Una banda sonora

·El que un podia o no podia fer als catorze o quinzes anys estava marcat per la festa de les Falles. Cada nou any implicava un progrés addicional en la llibertat lligat a la maduresa. Potser fóra l'any 1977. El carrer de Cadis, des de Trànsits i el Bar “La Pèrgola” fins a arribar a la Gran Via de Germanies, ja va tindre per sempre, amb aquella xica al meu costat, una banda sonora per a una primera eixida nocturna a vore el castell de focs artificials. Potser fóra la música de “Saturday night fever”, amb els Bee Gees i Tavares que vam vore d’estrena en el Cine Oeste el meu cosí Pepito Alonso i jo, perquè u, en el fons, no va tindre en casa la Col•lecció Austral de l'Editorial Espasa, la Deutsche Gramophon no es va adquirir per genètica sinó per hàbit, i durant alguns anys Albert Hammond, Fórmula V o Camilo Sesto guanyaven per golejada a la Nova Cançó. En aquells temps, quan acompanyava mon pare per les obres de Castellar, la Fonteta, el Tremolar o el Forn d'Alcedo, el que escoltàvem era “Música mientras trabaja”, en Radio Popular, amb els Piscis recordant les Virgos “en una tarde de domingo en la discoteca Bony de Torrente”, a Boney M amb “My Baker”, a Barry White i el so Filadèlfia, encara que pitjor haguera sigut decidir-se per Pablo Abraira, “Gavilán o Paloma”.

Potser aquell modest èxit, acostar-se fins al cine Júnior, i a pesar del terror, ser capaç d'agafar de la mà a una xica, va tindre a vore amb la decisió de comprar el paquet complet de les tres entrades del Trofeu Taronja, quedar-me a València i esperar que aquell detall de qualitat fallera em proporcionara algun èxit en les meues aproximacions femenines. Secretament vaig reservar per al segon partit, el que enfrontaria als equips invitats, la possibilitat d'absentar-me cas d'aconseguir alguna eixida emocionalment productiva.

Com el València vaig sestejar durant aquells quatre mesos i vaig acabar la temporada escolar sense cap indici de color. Aquella primera eixida estiuenca, disposar de les claus de casa i quedar-me sol a València es va saldar amb el fracàs. Mentres els meus pares i els meus germans estaven a Monserrat em vaig engolir els tres partits del Trofeu Taronja, els tres entrepans abans de començar el partit, les tres anades i tornades a Mestalla, sense cap oferta de partit sentimental. Per això, quan els estetes del futbol lamenten determinades temporades, em recorde d'aquell segon partit estúpid del Trofeu Taronja, en el que vaig aprendre que en el meu cas l'èxit sentimental vindria per la casualitat i no per complicats treballs lligats a l'estratègia o l’astúcia, i en els que em vaig iniciar sense remei a la rutina i a la resignació. Res podia passar en un partit Borussia Möenchengladbach-Vitoria de Setúbal d'un diumenge del mes d'agost de 1977. No va haver banda sonora més enllà de la salmòdia de la propaganda en la megafonia i dels pollastres de Casa Cesáreo: “Después de este partido, merendará, cenará, o tomará un estupendo resopón en Casa Barrachina”. Tot es va reduir simplement a triar un trajecte per a l'immens cansament de la tornada, i aquell va ser per Cardenal Benlloch, Eduardo Boscá, Peris Valero i Carrera de Sant Lluís: el retorn solitari amb la por a ser atracat en la ciutat buida, en els llavis un nom desgastat, la convicció que encara haurien de passar molts anys, moltes corbates nugades, centenars de trajectes en aquell autobús circular de les grans vies, quatre vegades vint, per a meréixer les mirades, eixes que presidirien el retorn dels llavis amables, l'assumpció dels rostres, la paraula que serviria per a acostar les mirades, el sabor de la nostàlgia que tindria per sempre el gust dels cigarrets llavors innocents, el pressentiment que hi hauria un dia, amb vesprades dolces, paraules inventades, nous blaus en un cel que de sobte voríem tendre, amb el cor eixamplat, i la brisa agitaria les banderes, i esta vegada sí que hi hauria banda sonora, sense motiu definit i sense raons per a justificar una alegria íntima i recuperada.

Ho recordava trenta-un anys després, en el partit contra el Saragossa. Parafrasejant a aquell altre, darrere de cada símbol, de cada himne, bandera o peluca taronja pot haver un signe d'humiliació i barbàrie, o un signe de civilització, un detall d'emocionada i íntima alegria. Aquell dia, una vegada guanyat el partit i mentres tot el món fugia molt de pressa, li vaig dir al meu fill que ens quedàrem per a disfrutar uns moments en silenci de Mestalla: les banderes, els programes de mà, restes de la batalla, els tècnics lluitant amb els cables, els somriures i els núvols en el cel. Vam poder dir com Josep Pla quan va acudir a la Conferència dels aliats en San Remo en els anys 20. Va visitar el cap de premsa del ministre d'Assumptes Exteriors de França, va escoltar desenes d'explicacions de política exterior, de diplomàcia contumaç i experts discursos estratègics. I va titular la seua primera crònica com a corresponsal: “El cielo de San Remo es demasiado azul”. Després d'aquell 1 a 0, Mestalla olia a pits adolescents en una “verbena” de barri en falles. I la banda sonora tornà a ser, potser com en 1977, una cançó de Chicago, “If you leave me now”.


Miquel Nadal
Soci del València CF
·