Un nou text "añejo"

·

·

Estem d'enhorabona, continuem ampliant la família. Els membres del col·lectiu "Últimes vesprades a Mestalla" no parem i, de nou, les nostres inquietuds i l'estima pel nostre València FC/CF s'han convertit en un altre llibre que amplia la cada vegada més extensa bibliografia valencianista.

En esta ocasió celebrem la publicació de "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas", un llibre on el nostre amic i company José Ricardo March ens regala un seguit de xicotets relats al voltant de la història del nostre quasi centenari (si no ho és ja) club.

Unes històries que, de segur, agradaran a tots aquells als qui els encanta llegir o escoltar anècdotes i vivències de jugadors dels anys 30, 40 i 50 o fins i tot dels anys 20 del passat segle (irònic mode off). Històries que ens parlen de jugadors, directius, entrenadors o gent de l'entorn valencianista, els quals pot ser alguns no recorden, o fins i tot desconeixen, però que als aficionats "lagrimitas" ens fan reviure un temps ja passat però no oblidat.

JR, quedem a l'espera d'altres 25, 50 o 100 històries al voltant del nostre València.


Josep Bosch
Soci del València CF 

·

Presentació del llibre "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas"

·

El següent text és correspon a la presentació del llibre del nostre amic i col·laborador José Ricardo March "25 historias del Valencia CF que quizá no conozcas" (Drassana, 2016) per part de Miquel Nadal i que va tindre lloc el passat 17 de novembre de 2016 en La Edad de Oro de València.

·

·

Molt bona nit a tots. No és la primera vegada que ho dic. El format convida a improvisar, com en un monòleg del club de la comèdia, i tractaré de dir alguna cosa d’interès, perquè el protagonista, hui, és JR March i les seues 25 històries. Toni Sabater i jo som teloners que hem de callar ràpidament. Com si fórem medallistes olímpiques o artistes guardonats, hem de fer la treta d’honor, ensenyar una miqueta les cames i deixar el terreny de joc al protagonista i al llibre. Si no m’enganye jo crec que és la tercera vegada que estem ací. La nostra capacitat d’escriure, editar, prologar i presentar llibres sobre el VCF és superior en un 300% als gols que ha marcat Paco Alcácer amb el Barça.

Gràcies, una vegada més a Drassana per continuar creient en la literatura esportiva. Per la seua vocació de contribuir a la literatura de club, feta amb qualitat i vocació de dignitat, amb els llibres d’Alfonso Gil i de José Ricardo March. I els que vinguen. No tot està escrit, i la història del València FC no s’acaba mai, els ho puc ben assegurar. Ho hem fet per responsabilitat, però per qualitat. Estos llibres continuaran i quan passen molts anys continuaran sent igualment llegibles, part de la història del club, perquè no són llibres sense qualitat que s’apeguen a l’escut del club per a aprofitar-se’n.

Estem en La edad de Oro, que va camí de convertir-se, si ells volen, en el punt de presentació per antonomàsia, el quilòmetre zero de la literatura del València FC. El que vullga saber què en pense del personatge i del llibre només ha de consultar el llibre. No vaig a auto-citar-me. Quasi tot el que tenia que dir ja ho he dit en el pròleg. El llibre és bo a pesar del pròleg. I jo, com a prologuista suplent, ja que el titular era Aleixandre, he procurat estar a l’altura de la suplència d’aquell gran titular. Per a quan una recopilació de cròniques d’Aleixandre? El sentit corporatiu del periodisme devia estar atent a eixes coses, i el club podria patrocinar uns premis que dugueren el seu nom. Ho deixe estar.

Jo he de recordar una determinada etapa, un vesprada lluminosa de cafè, en què Felip Bens, durant la composició de la Història del Llevant, em va acostar alguns llibres, i entre d’ells el de José Ricardo March, Bronco y liguero, a qui no coneixia. Em pareixia que José Ricardo March devia ser un professional contrastat, un periodista de molts anys que s’havia decidit a escriure un llibre. Quina no seria la meua sorpresa quan em vaig trobar amb el José Ricardo March, en persona, que des del punt de vista tècnic i biogràfic, podia ser fill meu. Va nàixer quan jo ja tenia 21 anys. I a l’edat en què ara gaudeix, l’edat que va a inaugurar de l’Apiretal i del Dalsy, i de la bronquiolitis de guarderia, i d’apuntar al xiquet a un equip, ja té dos llibres en dansa i desenes de llibres en el cap.

