40 anys sense Vicente Peris

·
Hui, quan es complix el 40 aniversari del tràgic traspàs del gerent del València CF Vicente Peris, tornem a publicar este article en el que voliem manifestar la nostra convicció en que un club com el nostre no pot oblidar les persones que han contribuit a engrandir-lo i dur-lo fins als nostres dies, que no poc prescindir d'eixe capital moral que representa la memòria. I ho fem també hui com a reconeixement a les últimes iniciatives del club, començant a tractar estos temes amb la necessària dignitat, com feu ahir en l'homenatge que li va retre al propi Vicente Peris davant la seua família.
Del “viejo” Casale al jove Peris

·

Durant quasi 25 anys el retrat que il·lustra este post va presidir les oficines del pavelló social del VCF en el xamfrà d'Arts Gràfiques amb l'avinguda d'Aragó. Vicente Peris, el gerent mort a Mestalla el 13 de febrer de 1972 mentre el València CF li guanyava a l'Atleti un partit de màxima tensió per la mínima. Només tenia 48 anys i la seua mort va suposar un abans i un després. No sols pel drama personal i familiar; també per la fonda empremta que el seu sobtat adéu va generar en el valencianisme. La seua mort va precipitar la dimissió de Julio de Miguel i possiblement va impedir la consolidació d'un projecte esportiu de primer orde.

Sostenim que el VCF va aconseguir el seu màxim equilibri en eixe període de temps. Una etapa de maduresa social i esportiva en plena línia ascendent. La copa del '67, les tres finals consecutives i la lliga del '71 així ho confirmen. Però més enllà del palmarés, queda l'empremta dels detalls i la seua ressonància: el reconeixement internacional del club, la gira mexicana, els actes commemoratius de les Bodes d'Or, el programa prepartit, el rellotge del Gol Gran, les obres de la nova seu del club i la consolidació en l'imaginari popular de Mestalla com a escenari mític. En resum, una època on el VCF va estar a l'avantguarda del futbol espanyol en organització i iniciatives de qualsevol tipus, que veien la seua recompensa en una graderia sempre plena i en permanent ebullició.

Quan Peris ens va deixar nosaltres erem xiquets o encara no havíem nascut però vam créixer escoltant l'ona expansiva del seu llegat. I el que és més cridaner, el testimoni mil vegades enunciat que amb ell al comandament el VCF mai haguera descendit a segona divisió. Especulacions, cert. Però especulacions que van despertar una al·lucinada curiositat per l'absent. En totes parts, una rara unanimitat mostrava una figura sense fissures. Tots els detalls engrandien la seua memòria i l'empremta del seu treball. Un valencianista exemplar, deien.

Sempre hem pensat que en la lluita contra l'oblit, el record dels grans hòmens és el millor sosteniment per a fer masticable i quotidià el mite del VCF. L'anonimat ha sigut el gran valedor moral d'este club. L'anonimat dels seus milers i milers de seguidors. Les xicotetes i vibrants històries de supervivència i tenacitat. El club com a patrimoni sentimental. Però l'anonimat és una força invisible que necessita referents molt visibles. En eixe sentit, la història del València està obligada a llegir-se als ulls de l'impuls d'alguns hòmens crucials i les seues respectives biografies. Poderosament la d'estos tres: Luis Colina, Eduardo Cubells i Vicente Peris. No eren ni van ser presidents però el seu exemple i el seu testimoni és crucial per a entendre el solatge real del VCF com a entitat. Els tres van morir quan encara podien oferir grans servicis al club. I en el cas tràgic de Peris, al peu del baló. En els budells de Mestalla.

Sense ànim de paréixer necròfils és significatiu l'influx de la pulsió mort en el destí del VCF. La sobtada mort de Luis Bonora va accelerar la fundació del València FC en 1919. Per contra, la prematura defunció de Peris va suposar la fi del València clàssic. Un club sostingut sobre valors molt ferms que a partir d'eixe instant va caminar erràtic, sense un pla clar d'actuació. Salvat quasi sempre per la poderosa maquinària social que l'empara.

D'altra banda, resulta paradoxal la lleu distància temporal existent entre el 19 de desembre de 1971 i el 13 de febrer de 1972. A penes mes i mig. I una reflexió: el que separa la mort fictícia del “viejo” Casale en el Monumental de River Plate de la mort real del jove Vicente Peris a Mestalla és també el que separa la novel·la de la realitat. I no obstant això, el relat de ficció pareix imposar-se al fet obvi i notori de l'absència real. La sensació narrativa que l'arquetip literari val més que l'home pres de l'oblit.

D'ara en avant, seria desitjable que la foto retrat que il·lustra este post recobrara el seu protagonisme en les oficines del VCF, encara que ja no queden coetanis de Peris en les dependències administratives. Es fa imprescindible que les generacions presents i futures coneguen Peris i el que va significar per al València. És el mínim que podem fer per qui va ser exemple i testimoni de l'assumpció del club com a motor i emblema de la pròpia vida. No hi ha millor homenatge que perpetuar la seua memòria. Per una vegada, la metàfora sang, suor i llàgrimes diu la veritat.

Últimes vesprades a Mestalla

·