I es va fer la llum (17.03.1959)

·

Perquè el València fóra el València de manera definitiva va fer falta que s'encenguera la llum a Mestalla. D'eixa manera, el club va assumir com propi el caràcter noctàmbul i fester de bona part de la seua tropa. Va ser fa 50 anys, el 17 de març de 1959 i l'efemèride va servir al mateix temps per a celebrar amb tots els luxes el 40 aniversari de l'entitat. Fins a eixe moment, la realitat gojosa del gran Mestalla i l'espenta cèlebre dels jugadors de la pedrera van sostindre en alt el mite del rat penat. Però en essència, la segona mitat de la dècada havia deixat en l'aire cert decaïment esportiu. Ja no era l'allau de títols dels anys 40' ni les finals es repetien de manera constant. No obstant això, el club va saber mantindre el to amb gran enteresa, fidel al seu propi pla. Amb un caràcter definit.

·

La llum li va donar a Mestalla el plus de gran recinte. Però també li va subministrar a la societat bona part de la seua metafísica moderna. Una successió de xicotets ritus col•laterals sense els quals és impossible comprendre l'aura de magnetisme i electricitat que va generar l'esdeveniment: futbol en horaris intempestius, sopars de cabasset en els bars dels voltants i la posterior i simptomàtica presència de whiskeries en les rodalies. Una atmosfera, un escenari, una manera de viure.

·

Potser per a llavors el món i la glòria estigueren ja lluny de València i Mestalla, però és evident que no passava el mateix amb la vida. La vida tenia arguments i estímuls per a no passar de llarg en la seua trobada amb Mestalla. D'eixa trobada va nàixer l'idil•li que va fer del nostre camp un dels més admirats del planeta futbol. No per la sonoritat dels seguidors, ni per la major o menor potència del València de torn. Més bé per l'atmosfera, el clima, la ubicació, les sensacions. Engrunsat per brises i hortes, a la lluna de València. Amb ambient de cafeteria ambulant i bareto de mercat. Un plaça popular i de moral relaxada. Pur malbaratament sensual.

·

Sens dubte, el futbol nocturn va ser un èxit sense precedents en aquella ciutat de rostre provincià. D'eixa evidència van nàixer senyes d'identitat i triomfs esportius. Els 60' van significar l'eclosió de les competicions europees, on el València va tindre un paper preponderant i capital, amb tres finals consecutives en la Copa de Ciutats en Fires. Eixe impuls li va servir al club per a renovar i modernitzar el seu discurs, però també per a aprofundir en el paper de Mestalla com a emblema urbà cada vegada més present en el pla de la ciutat. El trofeu Taronja va ser una conseqüència més. Futbol i nit. Horaris de discoteca que només s'entenien a València. Eixos horaris que li van donar al club una dimensió pròpia i distinta. Les cèlebres 22'30. Partits que començaven dissabte i acabaven diumenge per a desconcert de rivals i periodistes. Partits que generaven una complicitat singular entre equip i afició. Un ambient made in Mestalla. Desenes de nits europees. Desenes d'eliminatòries coperes. I la certesa que la institució va construir a Europa bona part del seu prestigi. No gratuïtament, es tracta del tercer club espanyol amb millor palmarés europeu en títols i partits jugats.

·

Des de llavors, l'estètica d'au nocturna i poc convencional ha guiat bona part del relat no oficial de l'entitat. Per alguna cosa, l'animal totèmic de l'escut és un rata penada. La nit, salta a la vista, mai ens va confondre.

·

·

Últimes vesprades a Mestalla

·

El camp de Mestalla

·

Al contrari del que he llegit en la majoria dels articles del blog, on l’afició ve de dins de la pròpia família, quasi com una herència, el meu cas es ben distint. En ma casa, ni als meus pares ni a les meues germanes, el futbol no els deia res. En canvi, a mi sempre m’ha agradat.

Recorde les primeres vegades que comencí a anar al camp, com també recorde el dia que vaig comprar dos entrades de general (ja que en eixe temps jo ja treballava) i convidí al meu germà, que era més xicotet, a anar a Mestalla. Les entrades eren ni mes ni menys que per al partit on s'estrenava la il·luminació artificial de Mestalla: Allò va ser una cosa de les més impressionats! I, com voreu, ja fa algun dia... 17 de març de 1959. Era la setmana de Falles i tot el món estava al carrer. L’ambient al camp era de molta festa i guanyarem l’Stade de Reims per 2-1, però l’admiració de la gent per la nova il·luminació és el que millor recorde.

Passà el temps. El meu marit era un gran aficionat al València, del qual arribà a tindre el número de soci 172. En ma casa s’ha respirat sempre una gran passió pel club: només cal dir que els meus fills són socis del València des del moment que van nàixer, una tradició que ara continua amb els meus néts.

Vivíem en la zona de Mestalla, quan l’avinguda d’Aragó encara no existia. Els diumenges quan hi havia partit donava gust vore passar tota la gent des de molt prompte.

No sé si sabeu que durant algun temps la presentació de l’equip es feia de matí en dia de faena. Recorde com m’agradava anar amb els meus tres fills i amb els fills d’una amiga. Mestalla encara no tenia seients i la gent s’assentava en la grada, menys en la tribuna on si que hi havia aquelles cadires velles d’espart. Allà s’assentaven els xiquets amb la seua llibreteta i el boli, esperant el moment en que passaven els jugadors per anar corrent a demanar-los un autògraf. I el millor venia després, quan s’ajuntaven a vore qui havia arreplegat més o qui podia dir “jo tinc el de Kempes”: eren moments importants per a ells, com a xiquets que eren.

Com vegeu, Mestalla ha segut important en la meua vida i la de la meua família. Hem tingut moments de tristesa, com quan la temporada 1985-86 baixarem a 2a Divisió. Però també moments d’emoció i alegries, com quan l’any següent tornarem on havíem d’estar.

També vull referir-me a la situació tan lamentable que hem viscut en el club els últims temps. Se suposava que, amb la venda de Mestalla, econòmicament, la cosa aniria millor, però... ja vorem...

Per acabar vull dir que a molts valencianistes ens costa deixar Mestalla. Per això voldria demanar responsabilitat i respecte als dirigents del València pel que significa Mestalla, ara que pareix que arriben les seues últimes vesprades.


Elvira Vidal Galindo
Sòcia del València CF
·