dilluns, 8 d’abril del 2024

El Déu de Mestalla


Com totes les coses bones de la vida va ser un pensat i fet. Mon pare va telefonar aquell últim dissabte de maig de 1991 a casa de la iaia, on el meus germans i jo havíem anat a dinar. El València jugava eixe dia a les 22:30 hores, des de les taquilles em preguntava si volia anar. La meua resposta va ser un si rotund, eufòric, irreflexiu.

El trajecte des del carrer Gorgos era curt però intens. Envoltats de fidels parroquians i fum de tabac. Era un temps en el que el Club podia triar lliurement l’horari dels seus partits. Encara no ho sabíem, però prompte el mercantilisme desaforat anava a deixar-nos sense cap marge d’acció. A nivell personal naturalment jo tampoc sabia que aquella nit estava fent un viatge sense bitllet de tornada. A pesar de tot i de manera irremeiable una part de mi ja es va quedar per a sempre en el vell i emblemàtic estadi.

Amb els huit anys que jo contava aleshores tot allò em va parèixer descomunal. Segurament em va quedar gran. El partit acabà amb victòria per 2 a 1. El dos gols els va fer Fernando. El nostre deu brillava amb llum pròpia en un equip que volia eixir de la foscor i tornar a donar guerra en les lluites que atorguen la gloria.

Com dirien hui els moderns, Fernando era un jugador diferencial. El nostre estendard, tots el coneixien arreu de l’estat i el vinculaven directament amb el Valencia, en una època en la que no era estrany ser un one club man. El seu futbol era un compendi de bones condicions, qualitat, visió de joc i encert de cara a gol. Sense dubtes, per a tota una generació va ser el primer ídol futbolístic.

Anys després el deu, ja convertit en mite, va tornar al club. Es seu pas per la secretària tècnica va ser curt, amb encerts i errors la seua eixida es va precipitar fruit de les diferències amb els mandataris. La seua millor herència va ser delegar el càrrec en Braulio Vázquez. El gallec fou durament criticat en aquella època pels aficionats més histriònics i proclius al populisme, la qual cosa baix el meu punt de vista el consagra com a un professional honest i eficient.

Este estiu es complirà una dècada des de que el Valencia va ser, primer venut i després segrestat. Com en tants altres moments de la història, un encantador de serps va contar amb el favor popular per fer i desfer en benefici propi. Encara em bull la sang quan recorde eixos dies. Que car li ha eixit al valencianisme aquell minut de gloria d’Amadeo Salvo.

Davant la dictadura de Meriton la postura que ha adoptat Fernando Gómez ha sigut molt decebedora, per dir ho de manera diplomàtica. El procés d’auto destrucció es imparable. La situació del club per tant es límit. Arribats a este punt qualsevol cosa que no siga la lluita total i frontal contra Lim es col·laboracionisme. Aixina de clar i de dur. La realitat és massa trista com per a assumir la resignació. No crec que el meu raonament siga el de un radical, Al meu sentiment de lluita l’impulsa el record d’aquell xiquet que vaig ser i que mai més ha pogut abandonar la militància valencianista. Perquè el vincle d’un amor pur i autèntic es capaç de suportar el pas del temps i el pes de les traïcions.

Tot i això cal dir que després d’un tranquil exercici de reflexió he conclòs que a Fernando Gómez no tinc res que reprotxar-li. Es tracta d’un dels jugadors que amb més orgull i dignitat ha defensat la senyera de capità. Segurament la culpa és meua per voler creure que el factor referencial havia de transcendir del terreny de joc.

Des de l’òptica de la edat adulta vaig entendre fa anys que Fernando sempre serà el meu deu, però el veritable Déu resideix en Mestalla, no se’l pot vore ni tocar. Se que la seua existència es inqüestionable perquè des d’aquella nit de maig de 1991 la meua fe és indestructible.


Dani Soler.