Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ascens del València CF. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ascens del València CF. Mostrar tots els missatges

diumenge, 7 de juny del 2015

Kilometro cero

·
 ·
Tuve la gran suerte de pasar ocho años de mi vida, lo que entonces duraba la EGB, en el modesto colegio público Primer Marqués del Turia.

Fue un privilegio recibir clases de maestros vocacionales, que se implicaban en el aprendizaje mucho más allá de las propias materias que impartían.

También lo fue convivir con compañeros y amigos de distinta índole y procedencia social, sin conservantes ni colorantes, como la vida misma más allá de las vallas del recinto.

Y fue un privilegio tener el colegio más cercano a Mestalla.

Desde una parte del patio se divisaba la silueta del fondo sur.

Cuando salíamos de clase, antes de regresar a casa, solíamos ir a jugar a las aceras del viejo estadio. Improvisábamos partidillos en los que las porterías (puertas de acceso al Campo) estaban paralelas unas a las otras.

Eran tardes de mil aventuras y anécdotas en el escenario que nos hechizaba, sin ser conscientes en ese momento, para toda la vida.

De vez en cuando, nos metíamos en las oficinas que daban a la Avenida de Aragón, la antigua sede social.

En la sala enmoquetada, una enorme mesa alargada rodeada de vitrinas donde se exponían banderines, trofeos y lo que a mí más me llamaba la atención, fotos de jugadores que nos hicieron grandes.

Entre todas ellas, majestuoso, luciendo Senyera y melena insurgente de rock, con el escudo bordado en el lado del corazón, Mario Alberto Kempes.

Aquella mirada seria y profunda parecía susurrarme: “Aguantad, volveremos a ser grandes”.

Vivíamos por entonces la peor época de nuestro Valencia, que tras varios amagos terminó con el descenso a segunda división.

Y para mí, para un chavalín para el que aquellas fotos parecían ciencia-ficción, testimonio y eco de un tiempo glorioso que mi generación no pudo vivir en primera persona, fueron esperanza y fe, fidelidad, compromiso, militancia y pasión que nos ayudó a perseverar muchos años duros, insípidos y tediosos, hasta que por fin llegó la etapa más laureada del club (1999-2004) de la que sí fuimos testigos, y por qué no, protagonistas privilegiados.

Nos lo merecíamos todos, pero principalmente aquella generación que empezamos a jurar amor eterno a este sentimiento llamado Valencia Club de Fútbol cuando pasaba por el peor momento de su historia. Nuestro particular kilómetro cero.

Pienso además, que nadie como nosotros saboreó luego cada segundo de aquellos cinco míticos años.

Durante la época dorada, ya desaparecida aquella sede social, siempre tuve recuerdo para aquellas fotos y aquel susurro del Matador que nos hizo grandes, enhebrando la esperanza y el sentimiento de generación en generación como nunca nadie lo ha sabido hacer.

Os lo digo con la certeza de quién lo vivió.

Si realmente la patria es la infancia, parte de la mía es Mestalla y alrededores.

Han pasado 30 años, y cada cierto tiempo necesito regresar a aquel kilómetro cero que ya no existe, para no perder la perspectiva de lo andado y quizá para buscar razones de aquel hechizo que aún me dura y con el que irremediablemente moriré.


José Carlos Fernández
Socio del Valencia CF



Audios:
··
·
Agradezco de nuevo a los amigos de Ultimes vesprades a Mestalla, la invitación que me hacen a su blog, para muchos de nosotros brújula en tiempos confusos de este sentimiento llamado Valencia Club de Futbol.

Quiero compartir en forma de audio, el testimonio de aquellos años tan decisivos para nuestro Club, la temporada 1985-86 del descenso y la del regreso a primera, la 1986-87.

Años que nunca deberían quedar en el olvido. Aquel kilómetro cero de mi generación.

Con la perspectiva que da el paso del tiempo, me llama la atención como aquel pipiolo que era yo con los 12-13 años que por aquella época tenía, ya era consciente de estar inmortalizando en aquella cinta Sony de 60 minutos, un testimonio duro y trascendental en la historia de nuestro equipo y un resurgir de nuestras cenizas.

Se trata de diferentes audios, todas ellas extraídas del mítico programa deportivo local que en aquella época emitía en Antena 3 Radio, Paco Lloret, para mí el mejor cronista del Valencia Club de Fútbol, por profesión y vocación.

