El futbol i la guerra civil (i IV). Josep Rodríguez Tortajada: El president oblidat

·

Al llarg dels seus noranta anys, l'entitat de Mestalla ha tingut molts presidents. Tots ells han passat a la història del club per uns o altres motius, excepte un d'ells: Josep Rodríguez Tortajada, del qual no es coneix pràcticament res i al que la pròpia entitat valencianista tampoc pareix reconéixer.

Després de la confiscació del València FC, la Comissió Gestora, composta per socis, jugadors i empleats, va designar que el càrrec de president l'exercira Josep Rodríguez Tortajada. Va compaginar este càrrec amb la seua labor política ja que era regidor del Partit Valencianista d'Esquerres en l'Ajuntament de València, on va ser responsable de les àrees de sanitat i d'hisenda i va arribar a ser Tinent d'Alcalde, a més d'ostentar la representació de la ciutat en determinats moments.

En l'apartat futbolístic, les seues gestions van aconseguir la creació de la Lliga del Mediterrani i de la Copa de l'Espanya Lliure. També va mediar davant de les autoritats republicanes perquè el mític porter Ricardo Zamora fora alliberat de la presó.

Entre els projectes que no va poder realitzar el més important tenia relació amb la construcció d'una autèntica ciutat esportiva amb nou camp per al València FC, rodejat al seu torn d'instal·lacions per a altres modalitats esportives.


Josep Bosch
Soci del València CF
·

El futbol i la guerra civil (III). Els futbolistes del València durant la guerra.

·

Selecció Valenciana, eixint al camp de Les Corts, on jugaren els valencianistes Juan Ramón, Iturraspe, Conde, Amadeo i l’entrenador era Eduardo Cubells

Per les circumstàncies geogràfiques del conflicte, entre els jugadors o exjugadors dels equips valencians la majoria d'ells van defendre al bàndol republicà. Antonio Aparicio, extrem esquerra del València, va debutar en la Lliga de Mediterrani i dos mesos més tard estava defenent la República en el front. Abdón García, exvalencianista, es va enrolar en l'exèrcit republicà i va arribar a capità, va ser fet presoner després de la caiguda d'Astúries.

En l'altre extrem ideològic Santiago Zubieta, extrem dreta del València FC es va allistar en l'exèrcit franquista. Paradoxes de la guerra, el seu germà Ángel, va jugar amb la selecció d'Euskadi. D'eixe mateix combinat va desertar per a passar-se a l'Espanya nacional Guillermo Gorostiza, jugador del València CF de la postguerra que formaria la “davantera elèctrica”.

A Severino Goiburu, jugador del València FC, la guerra el va pillar en la nostra ciutat i les seues idees polítiques el van ficar en alguna complicació fins que va poder passar-se de bàndol. Un altre valencianista que es va passar a les files franquistes va ser l'internacional Inocencio Bertolí, qui va arribar a jugar la final de la “Copa del Generalísimo” defenent les files del Racing de Ferrol.

Per desgràcia, els valencianistes no van ser aliens a les desgràcies de la guerra i alguns d'ells varen perdre la vida. Com Dámaso Urrutia i dos dels integrants de l'equip fundacional, el seu porter José Marco i el davanter Nicolás Guerendiáin, este va arribar a ser comandant de l'éxercit republicà i després de ser detingut va ser torturat i afusellat.

Acabada la guerra Francisco Montañes, altre ex valencianista, moriria a la presó de Porta Celi.


Josep Bosch
Soci del València CF
·

El futbol i la guerra civil (II). Campionats futbolístics jugats a València durant la Guerra Civil

·
Als pocs mesos d'iniciada la guerra, la Federació Espanyola de Futbol, confiscada per “personas inequívocamente afectas al régimen establecido y a la política del Frente Popular”, va decidir la suspensió de totes les seues competicions. Deixant, en mans de les diferents federacions territorials l'organització dels campionats regionals o interregionals. Per la seua banda, la Federació Valenciana va ser confiscada els sindicats UGT i CNT.

Diverses varen ser les opcions que es varen plantejar per a poder continuar amb les competicions futbolístiques. Cronològicament, estes foren les competicions que es van disputar:

Campionat Superregional.

Esta competició va ser la primera a disputar-se en les nostres terres després d'iniciada la guerra, es va jugar entre octubre i desembre de 1936. A pesar d'això, ja va estar plena d'incidents i de dificultats, que van impossibilitar el desenvolupament normal del campionat. Estes anomalies, d'altra banda, van ser la tònica habitual de totes i cada una de les competicions disputades durant els tres anys del conflicte.

Els equips participants foren els següents: València, Llevant, Gimnàstic, Hèrcules, Múrcia i Cartagena.

