·
ARQUEOLOGIA:
Quan es tracta de la prehistòria sempre sorprén de quina manera es pot reconstruir la manera de viure de determinada població a partir d'unes restes en aparença fràgils per als profans. Unes restes molars, un fragment de mur, o unes semilles de plantes permeten identificar què menjaven els celtes, els intercanvis comercials fenicis o el tipus de vivenda romana. En el cas de l'arqueologia futbolística, quan no disposem d'imatges en moviment sobre un jugador, sorprén encara més com no som capaços de reconstruir la manera de jugar d'un futbolista. Quan rebem la pregunta de com jugaria Puchades, els qui no l'hem vist jugar ens vegem obligats a inventar-nos un jugador pròxim en el temps. Caldria inventar un programa informàtic que a partir de les cròniques, fóra capaç de reproduir en un simulador, un estil de joc. Un simulador històric des de la literatura esportiva.
BIOGRAFIA:
Què sabem de Puchades? I què sabem de qualsevol biografia? En el cas de Puchades i si acudim a les diferents versions de l'estadística esportiva, podríem saber el número de partits que va jugar, els gols que va marcar, les condicions del seu debut, les anècdotes que millor que ningú ha explicat J.V. Aleixandre. La negativa a l'Ateneu Mercantil al fitxatge pel F.C. Barcelona, la retirada, els seus costums a Sueca o els negocis andalusos amb l'arròs. Però en el seu cas, com en qualsevol biografia, quan desapareix una persona queden en silenci els seus secrets, i els seus silencis. Com en els versos de Paul Auster: “To hear the silence that follow the word of oneself”.
Els grafòmans com Pla, Fuster o Trapiello, i pose alguns exemples de literatura memorialística han omplit milers de pàgines sobre els dies de cada dia. Res no sabem de Puchades, o ho podem intuïr tot, des de la senzillesa. El Salinger del futbol valencià. Eixes persones que amb humilitat de la bona decideixen quedar en el fons de l'escenari. Un paisatge. Una retirada total. Ni entrenador, ni directiu, ni director esportiu.
CONCEJAL [PUCHADES]:
Febrer de 1961. Eleccions municipals a Espanya. Veig la foto en el gravat en relleu de l'ABC:
“El que fue famoso jugador del Valencia y de la selección nacional de futbol D. Antonio Puchades Casanova, jurando su cargo de concejal del Ayuntamiento de la ciudad valenciana de Sueca, para el que fue elegido por el tercio de Entidades y Corporaciones”.
Sueca inicia este mateix any el Primer Concurs Internacional de Paella Valenciana. Segons Burguera en Francesc de P. Burguera: l'obsessió pel país, és en eixe any de 1961 en què Tonico Puchades entra com a regidor, quan Fuster està en ple procés per a escriure Nosaltres els valencians:
“En nuestra Sueca natal, Fuster me da a conocer los originales del libro que está elaborando. (…) Unas noches en su casa de la calle de Sant Josep y, otras, en la mía de la calle de la Verge de Sales de la ciudad de Sueca, nos reunimos para perfilar esas páginas que Fuster dedicará a la situación económica del País Valenciano en aquellos momentos”.
També en 1961 Joan Fuster inicia les col.laboracions a El Correo Catalán. Massa fácil. Tot i que els dos viuran sempre bàsicament a Sueca, un va dir que no al Barça i l'altre va dir que si a Barcelona.
De com una mateixa ciutat i un mateix ambient, i en només tres anys de diferència (1922 Fuster i 1925 Puchades), i a només tres-cents metres, els que separen el carrer Sequial del carrer Sant Josep, és capaç de generar dos figures tan oposades.
CRÒNIQUES:
ABC, El Mundo Deportivo o La Vanguardia, o entre nosaltres Levante-El Mercantil Valenciano disposen d'Hemeroteca Digital o col.leccions digitalitzades. Per quatre duros, el club podria fer un enorme favor a la memòria recopilant les cròniques de tota la seua història. Un conveni amb les Universitats de València i la Politècnica permetria este exercici modest. Quan hom parla de “respect” en anglès, lligat al fair play, caldria tindre en compte abans el “respecte” en valencià, i molt abans de l'expressió anglesa, el souci de soi, que diuen els francesos. M’agradaria pensar que les noves incorporacions al Consell d’Administració i a la Fundació són sensibles a un cert souci de la memòria. Parlem de 55.000 metres quadrats de terciari, però encara mai ningún ha parlat dels centenars de megues de memòria inatentes de la història del club. I això també és, i si voleu a l'anglesa, “respect”:
24 de febrer de 1952. Sevilla 5-València 2.
