Hui tenim el gust de publicar el text que Carmel Roda, germà d'Elvira Roda, va escriure per al nostre llibre "Últimes vesprades a Mestalla".
En homenatge, en testimoni de
coratge i agraïment:
Amunt!
En agraïment voldria encetar
estes paraules. A tots els qui heu fet possible este llibre i haveu volgut
fer-lo instrument d’ajuda a Elvira Roda Llorca, ma germana, més coneguda com a
“xica bambolla o chica burbuja de València”.
Elvira és una jove valenciana de
37 anys que patix en grau extrem una malaltia denominada Sensibilitat Química
Múltiple (SQM), que des de fa vora 9 anys l’ha anant aïllant de tot: treball,
amistats… i fins i tot de la seua família. Elvira no tolera multitud d’agents
químics que a la resta de gent no ens afecten en el nostre quefer diari. I això
fa que la seua vida siga la de una lluita constant per la supervivència i una
fugida continuada de moltíssims perills que van des d’un perfum, a una
fumigació, a un detergent, o un xampú… A més, en tractar-se d’una malaltia no
reconeguda encara pel sistema sanitari públic, queda abandonada diàriament de
tota ajuda pública sanitària i assistencial, i ha de lluitar a soles junt a la
seua gent per a sobreviure.
Gràcies per deixar fer-me ressò
de la seua situació de necessitat, però també del seu coratge. Voldria
transmetre-vos tota la seua força i espenta. Elvira és un testimoni constant i
permanent de ganes de viure. No li agrada el més mínim donar pena, i tan sols
pensa en millorar-se el omés prompte possible per a posar a disposició de
malalts com ella tota la seua experiència, per tal de fer-los el camí més fàcil
i més curt cap a la seua millora. Per tant, tota la vostra ajuda en donar a
conèixer les circumstàncies de la seua situació en este llibre es un pas més
cap a la seua recuperació i per a trencar entre tots la seua bambolla
d’aïllament i abandonament. Gràcies a la vostra ajuda ella podrà ajudar a molts
malalts com ella de SQM a lluitar per una vida més digna i millor.
I al fil del València FC, tal
volta a Elvira, la seua capacitat de lluita li vinga de sang, ja que un dels
seus iaios, José Llorca Rodríguez, fon un home ple d’espenta, de coratge i
d’il·lusió... i fundador del València FC. Gràcies també per poder aprofitar
estes pàgines per a fer un xicotet i particular homenatge al nostre iaio.
Desconec quasi tot de mon iaio,
ma mare (la seua filla) també. Va nàixer en 1904 i en 1919, als seus 15 anys,
va estar al front de la fundació del club, de la qual estic convençut que sense
ell no hi haguera segut possible. Caldria que es revisara rigorosament la
figura d’este gran home, tant en allò referent al nostre club com també en
moltes més vessants, a qui com a molts la Guerra Civil va truncar la vida,
canviant-li-la per complet. A penes ningú sap (o millor, ningú apenes ha fet
públic) no res dels seus mèrits, principalment d’abans de la Guerra. Però fins
a eixe moment al menys el meu iaio es va dedicar apassionadament a moltes
activitats a més de cofundar el València FC i dedicar-se a ell en cor i ànima.
Va cursar la carrera de Filosofia
i Lletres que li valgué el seu ingrés a l’Ajuntament de València en la secció
d’Arxius i Museus. Des d’esta posició va ser pioner i va estar al front de
l’arqueologia valenciana (per cert, fon defensor de la fundació ibera i no
romana de la ciutat de València), i del Museu d’Etnologia de València. Militant
blasquiste i valencianiste, fotògraf, pintor, i periodiste multifacètic. Va
treballar en diversos periòdics esportius de València i com a corresponsal per a
premsa forastera tant espanyola com internacional, i arribà a ser redactor en
cap del diari El Pueblo i corresponsal de l’agència United Press. Molts dels
seus escrits i cròniques figuraven signades amb el pseudònim de “Kritic” en
allò esportiu, i com a “Guillem Sorolla” (nom del famós cap agermanat valencià)
en allò extra deportiu.