El campionat va concloure amb la victòria del club de Mestalla.

Lliga del Mediterrani o Lliga Catalunya- València.

Els equips valencians i catalans, després dels seus respectius campionats territorials, van jugar una competició davall la doble denominació de “Lliga del Mediterrani” o “Lliga Catalunya-València”.

Esta segona denominació, deixa bé a les clares els límits territorials de la mateixa, la qual en cap moment va tindre el caràcter de competició nacional. De fet, el seu format i la composició dels equips pertanyents a diferents categories del futbol nacional recorden més a un campionat com el Superregional que al Campionat Nacional de Lliga.

Anunci en premsa del partit de la 12a jornada de la Lliga del Mediterrani, disputada el 18 d'abril de 1937.

La possibilitat de crear una competició entre estes dos federacions encara en eixos moments allunyades del front de batalla, es va plantejar al poc d'iniciada la guerra.

Els equips que participaren foren: FC Barcelona, CD Espanyol, València FC, Llevant FC, Gimnàstic FC, Granollers, Girona i l'Athletic de Castelló.

La competició, va començar el 31 de gener de 1936 i va finalitzar el 2 de maig de 1937. Durant les catorze jornades de la competició les plantilles dels equips van patir moltes modificacions degut a les circumstàncies de la guerra.

Esta competició va ser guanyada pel FC Barcelona i no va poder tornar a disputar-se les temporades següents.

Simón Lecue, jugador internacional del Madrid CF, va jugar la durant la guerra amb el València, equip al què tornaria anys més tard.

Copa de l'Espanya Lliure, Trofeu President de la República.

Acabada la “Lliga del Mediterrani”, es va plantejar la disputa d’un nou torneig en què participarien els quatre primers equips classificats. Així es creà un nou campionat la “Copa de la España Libre. Trofeo Presidente de la República”. El Barça va renunciar per a poder realitzar una gira per l'estranger. En el seu lloc va ser inscrit el Llevant, que havia quedat en quinta posició.

Este campionat, no es va jugar amb el format coper d'eliminatòries a doble partit, es va disputar com una lligueta a doble volta, classificant-se els dos primers per a una final.

Llevant i València van jugar la final el 18 de juliol de 1937 en el camp de l'Espanyol. A pesar de l'opinió d'ambdós equips que preferien disputar-se este títol en la nostra ciutat.

La final va acabar amb el triomf del Llevant FC, per un tant a zero.

Copa de l’Espanya Lliure. Trofeu President de la República.

Campionat Regional.

Es va disputar este torneig entre el València, Llevant, Gimnàstic i Sueca FC.

L'equip de la Ribera, va ser triat per a participar en este torneig per les seues bones actuacions al campionat Amateur, on va ser campió del grup sud i subcampió regional, per darrere de l'equip del València, la temporada 1936 -37.

La dinàmica de la guerra va fer que els equips hagueren perdut bona part del potencial de les seues plantilles.

Les dificultats van fer que el Sueca, es retirara abans de la conclusió del torneig.

Campionat “Promoció Lliga Catalunya – València”.

Organitzat per la Federació Valenciana de Clubs, es va disputar un torneig entre els tres equips més importants de la ciutat. Es va jugar entre gener i març de 1938.

El campionat tenia com a finalitat determinar que dos equips valencians participarien en una nova edició, més reduïda de la lliga Catalunya – València. A la fi, esta lliga no es va poder realitzar per les circumstàncies del conflicte bèl·lic, ja que cada vegada eren més difícils les comunicacions entre el nostre territori i el català.

Este va ser l'últim campionat futbolístic disputat a València fins al final de la guerra.


Josep Bosch
Soci del València CF

·

El futbol i la guerra civil (I). El futbol valencià durant la Guerra Civil

··

VFC que jugà un amistós contra el Barça el 3 de gener de 1937 a Les Corts

Quan acaba de complir-se el setanta aniversari del final de la Guerra Civil, encara queden aspectes d’eixe període històric poc estudiats, un d’eix fa referència al món del futbol a les nostres terres. Amb esta sèrie d‘articles, tractarem de traure a la llum la història del futbol a València durant els tres anys que durà este conflicte bèl·lic. Amb ells, intentarem explicar el procés que va viure la pràctica futbolística, en eixos tristos dies. Amb ells, intentarem aprofundir en este període de la nostra història esportiva, que per unes o altres raons continua estant poc estudiat, De fet, a dia de hui encara són habituals afirmacions com la següent extreta de l’Enciclopédia General de los Deportes, publicada al 1954:

“La Liga, así como toda clase de competiciones deportivas, se suspendió durante la Cruzada de Liberación”.

