dimecres, 3 de setembre de 2008

Homenatge a Manolo Mestre


Hi ha les figures esportives. Hi ha les bones persones. Les que personifiquen els clubs des de la discreció i la faena callada. Eduardo Cubells. Luis Colina. Enrique Molina. Antonio Puchades. Manolo Mestre era figura, bona persona, i del València Club de Futbol. Gràcies a ell, i abans de títols, Oliva fou, en els anys seixanta i setanta un oàsi valencianista. Descanse en pau.

[Aficionats olivans en el debut de Manolo Mestre a Mestalla]

“No passes pena, Manolet està allí”.
Manolo Mestre vist per Evarist Falgàs Soler.
[A la memoria de Manolo Mestre (1935-2008) i Evarist Falgàs Soler (1941-2003)]

En finalitzar aquesta campanya 52-53, deixava la UD Manolo Mestre Torres, el nostre Manolet mamprenia el vol fora del niu i començava de debò la seua brillant carrera futbolística.

Havia nascut al nostre poble el 7 de gener de 1935. La seua afició –predestinació- es féu patent ben prompte. Podeu observar, en les fotografies de l’època, un Manolet de talla bonsai, comparat amb els seus fadrinots companys d’equip. Va començar a jugar –més o menys seriosament- quan encara era un xiquet, però la seua sapiencia innata suplia, amb escreix, qualsevol inferioritat física, pròpia de la diferència d’edat. Es va iniciar en la Peña Chico, del qual sorgiria l’Huracán. D’allí passà al Frente de Juventudes. Finalment entrà a formar part de la UD. Era la temporada 51-52. Per a poder entrar en la plantilla s’hagué de falsificar l’edat: aleshores era requisit indispensable tenir 18 anys per a jugar en categoria regional, i ell no els havia complit encara.

[Peña Chico. 1946-1947. Dempeus, Isidro, A. Pellicer l'Esvarós, A. Cots, F. Faus, Manolo Mestre Manolet, F. Llopis, V. Serrano, J. Bolinches;
ajupits, A. Serrano, M. Savall, Dominguet, A. Bertomeu, Faiquet]


M’explicava el mateix Manolo una anècdota molt xocant: li havien regalat unes botes, i la primera vegada que les va utilitzar va ser en un partit a Alzira (o potser fóra a Carcaixent o un altre poble de la Ribera). Siga on fóra, el cas és que, en anar a posar-se-les, se n’adonà que li venien estretes, i amb els mitjons i les mitges no li entraven, però sí amb el peu nu. Ràpidament prengué la decisió: jugaria calçat solament amb les botes… I perquè el públic no notara que portava mitges, es pintaria les cames de negre fins als genolls. I així ho va fer.

En la temporada 53-54, ja amb l’edat reglamentària, fitxà pel CF Gandia, que llavors estava en la Tercera Divisió Nacional, que avui és la Segona B. D’aquesta manera Manolet es va transformar en Mestre. L’any 54 se l’emportà el Mestalla. Estigué una campanya i mitja jugant a la Segona Divisió. A la meitat de la temporada 55-56, va passar definitivament al primer equip, el València CF. A Oliva, de pur content, els aficionats –i fins i tot els que no ho eren tant- posaven cara de pasqües.

El primer partit de Manolo en la Primera Divisió va ser un València-Las Palmas. Guanyà el València per 4-2. Durant molt de temps jugà de defensa esquerra. Després passaria a ocupar la plaça de defensa central.

Tota la vida esportiva de Manolo ha estat lligada al València CF. Va ser jugador durant més de tretze temporades. El dia 14 de juny de 1969, l’afició valenciana va retre un sentit homenatge a Manolo Mestre en Mestalla. Dos equips de veterans empataren a un gol. Seguidament, el València CF i l’Standard de Lieja obtenien el mateix resultat. I així Manolet, aquell xicon a qui hagueren de falsificar la fitxa perquè era massa Jove, aquell de les cames pintades, concloïa ara, gloriosament, el seu periplo futbolístic, envoltat per l’afecte i l’admiració del públic al qual va consagrar fins a l’últim alé de la seua vida professional –i potser sobra l’adjectiu-.

[Cartell del partit homenatge a Manolo Mestre entre el València CF i el Royal Standard de Lieja a Mestalla]

Després, ja retirat del futbol actiu i obtingut el títol nacional d’entrenador, exercí de tècnic i preparador, tant del Mestalla com del València. Pertany al quadre tècnic del València des del 1984. Manolo sempre ha sigut l’home de la casa, a qui s’ha acudit en els moments complicats i problemàtics, fent ús –i de vegades abús- del seu esperit de disponibilitat sense reserves.