JR March forma part d’una tercera generació d’escriptors de la història del futbol. a) Els clàssics. b) La segona renovadora, de la qual són exemples Paco Lloret o Alfonso, i si me permeteu jo mateix. c) Una tercera generació sense complexos, Chilet, García Nieves, Bens, que tractora els arxius i l’hemeroteca sense compassió, i amb una capacitat divulgativa envejable, i capaç de fer 25, 50, 75, o les històries que calguen. Començant ja ha arribat, i té totes les neurones en plena producció, cosa que no podem dir nosaltres, i com estic posant de manifest en una classe pràctica de les meues limitacions.

Jo me’l veig com un personatge del Ministeri del Temps, al qual podríem enviar en 1905 a vore com està això del primitiu València, o en 1919, a vore les condicions de la fundació, i el famós llançament de la moneda, o en 1936, les condicions del València, o més exactament, enviant-lo en el moment de redacció de la Historia del València d’Hernández Perpiñá. Imagineu-lo... Segur que faria un bon paper emboscat per la Baixada de Sant Francesc i amagant-se després en el Café Tupinamba, o en el Miau o en l’Ideal Room, per a enviar-nos un impossible whatsapp, contant-nos com ha sigut el llançament de la moneda.

El llibre és agradós, té qualitat, rigor, i expressa una confiança madura i estranya, atenent a l’edat de l’autor, en la capacitat del club per tornar a alçar-se. I no és fàcil. No estem en una etapa fàcil. Tots ho sabem. Estem en l’encreuament del camí entre el VCF del passat, i el VCF del futur. I a les vistes d’un centenari.

En la segona temporada de House of Cards, hi ha una escena preciosa entre Doug Stamper i Rachel, en què el primer li demana la lectura d’un llibre. El llibre és A Tale of Two Cities, Una Història de dos ciutats de Charles Dickens. I permeteu-me la lectura:

“It wast the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness, it was the spring of hope, it was the winter of despair, we had everything before us, we had nothing before us, we were all going direct to Heaven, we were all going direct the other way”.

(“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària”.)

Estem en eixe moment. En eixa etapa complexa en què es juga el futur. Tots els que estem ací som bona gent. Som els mateixos de sempre, però cada vegada que ens reunim hi ha gent nova. La majoria de nosaltres no té un duro gastador. Ens guanyem la vida i algun mes de l’any hem de fer el que feia Peter Griffin en eixe episodi de Pare de Família, quan recull el correu i tota la família s’agenolla i prega al cel abans d’obrir els extractes bancaris. No ens farem rics. El cost marginal de la retribució de l’hora dedicada a la redacció és ínfim, ridícul, tercermundista, d’abocador en Islamabad, però estic convençut que en este període tan difícil, i recordant les paraules de Dickens, coses com esta contribueixen a decantar el VCF en la bona direcció.

Miquel Nadal
Soci del València CF
·

Corazón de oro, pitillera de plata

Al Viejo Goros, porque la muerte no es el peor de los olvidos.

·

Bala Roja - Gorostiza - from Thebarraca.com on Vimeo.

·

“Hoy, en un viejo libro de texto, he vuelto a encontrar un cromo tuyo, de los que entonces, cuando niño, tenía repetido. Porque este eres tú, Guillermo Gorostiza, “Bala Roja”, y ya ni me acordaba de ti, perdóname. Por eso me he preguntado dónde estás y he salido a buscarte.” (*) 

He salido a buscarte por la Valencia de los años cuarenta, la de los coches de gasógeno y cartillas de racionamiento, la de cultivos de boniato en el cauce del Turia para engañar al hambre.