Estes afirmacions, no poden amagar l’existència de diferents competicions que tingueren com a protagonistes, en alguns casos principals, als equips de la nostra ciutat. Campionats com el Superregional València-Murcia, la Lliga del Mediterrani, la Copa de l’Espanya Lliure, el campionat Regional o el Promoció Catalunya-València, entre altres es disputaren durant estos anys.

El futbol va sobreviure durant estos anys amb totes les penalitats imaginables, la qual cosa demostra la seua popularitat i força. De fet, fins i tot es disputaren partits en els diferents fronts de batalla en els moments de treva entre els combats:

“Un partido en el Frente de Teruel. En Corbalán la selección de infantería venció a la de artillería por 6 goals a 3”.(EMV, 7 d’octubre de 1936).

Moltes vegades, la passió que el futbol origina, va ser utilitzada per a donar un aire de normalitat a la vida quotidiana de la rereguarda. Al mateix temps va servir de vàlvula d’escapament de les penúries i les dificultats del moment.

Amb totes les dificultats i situacions problemàtiques que es poden imaginar València va ser de les poques ciutats on, dins la dinàmica marcada per la guerra, es va continuar jugant al futbol i programant-se altres espectacles esportius de manera més o menys organitzada, fins als últims dies del conflicte. Bé amb caràcter de competició, amistós o benèfic.

Organització del futbol.

A nivell organitzatiu, el futbol valencià durant el mes de juny de 1936, va vore com es celebraven assemblees i juntes generals de clubs. També la Federació Valenciana va celebrar la seua assemblea anual, on va ser reelegir president Antonio Cotanda.

La dinàmica habitual del futbol canvia radicalment arran l’esclat de la guerra. Els clubs i les federacions que havien quedat a la zona republicana veren com la seua tradicional forma de funcionar variava de manera substancial. Les confiscacions per part de sindicats i partits republicans feren que les tradicionals juntes directives dels clubs canviaren per comitès formats per treballadors, socis i aficionats.

El canvi no va ser sols de denominació, sinó que era molt més profund, ja que es pretenia crear una nova filosofia en la vida dels clubs. Estos canvis anaven a ser dirigits pels nous òrgans de direcció, imbuïts de la dinàmica revolucionaria i proletària del moment. Conseqüència d’esta nova situació sociopolítica, els clubs de la ciutat es ficaren al servei del govern republicà donant mostres de la seua lleialtat. Així, per exemple, la nova directiva del Gimnàstic FC, no dubtà a l’afirmar:

“Este club, ante los momentos graves que atraviesa nuestra patria, ha reunido entre sus socios, jugadores y empleados un grupo que forman la nueva junta de gobierno del mismo, completamente identificados con el régimen y bajo la tutela de la organización sindical”. (EMV, 21 d´agost de 1936).

Durant els anys de la guerra, els clubs es ficaren a disposició de les entitats polítiques i sindicals del Front Popular, per a l’organització de diferents festivals, partits benèfics o mítings.
No sols els clubs més importants es ficaren al servei de la República. Els equips modestos també donaren mostres de la seua lleialtat. Foren abundants els oferiments i les aportacions que estos equips feren per a donar suport econòmic al govern republicà.

Poc a poc, els equips aniran adaptant-se a la nova situació. Passats els primers mesos de la guerra, els clubs aniran tornant a una aparent normalitat, que desgraciadament va durar poc, ja que conforme el conflicte armat va allargant-se en el temps la vida dels diferents equips anirà fent-se cada vegada més difícil, fins arribar a la pràctica desaparició de l’activitat futbolística als últims mesos de la guerra.

Com hem vist, des de l’inici de la Guerra Civil, es va produir un procés en les entitats i organitzacions esportives d´adquisició d’un caràcter proletari. Que es veurà en les noves formes d´entendre la vida dels clubs i en la seua relació amb la societat política i civil del moment. Durant els anys de la Guerra, les competicions i manifestacions esportives tindran un caràcter d’afirmació republicana i de resistència.

Els clubs de futbol no varen ser els únics en variar els seus òrgans de govern, altres estaments també es varen adequar a la nova situació política. Així, la Federació Valenciana va ser confiscada per la UGT i la CNT que la dirigiren mitjançant un Comitè Executiu presidit per Rienzi Barroso i amb representants dels tres clubs més importants de la ciutat.

El Col·legi Valencià d’Àrbitres va ser confiscat i dissolt el 24 de setembre de 1936. Creant-se una gestora, imbuïda de l’esperit revolucionari del moment, que s’encarregaria de la seua direcció dins el Sindicat d’Espectacles Públics CNT-UGT. En eixa mateixa organització sindical foren inclosos també els futbolistes, tant professionals com amateurs.