Siempre Amunt!!!

·

dimarts, 29 de març del 2011

Per molts anys. Conmemoració del 80 aniversari de l'ascens del València CF a la 1a Divisió

·
·
Hui es complixen 80 anys de l'ascens del València FC, denominació fundacional de l'actual València CF, a la primera divisió del futbol espanyol. Categoria en la què ha militat des d'eixe ja llunyà 1931 fins a l'actualitat, a excepció de la temporada 1986-87, en la que després de 55 anys va tornar a militar en segona divisió.

Durant estes huit dècades en l'elit del futbol espanyol l'equip valencianista ha obtingut nombrosos èxits tan a nivell estatal (6 lligues, 7 copes, 1 supercopa), com a europeu (1 Recopa, 2 Copes de fires, 1 UEFA, 2 Supercopes i 1 Intertoto). En estos anys ha aconseguit situar-se en la tercera posició històrica en el compute de punts obtinguts en tots els campionats de lliga, només per darrere del Real Madrid i del FC Barcelona i això tenint en compte que estos dos equips, junt amb l'Athletic Club de Bilbao, han jugat les 83 edicions del campionat nacional de lliga de 1a Divisió.

Precisament, quan l'any 1928 es va crear este campionat, ni el València, ni el Gimnàstic FC ni el Llevant FC, els altres dos equips més representatius de la nostra ciutat, van obtindre plaça en la primera categoria, mentres que equips com el Real Unión d'Irun, el CE Europa de Barcelona, o l'Arenas de Getxo si la van tindre per les seues bones actuacions en els primeres edicions del campionat de la copa d'Espanya.

La transcendència del que va succeïr fa hui 80 anys pot explicar-se si tenim en compte el greuge comparatiu que per a una ciutat com València suposava no tindre cap representant en la màxima competició esportiva que es disputava a Espanya.

Després d'una brillant temporada a la penúltima jornada del campionat de lliga va arribar el València FC amb només tres punts d'avantatge sobre el seu immediat perseguidor l'Athletic de Madrid.

Eixe 29 de març, els valencianistes havien de desplaçar-se a Gijón per a enfrontar-se al Sporting. L'expectació va ser tan alta en tot el “cap i casal” que en el camp de Mestalla, on la secció d'hoquei herba del club valencianista disputava la final del campionat d'Espanya contra el FC Barcelona i inclús a casa de l'etern rival, el Gimnàstic FC, es va informar els aficionats del que succeïa a Gijón via telefònica donada la inexistència en eixos anys de retransmissions radiofòniques.

Eixa històrica vesprada, el València entrenat pel txec Anton Fivber va presentar l'alineació següent: Cano, Melenchón, Torregaray, Salvador, Molina, Conde II, Torredeflot, Picolín, Vilanova, Costa i Sánchez.

El Sporting va marcar el seu primer gol als 42 minuts, per mediació del seu jugador Adolfo. En la segona part, als 15 minuts el mateix jugador va errar un penal i en el minut 36 el València va empatar per mediació de Juan Costa. Així es va arribar a l'últim minut del partit, moment en què de nou el sportinguista Adolfo desfeia l'empat amb un gol que va ser molt protestat pels valencianistes.

Per la seua banda, l'equip madrileny havia de disputar el seu partit contra el Castelló en el camp del Sequiol. La setmana prèvia va estar marcada per les suspicàcies i els dubtes respecte a com seria l'actuació del quadro “orellut”, ja que a causa de la rivalitat entre castellonencs i valencianistes es dubtava de la seua esportivitat. El Castelló va superar àmpliament a l'equip matalafer per 4 gols a 1.

Així, doncs, els dos galls de la categoria van perdre els seus partit i l'avantatge dels valencianistes va ser suficient per a matemàticament assegurar-se la seua plaça en la primera divisió. Com va escriure “Sellarim”, enviat especial de El Mercantil Valenciano:

“Estaba por fin logrado el anhelo de todos, y con ello el pase a la categoría superior”. (EMV, 31 de març de 1931)

Ara, passades huit dècades, els anhels dels seguidors valencianistes, afortunadament, són altres i esperem que les nostres aspiracions i esperances per competir i conquerir més títols prompte es puguen vore complits.


Josep Andreu Bosch Valero.
Soci i accionista del VCF
·