A menudo, lo más urgente es tener paciencia.
JL Borges
Hui es complixen 25 anys del primer gol de Fernando a Mestalla. Va ser en la porteria del gol Xicotet. Una volea marca de la casa que Pereira, un altre símbol del valencianisme llavors en l'Atleti, a penes va olorar. Després van arribar molts més, quasi 150, fins a conformar una de les trajectòries més emblemàtiques i senyeres de la història del club. No és una efemèride menor, encara que puga passar inadvertida per a molts. Fernando va ser bandera generacional d'un València en reconstrucció, o el que és el mateix: la primera anella de l'Edat d'Or recentment liquidada. Ja és casualitat, ara que tenim certa distància, que les seues irrupcions a Mestalla siguen sempre en períodes convulsos i delicats, com si més enllà de ser el jugador que més vegades hi ha vestit la blanca, el seu destí consistira a encapçalar l'exèrcit de salvació cada quart de segle.
De manera injusta, l'estigma dels seus 15 anys en primera línia sense alçar un títol ha creat entorn de la seua figura una falsa i immerescuda aurèola de conformisme. En futbol, com en la vida, els estereotips fàcils solen prendre en els que fan de la peresa intel·lectual la seua manera de viure. I este, per desgràcia, és un d'ells. D'altra banda, Fernando mai va ser l'"alegria de la huerta". El seu futbol, cartesià i sense concessions demagògiques, sempre va tindre detractors. I el seu caràcter, tan poc valencianero, no va acabar d'atorgar-li el plus sentimental que altres tribuneros de tall més afable si van tindre. Va ser, ja de jugador, una rara avis. Una beneida rara avis. Un valencianista poc comú. Un home realista.
Ara, com llavors, el VCF travessa moments difícils. I ara, de nou, Fernando apareix al rescat. Amb matisos i circumstàncies distintes. Però al rescat de nou. Fa un quart de segle, el de Sant Marcel·li era només un juvenil prometedor incapaç encara de projectar la seua maduresa als distints òrgans del club. Salvat per la campana en el 83, ningú pensava en realitat que el VCF baixaria a segona. El miraculós gol de Tendillo va tindre un efecte narcotitzant. Va fer pensar que el pitjor ja havia passat quan en realitat era al revés. El club no va assumir el desastre i la grada tampoc: només 16.000 socis en 1985 expliquen la dimensió del bac social que va haver-hi.
25 anys després algunes coses han canviat. Fernando representa la visió més realista i sensata del planeta Mestalla. Ja no és un juvenil imberbe, sinó un dirigent amb comandament en plaça. Al seu costat, un exèrcit major. Possiblement 35.000 o 40.000 irreductibles que no deixaran sola a l'entitat. I una cosa fonamental: la certesa que el descens a segona en les dos o tres pròximes temporades és una possibilitat real a la vista dels números. Ja ningú s'enganya respecte d'això. I eixa possibilitat ajustada i gens complaent és la base del nou València. Per això, és tan important afrontar este cicle amb entusiasme, compromís i responsabilitat. S'acabaren els temps del triomfalisme fanfarró. I, malgrat tot, això no implica entregar-se al solatge funest del fatalisme o la melancolia. Tot al contrari. És hora d'assumir que necessitem un equip que en els pròxims anys garantisca la permanència sense renunciar a res. Compromís, entrega, humilitat i respecte. Amb Fernando al front serà més fàcil no perdre peu.
El més important: recuperar com més prompte millor l'impuls competitiu que ens faça tornar a tindre fam de glòria. En definitiva, preparar-se per al pitjor per a evitar el pitjor. O dita d'una altra manera: no fer-se massa il·lusions. Ahí, com sempre, comencen realment totes les il·lusions.
Últimes vesprades a Mestalla
·
Hui es complixen 25 anys del primer gol de Fernando a Mestalla. Va ser en la porteria del gol Xicotet. Una volea marca de la casa que Pereira, un altre símbol del valencianisme llavors en l'Atleti, a penes va olorar. Després van arribar molts més, quasi 150, fins a conformar una de les trajectòries més emblemàtiques i senyeres de la història del club. No és una efemèride menor, encara que puga passar inadvertida per a molts. Fernando va ser bandera generacional d'un València en reconstrucció, o el que és el mateix: la primera anella de l'Edat d'Or recentment liquidada. Ja és casualitat, ara que tenim certa distància, que les seues irrupcions a Mestalla siguen sempre en períodes convulsos i delicats, com si més enllà de ser el jugador que més vegades hi ha vestit la blanca, el seu destí consistira a encapçalar l'exèrcit de salvació cada quart de segle.
