Presentació del llibre "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas"

·

El següent text és correspon a la presentació del llibre del nostre amic i col·laborador José Ricardo March "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas" (Drassana, 2016) per part de Miquel Nadal i que va tindre lloc el passat 17 de novembre de 2016 en La Edad de Oro de València.

·

·

Molt bona nit a tots. No és la primera vegada que ho dic. El format convida a improvisar, com en un monòleg del club de la comèdia, i tractaré de dir alguna cosa d’interès, perquè el protagonista, hui, és JR March i les seues 25 històries. Toni Sabater i jo som teloners que hem de callar ràpidament. Com si fórem medallistes olímpiques o artistes guardonats, hem de fer la treta d’honor, ensenyar una miqueta les cames i deixar el terreny de joc al protagonista i al llibre. Si no m’enganye jo crec que és la tercera vegada que estem ací. La nostra capacitat d’escriure, editar, prologar i presentar llibres sobre el VCF és superior en un 300% als gols que ha marcat Paco Alcácer amb el Barça.

Gràcies, una vegada més a Drassana per continuar creient en la literatura esportiva. Per la seua vocació de contribuir a la literatura de club, feta amb qualitat i vocació de dignitat, amb els llibres d’Alfonso Gil i de José Ricardo March. I els que vinguen. No tot està escrit, i la història del València FC no s’acaba mai, els ho puc ben assegurar. Ho hem fet per responsabilitat, però per qualitat. Estos llibres continuaran i quan passen molts anys continuaran sent igualment llegibles, part de la història del club, perquè no són llibres sense qualitat que s’apeguen a l’escut del club per a aprofitar-se’n.

Estem en La edad de Oro, que va camí de convertir-se, si ells volen, en el punt de presentació per antonomàsia, el quilòmetre zero de la literatura del València FC. El que vullga saber què en pense del personatge i del llibre només ha de consultar el llibre. No vaig a auto-citar-me. Quasi tot el que tenia que dir ja ho he dit en el pròleg. El llibre és bo a pesar del pròleg. I jo, com a prologuista suplent, ja que el titular era Aleixandre, he procurat estar a l’altura de la suplència d’aquell gran titular. Per a quan una recopilació de cròniques d’Aleixandre? El sentit corporatiu del periodisme devia estar atent a eixes coses, i el club podria patrocinar uns premis que dugueren el seu nom. Ho deixe estar.

Jo he de recordar una determinada etapa, un vesprada lluminosa de cafè, en què Felip Bens, durant la composició de la Història del Llevant, em va acostar alguns llibres, i entre d’ells el de José Ricardo March, Bronco y liguero, a qui no coneixia. Em pareixia que José Ricardo March devia ser un professional contrastat, un periodista de molts anys que s’havia decidit a escriure un llibre. Quina no seria la meua sorpresa quan em vaig trobar amb el José Ricardo March, en persona, que des del punt de vista tècnic i biogràfic, podia ser fill meu. Va nàixer quan jo ja tenia 21 anys. I a l’edat en què ara gaudeix, l’edat que va a inaugurar de l’Apiretal i del Dalsy, i de la bronquiolitis de guarderia, i d’apuntar al xiquet a un equip, ja té dos llibres en dansa i desenes de llibres en el cap.

JR March forma part d’una tercera generació d’escriptors de la història del futbol. a) Els clàssics. b) La segona renovadora, de la qual són exemples Paco Lloret o Alfonso, i si me permeteu jo mateix. c) Una tercera generació sense complexos, Chilet, García Nieves, Bens, que tractora els arxius i l’hemeroteca sense compassió, i amb una capacitat divulgativa envejable, i capaç de fer 25, 50, 75, o les històries que calguen. Començant ja ha arribat, i té totes les neurones en plena producció, cosa que no podem dir nosaltres, i com estic posant de manifest en una classe pràctica de les meues limitacions.

Jo me’l veig com un personatge del Ministeri del Temps, al qual podríem enviar en 1905 a vore com està això del primitiu València, o en 1919, a vore les condicions de la fundació, i el famós llançament de la moneda, o en 1936, les condicions del València, o més exactament, enviant-lo en el moment de redacció de la Historia del València d’Hernández Perpiñá. Imagineu-lo... Segur que faria un bon paper emboscat per la Baixada de Sant Francesc i amagant-se després en el Café Tupinamba, o en el Miau o en l’Ideal Room, per a enviar-nos un impossible whatsapp, contant-nos com ha sigut el llançament de la moneda.

El llibre és agradós, té qualitat, rigor, i expressa una confiança madura i estranya, atenent a l’edat de l’autor, en la capacitat del club per tornar a alçar-se. I no és fàcil. No estem en una etapa fàcil. Tots ho sabem. Estem en l’encreuament del camí entre el VCF del passat, i el VCF del futur. I a les vistes d’un centenari.

En la segona temporada de House of Cards, hi ha una escena preciosa entre Doug Stamper i Rachel, en què el primer li demana la lectura d’un llibre. El llibre és A Tale of Two Cities, Una Història de dos ciutats de Charles Dickens. I permeteu-me la lectura:

“It wast the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness, it was the spring of hope, it was the winter of despair, we had everything before us, we had nothing before us, we were all going direct to Heaven, we were all going direct the other way”.

(“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària”.)

Estem en eixe moment. En eixa etapa complexa en què es juga el futur. Tots els que estem ací som bona gent. Som els mateixos de sempre, però cada vegada que ens reunim hi ha gent nova. La majoria de nosaltres no té un duro gastador. Ens guanyem la vida i algun mes de l’any hem de fer el que feia Peter Griffin en eixe episodi de Pare de Família, quan recull el correu i tota la família s’agenolla i prega al cel abans d’obrir els extractes bancaris. No ens farem rics. El cost marginal de la retribució de l’hora dedicada a la redacció és ínfim, ridícul, tercermundista, d’abocador en Islamabad, però estic convençut que en este període tan difícil, i recordant les paraules de Dickens, coses com esta contribueixen a decantar el VCF en la bona direcció.

Miquel Nadal
Soci del València CF
·