La del estraperlo en las esquinas, la de sombreros exagerados, la de la tisis, guantes de seda y aceite de ricino.

He pasado junto al Colegio Loreto y me he detenido unos minutos para contemplar cómo construyen el Puente del Ángel Custodio. Luego, he seguido caminando un rato y desde las ventanas abiertas de cocinas indiscretas me ha llegado un aroma a cazuela con caldo de gallina, fuego lento, ingredientes escasos y mucha imaginación.

He pasado por el kiosko de refrescos de la Glorieta y ya cansado, he decidido subirme al Pájaro Azul, con sus novedosas puertas automáticas, hacia la calle Colón. He leído en el diario que ojeaba a mi lado un pasajero, junto a anuncios de “Armería Altarriba” y “Tejidos la Pastora” que los puestos de flores saldrán del mercado subterráneo de la Plaza del Caudillo y que han robado la corona de plata dorada de la Virgen en la Basílica aprovechando el corte de fluido eléctrico al que obliga el racionamiento.

“Es una pena que el Palacio del Marqués de Dos Aguas amenace ruina, pero el alcalde Barón de Cárcer tendrá otras prioridades, la escasez obliga a gestionar” ha comentado otro pasajero.

Me he apeado cerca de Sorolla para seguir buscándote, y en el número cuatro he visto las oficinas de CIFESA, con sus anuncios de películas con Amparo Rivelles como protagonista, esas que luego se proyectan en el Cine Coliseum de Germanías junto con otras de estreno y artistas internacionales como Casablanca, Ciudadano Kane o Gilda.

Comenzaba a anochecer, en posguerra siempre anochece antes, y cansado de buscarte y no encontrarte, Viejo Goros, he decidido subirme de nuevo al tranvía. Me he sentado en un rincón intentando evitar el sueño…

Me despertó el anuncio de próxima parada “Facultats”, era ya noviembre de 2015 y quise seguir buscándote, Gorostiza, Bala Roja, el mejor extremo izquierdo del mundo de todos los tiempos.

Me acerqué al viejo Mestalla, me acoplé a un grupo de guiris que estaban a punto de comenzar el Tour del estadio, y cuando el guía se despistó, me aparté y me escondí detrás de una barra de bar donde los días de partido sirven refrescos.

He de confesar que Ricardo Arias, que salía en esos momentos de una oficina hacia la calle, me vio, pero nuestro gran capitán, siempre uno de los nuestros, debió adivinar en mis ojos la ilusión por encontrar al Viejo Goros y como fiel cómplice pasó de largo sin decir nada.

Era el último turno de visitantes ese día por lo que apenas tuve que esperar media hora para quedar sólo, dentro del estadio.

Entonces me acerqué a la banda, nieta de sus huesos, para preguntar al viento quién fue Gorostiza y Mestalla me lo susurró como solo sabe susurrar Mestalla, directo y al corazón, con rumor de acequia bautismal al fondo.

Soledad fue nuestra banda izquierda con la ausencia de quien la electrificó, Guillermo Gorostiza, Bala Roja, blanco de sí mismo, corazón al portador, juguete roto, todo o nada.

Frontera entre la noche que no deja de ser noche y el día que no comienza a ser día, veloz contradicción a pierna cambiada, diagonal a puerta, atajo al gol y a la ciudad prohibida.

Goles, regates, galopadas, tabernas, cantinas, trallazos, ovaciones, silencio… la multitud es cobarde, el olvido asesino.

Banda que se termina, carrera que continua, verde que se oscurece mientras la luna asoma convirtiendo corners en esquinas.

Un sesenta pesetas apoyado en la barra, cincuenta y cinco mil de traspaso, zapatos de charol, traje a medida, botas con barro colgadas de la mano, noche indigesta.

Alegría de mi pueblo en posguerra, marcando goles, arrancando penas, orgullo que se desangra, mancha de vino, penalti fallado, insulto en vena.

Derroche, portento, Café Infernal Trocadero, cerveza, mariscos, bronco y copero.