“Sí hubo un gran jugador en el Valencia. Y fue Puchades, magnífico en el pase, sobrio en el regate, sobrado en el corte de cabeza, dejando el balón a los pies de los suyos. Y con Puchades una labor sorda, constante y eficaz de Pasieguito en el interior, que no tuvo adecuada réplica en sus compañeros. Porque nada hicieron el medio Taltavull y el interior Buqué, y los extremos fueron tozudos de su inútil individualismo. Badenes acusó soltura, pero no profundidad. Este fue el Valencia”.
7 de febrer de 1954. Sevilla 1-Valencia 1. El València de roig a Nervión:
“(…) Puchades y Pasieguito tienen fondo físico para eso y para más (…) Porque Loren todavía no se ha recuperado y ese gran jugador que es Arza es propicio a perder sus nervios en cuanto le hacen objeto de un marcaje a ultranza y sin economía de dureza, como el que le hizo Puchades. Puchades cometió “faut” ante Arza. Después, le golpeó. Marrón –iban ocho minutos de juego-, asustado, no lo expulsó. Y a partir de entonces estalló la guerra fría y la otra (…) Los valencianos se defendieron con ese correoso brío, tan suyo”.
IMATGE:
El record dels jugadors en la història del futbol en general i de qualsevol club podria classificar-se en funció del seu vincle amb la imatge. Primera etapa: etapa boirosa i estàtica en blanc-i-negre. Sense moviment, i malhauradament sense les pel.lícules que Joan Andreu en els anys 20 va fer d'algun dels partits del Valencia CF. i projectades després en el teatre Novedades. Segona etapa: etapa també blanc-i-negra, però dinàmica, del futbol en el NODO. Tot plegat, 20, 30 minuts, d'imatges boiroses en què tan a penes podríem vore alguns moviments esparsos de Puchades. I ja després la transició des del blanc-i-negre televisiu de Sarrià, al color de Kempes i la senyera.
A pesar de tot hi ha ja dos imatges que formen part de la iconografia essencial del València CF: l'eixida de Mestalla en el partit d’homenatge, la mirada de Puchades cap a l'herba i el braç alçat, o els xiquets formant amb els cossos el seu nom.
RANQUING:
No sabria qualificar si Antonio Puchades ha estat o no el millor jugador de la història del València CF. Probablement es tracte d'un de tants excessos que la literatura d'obituari provoca en els columnistes. Si que es cert que Puchades ha passat per mèrits propis al decàleg de les anècdotes que marquen la història del club: la forma i condicions del seu debut a Vigo, amb la maleta plena de menjar és, com l'ús dels estalvis de la boda de Medina en el lloguer i condicionament d'Algirós, o el sorteig de la moneda a l'aire per a la presidència entre Medina i Milego, part de la imatge simbòlica del club de Mestalla.
MUSEU:
La paraula Museu s'inicia, primer, amb la lletra M de memòria. I després, només després, amb la mateixa lletra M de Merchandising. Les iniciatives sòlides de naturalesa museística en el futbol s'han de fer d'eixa manera. A l'inrevés el Museu és una estúpida excusa, una passarel·la sense gràcia de borreguets que acaba en la botiga del club. La passivitat patètica en què el club ha tractat la seua memòria no se soluciona ni té res a vore amb habilitar un espai on situar un rètol de Museu. La despreocupació al respecte ha segut transversal i inveterada. Ningú ha sabut fer res al respecte, i en lloc d'aprofitar el material, el treball i la capacitat dels col·leccionistes privats (Peirats, Rius, etc.), i fer campanyes de memòria de captació de recursos privats, fent un projecte contrastat, ens hem de separar de les iniciatives que conformen un Museu sense ànima. Un Museu amb M de material i M de Merchandising. El València és únic i irrepetible. Singular. I el Museu sinó conta eixa història no serà rés, ni aportarà valor a la nostra marca.
Recorde el lema de la National Baseball Hall of Fame and Museum: “Preserving History-Honoring Excellence-Connecting Generations”.
Com seria la Sala Tonico Puchades del futur Museu?
SUECA:
La consulta del cànon actual del coneixement contemporani, la Wikipedia, i tota la resta de referències del “talla i apega” opten de forma clara per una tetralogia invariable de la fama suecana: Josep Bernat i Baldoví, José Serrano Simeón, Antonio Puchades Casanova i Joan Fuster Ortells.
Amb permís de tots, opte per la pentalogia. Sense dubte. Trobe a faltar la figura, suecana també, de Nicolau Primitiu Gómez Serrano.
