimat, se’n vaja d’este món. Mentrestant, ja sabeu: “Animeu, animeu, que el món s’acaba”.

Vicent Baydal

Accionista del València CF

·