Delantero que hace al balón besar redes y después se va, quedando el gol tan eterno y su vida tan fugaz.

Escribir cien veces en la pizarra los jugadores de fútbol no son importantes, más de once mentiras que valen la pena cuando sobra hambre y la ilusión alimenta.
Dandy con barba de seis días, gol quinientos, colonia barata, perros del amanecer, partido que ganar, alma que perder.

Gol como redención, dedos entrados en años que ya no anudan botas y apenas ya dan cuerda a su reloj, inquieto, rebelde, bonachón, quemando noche, improvisando días, ruleta rusa.

Primera edad de oro de mi Valencia, dos Ligas y una Copa, driblings, brindis, carreras, goles, asistencias, seis años de intensa vida, fundador del nuevo extremo, solista en banda, canción aún por escribir de Lou Reed…

Pitido final, monumento al olvido, posición fetal, pitillera de plata, años cuarenta, uno de cinco, Delantera Eléctrica.

(*) Extracto de “Juguetes Rotos” de Summers (1966)


Jose Carlos Fernández Haba
Socio del Valencia.
·

19 de març de 1972

·

·

Aquella temporada tenia 10 anys. Havíem guanyat la lliga la darrera temporada i encara estava en el menú record el gol de Forment al Celta o el d’Anton en la Nova Creu Alta. Aquella temporada arribàrem a dos punts del Madrid. Un dia amb pluja i tormenta. Darrer dia de falles. Unes falles en blanc i negre, grises com l’època, orfa de llibertats en el tardo franquisme. Els xiquets d’aleshores no teníem mes que una televisió - grande y libre- i els partits del diumenge a la vesprada a Mestalla eren de lo poc en color que desfruitàvem. Eixe dia després de dinar aní amb mon pare -que sempre ha mantingut el seu passe- a Mestalla, general del gol gran, a veure el partir. El resultat ja el sabem: VCF 1- Sánchez Ibañez 2 ( portada del dia següent al diari Deportes).

Malgrat total sempre en quedarà el record de Mestalla , de xiquet amb mon pare i el d’un sentiment indescriptible, que ara continua amb el menú fill.


Rafa Bejar (Tavernes Blanques, L’Horta Nord)
Soci del València CF

·

Un punto de vista

Publiquem l'aticle publicat pel nostre habitual col·laborador Rafa Lahuerta al diari LasProvincias el diumenge 31 de gener.

·

· 

Entiendo la fanfarria de la ilusión y el dinero. Mueve el mundo que nos atrapa. Expone en el escaparate una colección de niños cantantes, niños cocineros, niños futbolistas y adultos infantilizados. Con su perversa capacidad  galvaniza un lenguaje optimista del que es muy difícil escapar. Como lugar común es imbatible. Walt Disney dio en el clavo. La ilusión. Recuerdo cuando se puso de moda la palabra. Fue en la frontera temporal que acabó con el viejo fútbol, el de las generales de pie, los campos embarrados y la liturgia de los naranjazos a todo lo que se movía. No digo que aquello fuera mejor pero constato el cambio de paradigma.

Hasta entonces, y más allá de la ilusión que afloraba tras un buen comienzo de campeonato, el gran estandarte era la militancia. La militancia tenía vocación espiritual. Uno iba al fútbol y aprendía lo que de verdad importa. Apenas tres cosas, pero amigo, qué tres cosas: la paciencia, la autogestión del fracaso, el amor por las imperfecciones.

Yo detestaba el fútbol  pero amaba al Valencia. Detrás del Valencia estaba la historia de mi familia, su arraigo en la ciudad, el empeño lúcido por preservar aquella magia que casi nunca acababa bien. Lo que vino después ya lo sabes. Fue un proceso lento pero imparable. La sociedad se futbolizó en sus parámetros más enfermizos y el fútbol se mercantilizó hasta la nausea. Nadie se libró. Ni siquiera el pueblo de Mestalla y sus colas para vender acciones; que anularon, por defecto, el viejo recuerdo de aquel otro Mestalla que en los descansos de los partidos aplaudía las recaudaciones como ejemplo de compromiso y  lealtad institucional.

