El centenari

·

Montes marcant un dels dos gols que anotà en un Gimnàstic FC 0- València FC 2 de l'any 1926 al Camp de Vallejo.

Escric estes línies amb la necessitat de que algú puga ajudar-me. Acabe d’eixir de declarar davant el jutge per entrar a una propietat que, segons ell no és meua, encara que allí es on tinc un bon troç del meu cor i la meua memòria està plena del seus records.

Vos jure que mai havia fet una cosa com la que vaig fer ahir. Espere que es fiqueu en la meua pell, i no em jutgeu per que de ben segur que vosaltres haguereu fet el mateix.

Ahir a la nit vaig eixir de sopar amb els amics. Després, recorde que anarem a prendre una copeta o tal vegada més d’una, no ho se.

El càs, és que quan tornava cap al meu cotxe, al passar per una de les portes de Mestalla de l’Avinguda de Suècia, la vaig vore mig oberta. Ja era tard i ahir a la nit no hi va haver partit. Sense voler, vaig fer algo del que no m’arrepenteix, encara que segons la policia i el jutge de guardia pot ser catalogat com a delicte.

Com estava contant-vos, vaig entrar i em va sorprendre que no era l’ùnic que estava al camp, encara que la vestimenta del públic no era l’habitual: homes amb "canotiers", xiquets amb pantaló curt, moltes gorres, bruses, espardenyes i algun que altre pedàs en la roba.

Sobre l’herba vint i dos jugadors: Blanquinegres i blaugranes, valencianistes i gimnastiquistes, el València i el Gimnàstic.

A les grades un gran ambient, l’afició dividida. Els dos clubs de la "ciutat" cara a cara. El motiu de tanta espectació no era altre que el partit del centenari. Ahir, el Gimnàstic FC, el nostre gran rival capitalí, complia cent anys. A les grades, hi havia qui havia estat esperant este partit des del 1939.

Entre els nostres jugadors, els millors entre els millors, dels anys vint i trenta: Cano, Cubells, Montes, "Marinet", Rino, Costa, Conde, Pasarín... entrenats pel txec Anton Fivber, i a la seua ombra Luis Colina, sempre atent a tot el que passava.

Els dels Gimnàstic tampoc es quedaven arrere: Civera, Cervelló, Ventura, Armet, Boro i per damunt de tots ells el gran Enrique Molina, qui va jugar mitja part en cada equip. Ja que, encara que triomfa com a valencianista, en una ocasió com esta no podia oblidar el seus origens i... vaja com jugà.

Per a que no faltara cap ingredient l’arbitre, com no podia ser d’altra manera, va ser el senyor Milego, d’esta forma en cas de derrota els gimnastiquistes sempre podriem tirar-li a ell la culpa. Per alguna cosa era, a banda d’arbitre, fundador del club de Mestalla.

I ara, es preguntareu ¿Per què a Mestalla? La resposta, és ben senzilla, al Gimnàstic ja no li queden referents: ni el camp del Patronat, transformat en centre comercial, ni l’Stadium del riu, convertit en jardí urbà, ni tan sols Vallejo ha pogut sobreviure. D’estos primers anys gloriosos del futbol valencià sols queda Mestalla, i desgraciadament, no per molt de temps.

El resultat no vos el diré, si el voleu saber, haureu d’anar al judici i explicar-li al jutge, que vosaltres, en el meu cas haguereu fet el mateix i que una ocasió com esta sols passa una nit cada cent anys.

Josep Bosch.
Soci del València CF

·