Creguem que va pertànyer a un
dels primers clubs de futbol de la ciutat anterior al València FC. També tenim
entés que va organitzar la primera Volta a Peu i la primera Volta Ciclista de
València, i també va estar al capdavant de la introducció del hockey en la
nostra terra, gràcies a aconseguir el patrocini dels diaris on treballava. Va
pertànyer a una lògia maçònica, on era conegut com Guillem Sorolla, i va ser
promotor de projectes d’infraestructures com el del ferrocarril exprés
València-Madrid per Conca, i un gran i enorme i llarg etcètera...
Es casa el 14 de desembre de
1935. La seua esposa, Elvira Ortega Baeza, és filla d’un treballador i
prestigiós comerciant, membre del partit blasquista i vicepresident de la
Diputació de València, En Tomás Ortega. El seu avenir és molt esperançador:
funcionari municipal, redactor de El Pueblo, membre d’un bufete a càrrec de
grans projectes d’infraestructures... Però el 18 de juliol de 1936 irrumpix la
Guerra Civil i tot s’afonà. Quasi tot això s’ho endú la guerra, on el pobre
home primer quasi és afusellat pel bàndol republicà, i després ha de passar un
tribunal de depuració per part del bàndol nacional.
La família es refugia en la casa
de la Malva-rosa (prop de la sèquia de Vera, seguint l’estela de Blasco
Ibáñez), relativament apartada de la ciutat on consideraven podien estar més
segurs (just la mateixa casa on ara es refugia ma germana). Però en un trajecte
de València a Alboraia el confonen per “vestir” a la manera feixista (d’alguns
se n’havien amagat en la zona de la paperera) i uns milicians el detenen, junt
al seu sogre, i els porten davant d’un Comitè (vulgo comissaria o checa) on
tingueren la fortuna de trobar un ex-militant del Partit Republicà Autonomista
que havia abraçat el bàndol revolucionari, que intercedix per ells. Cal dir ací
que els membres del Partit Republicà Autonomista van ser perseguits durant la
guerra pels “rojos” i en acabant la guerra pels “azules”. Per tal motiu Pepe
Llorca Rodríguez va ser “depurado” (expulsat) de l’Ajuntament. A més, certs
líders maçons per a salvar-se van fer entrega a Franco d’un registre d’afiliats
a distintes lògies, raó per la qual el nostre iaio també fon jutjat i condemnat
pel conegut “Tribunal contra la Masoneria y el Comunismo” que l’imposà 12 anys
i un dia de reclusió i inhabilitació absoluta. La pena de presó queda en
suspensió gràcies a la intervenció d’un jesuïta però no la de inhabilitació, de
manera que quedà confirmada la depuració.
Per tot açò en acabar la guerra
passà a un segon terme en tot, adaptant-se a les circumstàncies però sense
renunciar en el seu interior a les seues conviccions. El València FC va estar
present des de la seua fundació en tota la seua vida fins al final, acudint
puntualment a les oficines del club a fer humilment mil i una tasques. El seu
treball constant i meticulós escrivint les memòries de les temporades del club
segurament ha sigut fonamentals per a escriure la història del València FC. Va faltar
el 2 de juliol de 1978, acabada la lliga, de manera que els jugadors no
pogueren lluir el braçalet de dol.
En homenatge a mon iaio Pepe, que
per ell ma germana i jo som valencianistes. En reconeixement a ma germana, pel
seu coratge i lluita, esperant tornar-la a vore tan feliç com en aquella final
de la Copa, en Sevilla, on poguérem anar junts. En agraïment de tots els qui
l’ajuden.
Amunt!
Carmel Roda i Llorca
Soci del València CF
Germà d'Elvira Roda, afectada por el síndrome de la Sensibilidad Química Múltiple
·
Entrades