La mercantilización abusiva generó un nuevo escenario. La maquinaria del espectáculo arrasó con la moderación.  Hubo años en que las plantillas del Valencia parecían confeccionadas para premiar a los buitres. Casi nadie quería asumir que detrás del despilfarro se escondía la ruina. Nadie en la entidad se preocupó por sostener una cultura de club que alimentara un discurso sostenible sin poner todos los huevos en el cesto de la ilusión y su trampa. La ilusión, conviene decirlo, es un concepto sobrevalorado. Es lo más parecido a un contrato comercial. Genera la sospecha del intercambio obligado: te doy porque espero algo de ti. Eso no es ni amor ni fe, es comercio. Alimenta, de forma subterránea, la desconfianza entre equipo y afición. Esa desconfianza debilita al club que carece de un proyecto sólido. Bajo la bandera del yo pago, yo exijo se prioriza un graderío de clientes y no de irreductibles.  Arrinconado el vínculo sagrado  surge la desafección y el inevitable Aneu a fer la mà cuando el equipo se muestra vulnerable y frágil. Demasiadas veces, La ilusión se transforma en desilusión. La manera de frenarla suele ser una nueva huida hacia adelante que enquista el problema pero no lo soluciona.

Al Valencia, la jugada del fútbol moderno le ha salido muy cara. Le ha pillado en tierra de nadie, entre la élite y el pelotón de los supervivientes. Tenemos todos los defectos de los más grandes y ninguna de sus virtudes. Por no tener ni siquiera tenemos la humildad de comprender que sólo somos competitivos cuando nos fajamos en el barro. Nos cuesta mucho aceptar al futbolista modesto pero ejemplar que es tan necesario para armar equipos comprometidos. No hay autocrítica a nivel de club, sólo ataques y trincheras. Buena parte de la afición se victimiza porque la milonga capitalista de el cliente siempre tiene razón actúa como escudo y justificación. Muchos medios mantienen ese tono. Las frases hechas destilan una indigencia intelectual que a veces abochorna: el público es soberano, la millor afició del món, quién paga manda. Trampas. Son frases que, analizadas a fondo, ofrecen un profundo desprecio por el club y sobre todo por la afición, convertida, a efectos, en masa amorfa e irresponsable, que se mueve por impulsos y sin medir realmente la trascendencia de lo que está en juego. Así hemos vivido. Atrapados en un discurso líquido y tramposo, confiados en ese todo vale mientras alguien pague, aunque ya no quede nadie que pague y el futuro dependa de un señor de Singapur a quién hemos de creer por pura superchería. El mal viene de lejos.

El club ha vivido con pánico a su propia afición cuando lo que tocaba era hablar claro, asumir la realidad, volver a empezar. Era el momento para comprobar si éramos clientes o irreductibles. Era el momento de poner la ilusión en un segundo plano y priorizar la militancia. Primó el miedo y la arrogancia. Igual se hubieran sorprendido. El Valencia tiene muchos irreductibles pero apenas hacen ruido. El irreductible acepta no jugar Champions 4 ó 5 años, incluso 20, si con ello se garantiza una supervivencia digna para la entidad.

Servidor, ingenuo como tantos otros, sigue pensando en el Valencia como algo propio, como una herida que no deja de sangrar por muy ridícula que parezca la militancia futbolera a ojos de un mundo que todo lo compra y todo lo vende. Imagino que debí borrarme hace años pero no puedo. No sirvo para cliente, soy irreductible. Lo trascendente es estar en Mestalla cuando se supone que no hay motivos para ir. No me mueve la ilusión anticipatoria, me mueve la militancia. No exijo milagros; sólo entrega, compromiso, respeto. Acepto que el fútbol es imprevisible, injusto, caprichoso y que lo habitual, como en la vida, es fracasar y levantarse; volverlo a intentar. No necesito que nadie me inyecte ilusión. La ilusión la pongo yo. Esa es mi obligación como soporte moral del club. No soy espectador, no soy público, no soy cliente. Soy Mestalla. Formo parte del club, no estoy fuera del club. No me quieran infantilizar. No lo acepto.