Conec algunes anècdotes de la seua època d’entrenador. En relataré un parell. El seu debut com a mister del València va ser contra el Las Palmas, en l’Estadio Insular. El primer partit de Manolo com a jugador –com hem vist- també havia estat contra el Las Palmas, però a Mestalla, on havia guanyat el València per 4-2. Com que, com a jugador, les coses li havien anat tan bé, va caure en la temptació supersticiosa de pensar que, començant d’entrenador al capdavant del mateix equip, seria un bon auguri que el partit acabara amb el mateix resultat. A mitjan la segona part, el València anava guanyant per 1-4. Manolo, assegut a la banqueta al costat de Jesús Martínez, estava, a barracatxa, animant Las Palmas perquè marcara un altre gol. Jesús Martínez el mirava, de fit a fit, sorprés i desconcertat. I en això xiularen un penal contra el València. Manolo, desvanit, animava Germán perquè el marcara. Jesús Martínez, esbalaït, li preguntà si s’havia tornat boig. I Manolo li explicà el motiu de comportament tan excèntric… El partit acabà amb el desitjat 2-4.

Una altra anècdota. A Zaragoza, acabat el partit i de tornada a l’hotel, Manolo reuní la plantilla i els digué: “Podeu eixir, però vull que tot el món es gite a les tres”. Van transcórrer un parell d’hores i Manolo decidí anar-se’n a descansar. Abans de retirar-se, passà pel bar de l’hotel. En una taula arraconada estava Saura, jugador debutant, amb la cara pansida i ullerosa. Es va acostar a ell preguntant-li: “Què li passa?”, “Estic mort” –li contestà el castellonenc-, “I què fa ací” –va inquirir Manolo-, “Mire, esperant que passe el temps”, “Xe, per què no se’n va al llit?” –i Saura li contestà- “Ei, com vosté ha dit que tot el món es gitara a les tres…”.

Mestre va ser nou vegades internacional. Si haguera estat jugant al Real Madrid, ho hauria sigut noranta. Era un jugador ferm i segur, d’una efectivitat sòbria, austera i expeditiva.

Dur com una pedra i contundent com una maça, era, al mateix temps, noble i honest com un cavaller antic.

De tant en tant, ma mare venia al futbol amb mon pare i amb mi. Quan de vegades els contraris evolucionaven perillosament sobre l’àrea valenciana, i jo em posava tens, ma mare solia dir-me: “No passes pena, Manolet està allí”. Aquesta era la gran qualitat de Manolo Mestre: donava seguretat, confiança. Tant als companys com a l’aficionat… I això és una virtut inestimable.

Humanament, Manolo és una persona bona, afable i complaent. Sempre ha guardat relació amb la meua familia. El meu pare, qui intervingué decisivament en seu fitxatge pel club de Mestalla, va ser el seu padrí de boda, i ma mare, la padrina del seu fill major. És per aixó que puc dir que tenir Manolo Mestre com a amic és una satisfacció i un privilegi.

Evarist Falgàs
Soci del València CF


El text que reproduïm correspon a les pàgines 645 i 646 de l’extraordinari llibre d’Evarist Falgàs Un recorregut per la memòria (Des d’Oliva i el futbol). Ed. Gràfiques Colomar, Oliva, 2001.

Per a retre homenatge a la memòria de Manolo Mestre res millor que la recuperació d’este text que agraïm a la generositat de la familia Falgàs, i que dóna notícia complida de la figura humana de Manolo Mestre, i de la qualitat del llibre d’Evarist Falgàs, que recomanem per moltes raons, futbolístiques i literàries.

Per tal de publicar-lo no hem fet cap esmena, llevat de la introducció d’un títol, responsabilitat de qui signa esta advertència, Miquel Nadal Tàrrega.
·

6 comentaris:

kawligas ha dit...

Un merecidísimo y precioso homenaje. Muy bien elegido el texto, Miquel. Descanse en paz.

Forlati ha dit...

Magnífic i singular llibre. M'ha fet goig vore'l reivindicat.

Anònim ha dit...

Excel.lent homenatge.
Gràcies i descanse en pau el nostre benvolgut Mestre.

bar Torino

SARAPO ha dit...

¿QUÉ FUE DE SU HIJO EL FUTBOLISTA?

Anònim ha dit...

Manuel Mestre Baviera arribà a jugar, crec, sis minuts en primera divisió amb el València. Ahí n'hi ha una història, amics. Sis minuts de glòria. Segons Borrell, va ser en el primer partit de la lliga de la temporada 82-83, i es lesionà quan estava cedit al Mallorca.

I si Gallolo fóra un ex-futbolista maltractat per la fortuna i les lesions?

Vidas no ejemplares:
Gallolo, ex-central y pajillero. No ha conseguido pasar de la página 3 de Los pilares de la tierra.[edición Círculo de Lectores]

Un saludo. Tempo è dolore.

Anònim ha dit...

José Enrique Mestre, Mestre II, arribà a jugar sis minuts del primer partit de la temporada 82-83. Es lesiona quan estava cedit al Mallorca. Sis minuts de glòria.

I si Gallolo fóra un ex-futbolísta maltractat per les lesions?

Vidas no ejemplares:

Gallolo. Ex central y pajillero. No consigue pasar de la página 3 de Los pilares de la tierra.