El camp de Mestalla

·

Al contrari del que he llegit en la majoria dels articles del blog, on l’afició ve de dins de la pròpia família, quasi com una herència, el meu cas es ben distint. En ma casa, ni als meus pares ni a les meues germanes, el futbol no els deia res. En canvi, a mi sempre m’ha agradat.

Recorde les primeres vegades que comencí a anar al camp, com també recorde el dia que vaig comprar dos entrades de general (ja que en eixe temps jo ja treballava) i convidí al meu germà, que era més xicotet, a anar a Mestalla. Les entrades eren ni mes ni menys que per al partit on s'estrenava la il·luminació artificial de Mestalla: Allò va ser una cosa de les més impressionats! I, com voreu, ja fa algun dia... 17 de març de 1959. Era la setmana de Falles i tot el món estava al carrer. L’ambient al camp era de molta festa i guanyarem l’Stade de Reims per 2-1, però l’admiració de la gent per la nova il·luminació és el que millor recorde.

Passà el temps. El meu marit era un gran aficionat al València, del qual arribà a tindre el número de soci 172. En ma casa s’ha respirat sempre una gran passió pel club: només cal dir que els meus fills són socis del València des del moment que van nàixer, una tradició que ara continua amb els meus néts.

Vivíem en la zona de Mestalla, quan l’avinguda d’Aragó encara no existia. Els diumenges quan hi havia partit donava gust vore passar tota la gent des de molt prompte.

No sé si sabeu que durant algun temps la presentació de l’equip es feia de matí en dia de faena. Recorde com m’agradava anar amb els meus tres fills i amb els fills d’una amiga. Mestalla encara no tenia seients i la gent s’assentava en la grada, menys en la tribuna on si que hi havia aquelles cadires velles d’espart. Allà s’assentaven els xiquets amb la seua llibreteta i el boli, esperant el moment en que passaven els jugadors per anar corrent a demanar-los un autògraf. I el millor venia després, quan s’ajuntaven a vore qui havia arreplegat més o qui podia dir “jo tinc el de Kempes”: eren moments importants per a ells, com a xiquets que eren.

Com vegeu, Mestalla ha segut important en la meua vida i la de la meua família. Hem tingut moments de tristesa, com quan la temporada 1985-86 baixarem a 2a Divisió. Però també moments d’emoció i alegries, com quan l’any següent tornarem on havíem d’estar.

També vull referir-me a la situació tan lamentable que hem viscut en el club els últims temps. Se suposava que, amb la venda de Mestalla, econòmicament, la cosa aniria millor, però... ja vorem...

Per acabar vull dir que a molts valencianistes ens costa deixar Mestalla. Per això voldria demanar responsabilitat i respecte als dirigents del València pel que significa Mestalla, ara que pareix que arriben les seues últimes vesprades.


Elvira Vidal Galindo
Sòcia del València CF
·