Ni tú ni yo podemos marcar goles pero estamos en la obligación de salvaguardar lo único que le queda al Valencia CF para no ser definitivamente fagocitado. No es tiempo de cobrarse facturas. El pasado reciente del Valencia es una lágrima encadenada de la que nadie sale indemne. Pero o nos anclamos en la grada con espíritu numantino o nadie lo hará por nosotros.

Amar al Valencia, aquí y ahora, es llenar Mestalla y crear un clima propicio que inyecte a la entidad  determinación, apoyo y compromiso.

Todo lo que no hay en el campo debe ponerlo la grada para que la propiedad entienda el mensaje y se deje de experimentos. No es el dinero ni la gloria lo que nos hizo del Valencia. Lo que nos hizo del Valencia es la profundidad memorable que te eriza la piel. Esa pasión amigo, esa pasión. Esa pasión que te habla al oído es lo más puro que queda en ti, en mi, en todos nosotros. Esa ingenuidad, que en nada tiene que ver con el infantilismo, es la gran esperanza para un Valencia mejor. No te dejes atrapar por el cinismo, la amargura o el hartazgo.

A veces, casi siempre, lo más urgente es saber tener paciencia. Y la paciencia, como la generosidad, no tiene límites. La paciencia no es una carta blanca ni es el disfraz del conformista. La paciencia es la base, el respeto por las raíces, el poso necesario para que no prendan ni la manipulación ni el arribismo. La paciencia ahuyenta a los trileros porque no da pie a la política suicida del despilfarro y la falta de compromiso. La paciencia alimenta la solidez. El trabajo bien hecho y la discreción no alimentan el morbo. Y ese es posiblemente el gran enemigo del Valencia desde hace años, la falta de sobriedad.

Hay que tirar de este equipo tan poco convincente para salvar al club, lo que supone el club, lo que representa el club, lo que es el club. Esa es la exigencia que vale. La que madura ante las dificultades y afronta los retos con responsabilidad compartida, la que no se borra porque el equipo se ha convertido en un ente extraño y descorazonador.

Cada vez que el Valencia ha querido ser algo que no es ha sucumbido con estrépito. Mestalla, el Mestalla que alimenta la filosofía todavía viva del viejo Valencia de Puchades siempre fue todo lo contrario.  Resistencia, solidez, humildad. Parece que ese mito ya no puede volver, pero sí algo enseña la historia del Valencia es que siempre regresa cuando se levanta la bandera del compromiso, la paciencia y la generosidad.

Rafa Lahuerta Yúfera

Socio del Valencia CF 

·

 

El vol de Nottingham

·

·

Londres, 5 d'octubre de 1961. La plantilla del València Club de Futbol, acompanyada del seu cos tècnic i un nombrós grup de periodistes i aficionats, espera el vol que els tornarà a la capital del Túria després d'haver quallat una sobèrbia actuació al City Ground de Nottingham. Els homes de Domingo Balmanya s'han impost amb contundència per 1 a 5 al conjunt local del Nottingham Forest i l'Anglaterra futbolística s'agenolla davant aquesta fita.

L'entusiasme de l'expedició s'incrementa pel clima primaveral que estranyament ofereix la capital d'Anglaterra aquell dia. Poc abans de la mitjanit l'avió s'enlaira. Res fa presagiar el que esdevindrà en poc de temps.

Després d'unes dues hores de pacífic vol, el pilot rep l'ordre de prendre terra a Bayona, però fa cas omís i la nau es veu envolta en una terrible tempesta a l'altura de Barcelona.. L'aeroport de la Ciutat Condal està tancat i el temporal s'intensifica amb una forta pedregada. L'avió comença a perdre altura i les llums s'apaguen mentre comença a entrar aigua. Del sostre de l'avió es desprenen algunes plaques, les maletes i els objectes personals es desperdiguen i, per les ments de tots, les tragèdies de Superga i Múnich, molt recents encara.