De manera injusta, l'estigma dels seus 15 anys en primera línia sense alçar un títol ha creat entorn de la seua figura una falsa i immerescuda aurèola de conformisme. En futbol, com en la vida, els estereotips fàcils solen prendre en els que fan de la peresa intel·lectual la seua manera de viure. I este, per desgràcia, és un d'ells. D'altra banda, Fernando mai va ser l'"alegria de la huerta". El seu futbol, cartesià i sense concessions demagògiques, sempre va tindre detractors. I el seu caràcter, tan poc valencianero, no va acabar d'atorgar-li el plus sentimental que altres tribuneros de tall més afable si van tindre. Va ser, ja de jugador, una rara avis. Una beneida rara avis. Un valencianista poc comú. Un home realista.
Ara, com llavors, el VCF travessa moments difícils. I ara, de nou, Fernando apareix al rescat. Amb matisos i circumstàncies distintes. Però al rescat de nou. Fa un quart de segle, el de Sant Marcel·li era només un juvenil prometedor incapaç encara de projectar la seua maduresa als distints òrgans del club. Salvat per la campana en el 83, ningú pensava en realitat que el VCF baixaria a segona. El miraculós gol de Tendillo va tindre un efecte narcotitzant. Va fer pensar que el pitjor ja havia passat quan en realitat era al revés. El club no va assumir el desastre i la grada tampoc: només 16.000 socis en 1985 expliquen la dimensió del bac social que va haver-hi.
25 anys després algunes coses han canviat. Fernando representa la visió més realista i sensata del planeta Mestalla. Ja no és un juvenil imberbe, sinó un dirigent amb comandament en plaça. Al seu costat, un exèrcit major. Possiblement 35.000 o 40.000 irreductibles que no deixaran sola a l'entitat. I una cosa fonamental: la certesa que el descens a segona en les dos o tres pròximes temporades és una possibilitat real a la vista dels números. Ja ningú s'enganya respecte d'això. I eixa possibilitat ajustada i gens complaent és la base del nou València. Per això, és tan important afrontar este cicle amb entusiasme, compromís i responsabilitat. S'acabaren els temps del triomfalisme fanfarró. I, malgrat tot, això no implica entregar-se al solatge funest del fatalisme o la melancolia. Tot al contrari. És hora d'assumir que necessitem un equip que en els pròxims anys garantisca la permanència sense renunciar a res. Compromís, entrega, humilitat i respecte. Amb Fernando al front serà més fàcil no perdre peu.El més important: recuperar com més prompte millor l'impuls competitiu que ens faça tornar a tindre fam de glòria. En definitiva, preparar-se per al pitjor per a evitar el pitjor. O dita d'una altra manera: no fer-se massa il·lusions. Ahí, com sempre, comencen realment totes les il·lusions.
Últimes vesprades a Mestalla
·
Entrades
10 comentaris:
A més del que ha significat Fernando per als de la meua generació i per als que tenim una manera d´entendre el VCF similar a la que postula este espai, la contundència de l´estadística revelava durant l´equador dels noranta que Fernando era el jugador de la Lliga que més punts aconseguia amb els seus gols. Tota una dada per a desmuntar teories relatives a un caràcter poc ambiciós.
Per cert, mítica la cinta de gols del migcampista que edità Levante, avant Fernando!
Des de la distància que ens proporciona el pas del temps, la imatge de Fernando s'engrandix dia cap dia
Siempre me ha llamado la atención el mal uso de algunas palabras o conceptos vinculados al fútbol y al propio Valencia.
Cuando los medios dicen Público en lugar de afición o hinchada me siento ninguneado. Público remite a clientela, a masa amorfa y caprichosa, infantilizada y voluble. Y todo eso es lo que ha acabado siendo la afición del VCF merced a la propia pedagogia suicida y cateta de los medios de comunicación y del propio Valencia, incapaz de contrarestar con un discurso meditado y propio el vendaval de mierda y arbitrariedades que ponen en danza a diario los buscadores de clientes.
