dimarts, 9 de setembre de 2008

Dos reflexions: Manolo Mestre i el futur en els ulls dels xiquets


Manolo Mestre, un dels nostres.

[Sol, Mestre i Roberto en les celebracions de la Copa de 1967]

Ja havia visitat el blog. Vaig tornar a fer-ho per llegir paraules d’homenatge a Manolo Mestre, un home al que vaig veure jugar, de xiquet, a Mestalla.

Ara, a la seua mort, el recorde com al jugador valencià que va ser. Una figura especial per a la colla d'amics que hi anàvem al camp. No sabria ben bé dir el perquè, atés què la meua memòria està contaminada per moltes experiències de tants anys com han passat. Segurament, Mestre era un dels jugadors que millor representava el València amb el qual ens voliem identificar, el València que ens encoratjava a sentir-nos valencians.

Mestalla era l'espai on, -això ho he comprés molts anys després-, ens identificàvem com a valencians sense que això generara cap problema. Parle dels anys seixanta del segle passat, quan la dictadura encara era forta i el nostre valencianisme era un sentiment senzill, poc elaborat, que, políticament parlant, era tan ingenu com innocent.

Des d’aquesta innocència, Manolo Mestre era, així ho enteníem, un dels nostres. Per què? Doncs perquè a més dels diners que l'home guanyara, com ne guanyaven altres jugadors, en ell donàvem per descomptada la seua identificació sentimental amb els colors del club i amb la nostra terra.

Ara que Mestre ha marxat, pense que potser en algun moment de perill per a la nostra porteria, jo també vaig dir-li a un amic a cau d’orella: “No passes pena, Manolet està allí” .


El futur en els ulls dels xiquets.

[Pepito Cubells, probablement el primer orgullós xiquet que xafà Mestalla acompanyant el primer equip,
junt a son pare i baix la bandera del club el dia de la benedicció de la mateixa el 1924]


Segurament no és possible ser massa festius quan ens convoca una consigna com Últimes vesprades a Mestalla. Al remat, es tracta del comiat d'un espai que desapareixerà per sempre més, emportant-se la possibilitat -si més no- d'evocar els nostres records futbolístics in situ. La desaparició física de l'estadi ens parla també de la nostra edat, dels anys que hem passat sent aficionats més o més fidels a l'equip. Ens fa memòria, a més a més, d'aquelles persones volgudes i admirades que ja no hi són; aquelles que, de menuts, ens van fer identificar-nos amb l'equip i estimar els seus colors.

En qualsevol cas, trobe que si ens quedem amb la cara trista de l'assumpte, malament anem. Hem de posar-li, crec, una miqueta d'optimisme i de tendresa. Si ens abandonem a la realitat real, i posem el futbol en el seu context tangible, estem perduts. Si ens deixem arrossegar per les accions i les malifetes de tant de tocacampanes i de tant de furtamantes com n'hi ha en el món del futbol, estem cardats. Si ens quedem amb la manipulació política i amb l'especulació econòmica, que a Mestalla assoleix nivells nocius per a la salut, val més que ho deixem córrer. Cal mirar els ulls dels xiquets que van al camp, de la mà del pare, amb la seua samarreta, i amb l'emoció de participar en un espectacle que, a diferència d'altres, -la qual cosa el singularitza-, exigeix una implicació afectiva per a gaudir-lo de veritat. Eixa emoció dels xiquets és l’emoció i la il.lusió que sustenta el futbol, i cal fer el possible perquè no es malbarate.

Crec que les "Ultimes vesprades..." ha de possibilitar anar més enllà de l'enyorança per un passat -un espai físic, un estadi- que, amb les seues llums i les seues ombres, de la mà de l'alegria i de la mà de la tristesa, ja no tornarà. Forma part de la nostra història, individual i col.lectiva. I en ella n'hi ha d'episodis, -esportius i socials-, que en són heroics, èpics, que formen part de la llegenda; i d'altres que en són, sens dubte, taques negres i brutes que voldríem poder esborrar. Però, eixe espai que té els dies comptats, també forma part del nostre futur, perquè amb els records del vell estadi haurem de continuar construint la il.lusió dels nostres fills i dels nostres nets.

Joan del Alcázar
Soci del València CF
·

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La foto dels tres baix del Micalet tè una força brutal.

benvingut al blog Joan. Interesantíssimes reflexions.

bar Torino

Anònim ha dit...

Benvingut. Crec que tenim un blog de luxe. I molt de futur [même si ça ne sert a rien]...

tempo è dolore