L'eminent doctor Ribes, metge del club, administra tranquil·litzants a dreta i esquerra i tracta de calmar a un dels herois de la nit anterior, que és pressa d'un atac de nervis. Vicente Guillot, de 20 anys d'edat, contempla el panorama i tem el pitjor. L'espant i l'horror tracten de ser suavitzats amb oracions a la Mare de Déu.

Minuts després, no es sap ben be si per la intervenció divina o, més probablement, per una maniobra de notable destresa per part del pilot, l'avió aconsegueix eixir del temporal i, desviant-se per Palma de Mallorca, arribar sa i estalvi a València vora les quatre de la matinada.

A l'aeroport de Manises esperen amb nerviosisme familiars i amics. Alguns tripulants besen el sòl. Altres contemplen l'estat en el que ha quedat l'avió, sense poder creure encara com poden vius. Un calfred recorre el cos d'aquells que s'assabenten que un avió s'acaba d'estavellar a l'altura dels Pirineus, acabant amb la vida dels seus cinquanta passatgers.

Pocs mesos després, el València rebrà de mans del president de la FIFA, Sir Stanley Rous, el trofeu que l'acredita com a campió d'eixa copa que tan accidentalment havia començat i que podria haver canviat per complet la història d'aquest club.


Pere Alapont
Soci del València CF

·

95 Minuts

·

· 

A voltes no ens adonem dels canvis ràpids que succeïxen a l’entorn nostre. Ens acostumem a coses que pensem que tenim i que realment es mouen, varien. No és tan ferm davall dels peus, menys encara parlant de sentiments. Les conviccions dels aficionats no són sempre inamovibles i sòlides i a voltes variegen almenys segons quines vibracions se li transmeten i quina la implicació de l’individu. Al camp del València CF açò es també conegut sobradament i em viscut canvis de tendència, èpoques de retraïment i d’expansió il·lusionada. 

Tenia 8 anys la primera volta que mon pare em dugué a Mestalla. Va ser un partit davant de la Real Sociedad que guanyàrem 2 a 1 amb gols –ho he buscat— de Robert Fernàndez. Aquell dia jugaren Subirats, Kempes, Saura, Carrete, Castellanos… Recorde poques coses del partit, la veritat —ha calgut recórrer al vídeo—, però sí que en eixir del camp ens creuàrem amb una xiqueta d’edat semblant que duia una bandera de la Real, l’equip de moda que havia guanyat les dos lligues precedents. Vaig sentir un orgull potser simple —nascut no des del resultadisme efímer sinó des del convenciment— per ser del València.

Ser-ho, per a mi, era molt fàcil. Primer perquè a casa la valencianitat era una cosa assumida, més en aquella època tan convulsa, i no hi havia lloc per a ambigüitats: l’equip de casa era el València. A l’escola també era fàcil ser-ho. En una classe de trenta —majoritàriament de descendents de valencians, andalusos i manxecs— tots teníem eixa preferència. Bo, tots no, Dámaso era —és— de l’Athletic Club i de l’Albacete, però la resta sí i, de fet, quatre de nosaltres —Siurana, Vivó, Orient i jo mateix— mantenim la fidelitat com a socis del Club. Ho hem raonat estos dies: llavors a escola la cosa normal és que tots férem costat al València CF. 

Aquella identificació natural es voria refermada en acabant pels fets; una vesprada de Tots Sants a Mestalla davant del Porto, amb Emili Fenoll erigit en protagonista, va segellar una pertinença indefugible. Després vingueren els primers partits a Mestalla amb la colla d’amics, el primer passe, els primer desplaçament, la primera final… Ser del València, per a mi, fon la cosa més natural del món; però les coses ja no són tan senzilles com eren.