Josep Bosch
Soci del València CF
·

La Covadonga de la República

·

Jugadors del València FC i de l’Athletic de Madrid, saludant puny en alt, abans del partit benèfic jugat a Mestalla, el 13 de setembre de 1936,
amb el resultat de València FC, 9 – Athletic de Madrid, 1. (Fotografia El Mercantil Valenciano, 15-9-1936)

En estos temps i en estos blogs, on els records i els sentiments d’allò que va ser o en alguns casos d’allò que creguem que va ser, omplin i omplin espais. No estaria de més fer un recordatori d’allò que va passar i que mai s’ha contat.

La memòria, i més si és la històrica, no sempre ha tingut qui ens la recorde. No anem a obrir cap fossar, ni és la nostra intenció. Però hi ha moments de la història del nostre club i del nostre camp de Mestalla que mereixen ser recordats i, encara que siga en unes poques línies, trets de l’oblit.

Són pocs els llibres que parlem amb extensió de la vida del València FC durant els anys de la Guerra Civil, no més cal pegar una ullada a les històries més o menys oficials del club.

Durant estos anys Mestalla, a banda de l’ús pròpiament esportiu, va ser escenari d’actes amb marcat caràcter polític, organitzats per partits i sindicats a favor de la República. Com l’organitzat per la CNT, el 16 d’agost 1936 on varen intenvindre Juan García Oliver i Federica Montseny entre altres oradors, o el celebrat el 23 d´agost de 1936 en el que el polític republicà Antonio Jaen Morente, no dubta en afirmar que: “Mestalla es la Covadonga de la República”, fent una comparança entre la reconquesta medieval i la situació que es vivia en eixos moments.

A més a més, el nostre club va estar molt vinculat amb la defensa del règim republicà, mal que es puga pesar a altres clubs amb un aparent passat republicà. L´entitat valencianista, va ser l’única a nivell esportiu, que no dubta en dirigir-se a la seua massa social per que acudiren a la gran manifestació organitzada per a recolzar al govern de Largo Caballero, que va recórrer els carrers de València el diumenge 14 de febrer de 1937.

“Valencia F.C. Habiéndose adherido el Valencia F.C. a la manifestación que se celebrará el próximo domingo en Valencia, se invita a todos los socios de este Club y a los deportistas en general, a asistir dicho día, a las nueve y media de la mañana, al local social del Valencia F.C., Félix Pizcueta,23, para con nuestra presencia en la manifestación potenciar el sentir antifascista de los deportistas valencianos”. (La Correspondencia de Valencia, 12 de febrer de 1937).

Un altra mostra de la vinculació entre el club valencianista, el Govern i les autoritats republicanes la trobem en l’utilització de les instal.lacions de Mestalla com a centre de reclutament. D’esta activitat, quasi desconeguda, tenim constància per les comunicacions publicades a la premsa:

“Voluntarios. Conferido por el ministro de defensa nacional a este comité, la misión de encargarse de las operaciones de reclutamiento en esta capital y poblados de su término municipal, se hace público para el general conocimiento, quedando establecidas las oficinas para este objeto en el campo de deportes de Mestalla […]”. (Fragua Social, 7 d’abril de 1938).

Tots estos fets, tenen el seu origen en la comissió gestora que va dirigir durant estos anys l’entitat de Mestalla, i en la figura, poc coneguda i gens reconeguda, del seu president Josep Rodríguez Tortajada, qui compatibiltzà este càrrec, amb el de regidor pel Partit Valencianista d’Esquerres a l’Ajuntament de la ciutat, on arribà a exercir d’alcalde-delegat. En l’apartat esportiu, la seua diligència, va fer possible la creació de la “Lliga del Mediterrani” i la “Copa de l’Espanya Lliure”, principals competicions futbolístiques disputades durant la guerra a l’Espanya republicana.

“Por el personal de acomodadores del campo de Mestalla, afectos a UGT, ha sido incautado tanto el Club como su terreno de juego”. ( El Mercantil Valenciano, 13 d’agost 1936).

“Como consecuencia de la incautación del Valencia FC por los jugadores y empleados del mismo, ha sido nombrada una Comisión gestora, compuesta por socios, jugadores y empleados”. (El Mercantil Valenciano,13 agost 1936).

En esta gestora a més de Josep Rodriguez, destaquen el jugador Carlos Iturraspe, qui va exercir de vocal i els membres de la comissió esportiva: Eduardo Cubells, Andrés Balsa i Luis Colina qui, a més a més, exercia de secretari i com a delegat a la Federació .

Valguen estes breus línies com a record i homenatge a tots els membres del nostre club, que pergueren la vida o la seua joventut en la guerra in-civil.


Josep Bosch
Soci del València CF

PD: La foto escollida per acompanyar l’article no és de molt bona qualitat, però pense que és molt significativa d’este periòde històric.
·