Otra palabra: ilusión. El fútbol es ilusión dicen. Y se quedan tan panchos. Dando por hecho que la ilusió debe venir desde el campo. Y una mierda. El fútbol es militancia que en ocasiones se viste de ilusión y en menos ocasiones todavía de espectáculo. Pero el concepto clave es militancia. Como todas las religiones, el fútbol se sustenta en la fe. Objetivamente, la fe, culaquier tipo de fe, es una mierda, por la sencilla razón de que nos hace prisioneros pero a la vez poderosos en nuestro credo. Por eso lo mejor es aplicarla a un equipo de fútbol, que es asunto menor y sagrado sólo en su disfraz ficcional. Se puede vivir sin fútbol. Pero la ilusión, en realidad, es lo que uno aporta. Que es precisamente lo que no sucede. La afición se ha envilecido en un escenario marcado por axiomas mercantilistas: el cliente siempre tiene la razón, quien paga manda y demás ridiculeces. Sin darse cuenta de que la militancia futbolera le permite cierta dosis de dignidad no contaminada por las reglas, estas si esclavizantes, del día a día.
Y lo dejo, que me pierdo en contradicciones sin retorno. AMUNT
BT
A mi lo que me aterra es que por no ver la realidad tengamos un equipo hecho para luchar por la Uefa que acabe bajando a segunda...como les ha pasado a tantos en los últimos años. Prefiero asumir la posibilidad del descenso precisamente para no pasar apuros. Y crecer de nuevo desde ese impulso. Que es, además, un escalón mucho más alto que pegarse la gran hostia.
Cuando dicen que bajar a segunda fue bueno porque reactivó el club me pongo enfermo. El descenso fue traumático y una mancha absoluta. Se pasó de decir "sólo hay 4 equipos que nunca han descendido de categoria...a sólo hay 3 equipos que siempre han jugado en primera"...yo sólo quiero que eso no vuelva a suceder jamás. No hace falta tocar fondo para asumir compromisos.
BT
La reflexion q hace Bar Torino es muy profunda e interesante. Yo sigo pensando q uno de los mayores males del VCF es su propia aficion, q a querido vivir por encima de lo q realmente podemos ser, permitiendo a sus dirigentes hacer lo q les de la gana, vendiendo acciones para enriquecerse por unos miseros euros. Si solo hay q ver como esta Mestalla esta temporada, la gente no acude al campo y luego quieren un campo nuevo, q esta acabando con el club, y me da lo mismo q el juego del VCf sea lamentable, el equipo esta por encima de todo. simplemente yo veo el futbol como un forofo y me da pena q la gente no viaje, ni anime, critique a los 20 minutos
pd: y sobre Fernando, este es el mismo q la gente pone a parir hoy en dia (veanse foros), simplemente por el curriculum q tiene y por lo q ha demostrado con la elasticia blanca ya tiene mi honor y respeto por los años de los años, amen
pd2: Albelda idem de idem
un saludo
Joan
por cierto y aunque parezca una gilipollez para mi el VCF es una religion
Joan
Es curioso, pero la mayoría de los que tachan a Fernando de conformista son los aficionados más jovenes, aquellos que se han educado, futbolisticamente hablando, en una vorágine de titulos y de finales europeas perdidas.
Los que somos algo más mayores sí sabemos apreciar, no sólo la categoría de Fernando, sino el resurgir de aquel VCF de finales de los 80 y de los 90 y para nada tachamos de conformista ni al Catedrático ni a aquelllas plantillas.
Es más, yo sí tacharía de conformista al VCF de mediados de los 70 - principios de los 80, porque con el tremendo equipo que teniamos hecho a base de talonario, que con sacar un empate en Sarriá o ganar al Madrid y al Barça en Mestalla se daba por buena la temporada y clasificarse para la UEFA era la repera. Y lo dice alguien que tiene en un pedestal a muchos de aquellos futbolistas, empezando por el Dios Mario y acabando por el minero Carro.
Yo sí confío en Fernando. Y austeridad no está reñida con un buen equipo.
Un saludo
Jose Miguel Lavarías
Estoy de acuerdo contigo José Miguel. Para Valencias conformistas el de finales de los 70'. Fuera de casa se paseaban.
BT
Fernando, maestro.
Per a mi, el 10 on millor ha quedar ha sigut en l´esquena de Fernando, "EL MAESTRO", "EL CATEDRÁTICO". Era lent, però sempre arribava en el moment just per a marcar el gol.
Publica un comentari a l'entrada