Primera pedra del monument al Mestre Serrano a València
Nicolau Primitiu: treballar, persistir, esperar.
EL SUECO:
Que la ignorància és atrevida ja ho sabem. Tot i que el nom de Sueca prové de la paraula àrab "suayqa", mercat xicotet, la confusió entre Sueca i Suècia és llegendària. De fet, una de les anècdotes tradicionals amb Puchades és la confusió entre el topònim de Sueca, la seua imatge nòrdica i la confusió entre Sueca i Suècia. Una modesta incursió en Google és prou exemple de la persistència del conflicte. Però pense en l'il·lustre Bernat i Baldoví, i rememore com amb la seua revista El Sueco (1847), els propis suecans han estimulat la confusió.
Bernat i Baldoví. Encara no entenc com Fuster, tenint a tocar el personatge, no va atendre com toca les possibilitats d'anàlisis de Bernat i Baldoví, que van més enllà de la sàtira i la comicitat. Aporte un fragment de Qui tinga cucs que pele fulla, ú, Obedecer al que manda, quan diu Tomàs:
“Estic cansat de falories,
y vech al, cáp dels meus dies,
que el que sembra safanóries
no pot cullir chirivies.
Fá lo meñs vintiun añs
que pardáls de molts colors
menchen grá del meu parañ
y dels de mil llauradors.
Y obrintlos á tots la pòrta,
que, per sèrt, no es massa estreta,
nos deixen sinse herba en l´'hòrta,
ni en la bolsa una peseta.............
.....................................................
Conque ¿còm vòls tu que yo vacha
en cuernos, ni paperéts,
si, cuant més creix la ferracha,
més pronte aném quedant néts?......
..........................................................
La una vólta un quidam ix,
que ser diputat desicha,
y á tot lo mon li oferix
pernil, llomello ú salchicha.
Seguint-lo com un cordero,
El póble pucha y abaixa
per posár dins de una caixa
el desich de este embustero.
Lògra, al fin, un triunfo complét;
vá á Madrit, fá el seu negosi,...
¡pero lo que es del teu còsi
no et renta mai, ni un drapét!...
Vé otro pacaro, y no floco,
lligant gáts en llonganises,
y nos diu que “de aquí a poco
todos seremos felises...
per supost votantlo á ell,
que sinó, sér-hó no es pòt;
y li vál, meñs del gát véll,
cada llonganisa un vòt...
Es mama també la porga;
prén el vent, sampa la Còrt,
li escrius, li parles...fá el sòrt...
que, al cáp, el que calla, otorga.
Y despues que aquéll y l'atre
claven en lo magre el mòs,
éste, tú, yo y mes de cuatre
pasém..., rascantmos el tòs...
Conque vés, vóta a Don Diego,
si desocupát estás”.
Estic convençut que una lectura atenta de l'obra de Josep Bernat i Baldoví permetria, amb paciència i diversió assegurades, un estudi molt enginyós sobre la visió de la representació política a l'Espanya perifèrica del segle XIX.
Com estes proves:
« No hiá Patria, Rey ni Ròc,
De-nit en l'ivern, cuant plòu,
Com estarse á vòra el fòc,
Arremullant pòc á pòc
Dos chulles y un pá d'á sòu”.
“Du al muscle, si no et fa mella,
Corbella.
En la má, en llòc de bastó,
Lligó.
Y en l'atra desocupada,
Aixada.
Y sapies d'una vegada
Que, en l'Alcòra y tot lo món,
En esta guèrra menguada,
Les armes del pòbre son…
“corbella, lligó y aixada”.
TONICO:
També de la Wikipedia :
« Antonio Puchades Casanova (surnommé Tonico), né le 4 juin 1925 à Sueca en Espagne, et mort le 24 mai 2013, est un footballeur espagnol ».
Hem conegut Ximos i tota classe de malnoms. Però el «surnommé» de Tonico, li assegura una rellevància especial. En una època en què, encara, cap pare era capaç de batejar el seu fill amb un Antonio, i molt menys com a Tonico, ni pensant en la fama de Puchades. Pense ara en el cas d'Oliva. De com l'amo del restaurant Paella, a la carretera, va batejar els seus fills, quan vivien a París, com a Walter (el major) i Waldo (el pilotari). Una nit sopant a la barra li vaig dir a la dona, quan m'ho contava : «Et falta Wilkes». I amb pesar em va confessar que el xiquet Wilkes no va arribar a nàixer. El París de la immigració. L’orgull del València CF. per a aquells valencians de la dècada dels cinquanta...
Memòria. València CF. Puchades i més coses.
Miquel Nadal Tárrega
Soci del València CF
·
Entrades
