dilluns, 31 de gener del 2011

Quins són els nostres valors?

·
Qualsevol organització té una sèrie de valors forjats durant la seua tradició de fer o no fer. Aquests valors són línies generals d'èxit i de fracàs, fronteres i comportaments, personalitats i actituds que construeixen l'ànima d'un equip de futbol.

L'exemple més bàsic de valors futbolístic podria ser el Barça ("més que un club") però també en termes més ideològics podria ser el St Pauli alemany. O també l'Atlètic de Bilbao. Tots els equips tenen ànima i personalitat pròpia com a col·lectiu humà i com a equip.

Els valencianistes hauríem de reflexionar sobre el nostre DAFO però especialment hem de conèixer les nostres columnes vertebrals, aquelles cordes de les quals no ens podem ni devem desnugar. No he llegit mai un debat ampli sobre este tema. I "Últimes vesprades..." sembla el lloc idoni.

Jo alguna cosa he reflexionat sobre el tema. Sé que en temps d'austeritat, serietat i rigor al València li ha anat millor. Sé que ens funciona millor el trellat que el capità moro de "això ho pague jo" perquè al final el capità no paga i paguem vostés i jo. Sé que la discreció ens funciona millor que la parloteria. I em fa l'efecte que el sacrifici i el treball humil ens funciona molt millor que les expectatives desmesurades d'una afició massa aficionada a somniar. Els valencianistes hem de saber qui som, tindre l'autoestima en el lloc adequat, ni molt amunt ni molt avall. Som el tercer equip d'Espanya. El primer de la segona lliga. El que és capaç de sorprendre quan la polarització tensionada Barça-Madrid falla i entrem en la primera lliga. Les expectatives mal plantejades generen frustració. La grandilocuència de grans estadis pròpies de megalòmans egipcis que només saben construir temples funeraris no ens ha funcionat mai. Ans al contrari ens condueixen per camins de patiment i refundació. Una autoconcepció correcta és una font de felicitat enorme. I el futbol es això, la font d'una felicitat fictícia i efímera sobre la que construir estats d'ànims alterats. És la vida en definitiva.

Si som humils, discrets, treballadors, pensadors i fetadors, si tenim trellat, si sabem què volem i qui som, tindrem una vida futbolística plena de satisfacció. I això no està renyit ni amb l'ambició ni amb l'alegria.

I si vostés pensen que només parle sobre el que passa fora del camp estan equivocats. Sobre la gespa també tenim personalitat. Exactament la mateixa que tenim fora. Podeu revisar la història i ho comprovareu. Els Valències que han jugat amb determinats valors han destacat i han deixat petjada. I els altres, han deixat... no han deixat res.

Segur que vostés troben més valors que ens aporten valor. Ara necessitem dirigents que tinguen el valor de posar-los en valor.


Carles López Cerezuela
Aficionat del València CF
·

diumenge, 16 de gener del 2011

El gran olvidado del derbi

·
Article publicat al diari Levante-EMV el dia 13 de gener de 2011.



Después del partido del pasado domingo entre los dos equipos más representativos de la Valencia futbolera, tras noventa minutos que no pasará a los anales del fútbol por su buen juego, asistimos ahora a la polémica que un partido de tanta rivalidad genera no sólo en las tertulias de aficionados, sino también entre miembros de nuestra prensa local, destacando el «pique» entre V. Chilet y J. L. García, cada uno desde su trinchera futbolística-sentimental, en las páginas de este periódico. Para el amante del fútbol y de sus «mundos paralelos» este partido ha sido más interesante, rico y pasional que el jugado sobre el césped del Ciutat de València.

Con todo, no podemos olvidarnos del gran perjudicado de este derbi, que no es otro que el histórico CD Mestalla, el actual Valencia CF-Mestalla, equipo que ha protagonizado muchísimos más partidos de rivalidad ciudadana contra el Levante UD, tanto en categorías nacionales (2.ª, 2.ª B y 3.ª división) como en regionales, que el primer equipo valencianista. Además el CD Mestalla fue el segundo equipo de la ciudad en ganarse el mérito de jugar en Primera, la temporada 1951-52, más de una década antes que el Levante UD.

Así pues, sirvan estas líneas para hacer justicia y recordar a un equipo que tanto para xotos como para granotes merece un lugar destacado en la historia de la rivalidad futbolística valenciana y que durante muchas décadas ha tenido que defender el pabellón valencianista frente a las huestes levantinas.


Josep A. Bosch Valero
Soci del València CF
Historiador
·

divendres, 7 de gener del 2011

El que et fa créixer és la derrota

·
Una gran cita que últimament la podem llegir en un de tants claims publicitaris d'un grup financer nacional. Un bon leitmotiv per a mamprendre tots els dies i no caure en l'avorriment… volia millor dir, en la frustració.

¿Què vas a fer després d'un examen fotut, que la xiqueta (o el xiquet) de torn t'haja donat porta, que eixe tipo que no suportes pareix que tot li isca a demanar de boca, que el tema del món laboral no vaja com tots volguérem?… perquè el millor, no és tirar-se a l'alcohol (encara que moltes vegades siga el més fàcil i altres tantes no vinga res mal), el políticament correcte és respirar, prendre aire, a l'estil contraccions… un poquet de filosofia zen que està molt de modé i conyo a per totes!! Perquè per a això ho valem!!

Vaig estar uns dies per Àsia a principis de desembre, m'encanta saber que conten del meu Team a milers de quilòmetres de distància de les velles séquies del riu Túria i la veritat és que es veu o se sent poc… i els natius d'aquells països llunyans només coneixen del VCF actual perquè està en Champions, però de conéixer algun jugador cap de cap…..Molt Villa, molt Barça que pareix que siga l'equip del món, molt CR7 i molta selecció nacional… però de Soldados, Adurizs, Cesares (o Güaitas)… NS/NC...

Fot, puix sí, però no és per a morir-se. Més em fot que l'alies Cerdito que vam tindre com a President en el vídeo del 90 aniversari del VCF diga que el moment històric del nostre Club per a ell fora la presentació de la maqueta del nou estadi. De Forment ni un grà i de trellat menys encara…

A 10.000 km de València i amb unes cervessetes pel mig no m'anava a posar a explicar-li al borrachuzo del meu costat que en el meu equip un tipo se'l va fondre tot en formigó i després ens va deixar tots els socis i al club amb el cul a l'aire… no era el moment. Era el moment de dir-li que no érem ni el Madrid ni el Barça, sinó que érem molt millors que ells, que no teníem ni un dur, però érem els més rics en cor i sang i això al borrachuzo si que li molava i per un moment eixe tio comentava que en un país cridat Espanya, hi havia un equip per damunt del Madriz i el Barça, i eixe és el nostre equip.

Perquè eixos som nosaltres, els que hem de patir per a estar sempre entre el cap, els que hem de suar per a donar-li videta a este rotllo senyorial que s'està convertint la LFP, som els que no ens podem permetre perdre els punts de Mestalla, som mediterranis, amb platja i amb muntanya, amb un estil berlanguiano que ens oferix una forma de ser característica, divertida i festiva, orgullosos de saber els que som i de saber cap a on anem, som els que hem de créixer-nos davant de les derrotes, som el VCF.


Guillem Bertomeu
Soci del València CF, membre de la penya Gol Gran
·