Llavors a puntes penes se televisaven partits i només es podia vore els gols a l’Aitana i l’Estudio Estadio. Se sentíem coses d’altres equips —aquell Milan de Gullit i Van Basten—, però eren referències llunyanes, informació a l’abast de privilegiats i gent afecta. Ara, al contrari, l’accés a eixa informació és lliure, immediat; quasi és més fàcil seguir certes lligues i certs equips que assabentar-se de les notícies de l’equip de la teua ciutat. Aquella pertinença quasi inevitable per proximitat, per arrelament, per desconeixement de la resta, s’ha esvaït; s’ha reequilibrat la llengüeta de la balança. En eixe ventall d’opcions possibles, visibles més bé, som u més sense el redòs d’aquell avantatge primari.

En este panorama, ser de l’equip que guanya, ser de l’equip del qual tots parlen bé, de l’equip que pareix exemplificar tots els valors imprescindibles d’un bon equip, sembla més atractiu i més inexcusable que el simple fet de ser de l’equip de la terra, de la casa o dels pares. S’ha canviat de joc, cal reconéixer-ho. Ara calen uns altres al·licients, potser eixos en els quals el nostre Club reculà a poc a poc, com ara la competitivitat front el conformisme, els jugadors implicats, l’esperit bronco y copero que ens enorgullix i recorda les etapes daurades. En eixe procés de decadència perdérem potser molt més que uns partits i unes opcions de trofeus: deixàrem de ser un referent per a la preferència a ulls de possibles futurs aficionats.

Ho conte perquè ho he viscut en carn pròpia, en el cas d’un xiquet amb qui he compartit huit anys de la seua jove vida. A ell mai no li mancà un objecte del València, ni una samarreta, ni una gorra, ni una tassa on fer-se la llet; des que el vaig conéixer amb quatre anyets mai no ha faltat fins ara a una presentació o partit estiuenc en Mestalla, mai li faltà algú que li transmetera els valors —pressuposats— del Club. No obstant això, potser deixat anar per un equip reiteradament incapaç de donar-li una sola alegria que reballar a companys d’altres equips més exitosos, un dia ens sorprengué amb la demanda d’una camiseta de Pirlo, del capità de la Juve. La intrahistòria era ben fàcil: la colla d’amics s’entretenia veent vídeos d’eixe jugador tan bo d’eixe equip tan bo. No havia calgut res més que això per a desfer-ne el camí.

Hi hagué una etapa d’avís a força d’oportunitats desaprofitades per a anar a Mestalla per vore en directe el partit —ja no érem un equip atractiu—, que en acabant donà pas a una etapa de preferència per vestir la samarreta bianconera —ja no érem un equip del qual enorgullir-se tant—. Sortosament, però, hi hagué també l’ocurrència feliç d’anar —acompanyat de la mare— a vore la semifinal de l’Europa League contra el Sevilla FC. Estaríem en grades diferents, però potser valdria la pena; a la ciutat molts tenien la curiositat de saber què passaria aquell dia, si seríem capaços de fer la segona reAmuntada en pocs dies.

Se’n recordarà el desenllaç, el més trist que he viscut en viu al Mestalla, però caldrà recordar-lo també per moltes altres coses més oportunes. Difícilment serà oblidable l’ambient mentres anàvem en bus a Mestalla, eixa atmosfera de partit gran i de ciutat bolcada amb el seu equip que es respirava en cada desig expressat espontàniament per desconeguts perquè l’equip ho fera possible. Més difícil encara serà oblidar la rebuda a l’equip en la porta del camp, mentres el prenia dels muscles i el notava vibrar per l’emoció incontinguda en l’espectacle insospitat. Era el primer dia gran seu al vell Mestalla, el primer de veres, i tremolava i —vaig saber després— tremolà tot el partit.

A l’eixida de l’estadi recorde el silenci i el soroll de paper de diari arrossegats a força de colps de frustració i impotència. Recorde retrobar-lo mut, recolzat en un quiosc, en mig d’eixe remoreig somordo que acompanya els moments de tristor. Eixe silenci ja m’era conegut, el vaig conéixer just acabada la final de Milà, baixant de l’amfiteatre de l’avinguda de Suècia de la mà de ma germana Noèlia. Ni els xanglots del moment posaven so a aquell silenci deixat caure sobre la ciutat. Tardàrem a parlar.

Poques voltes un gol en contra tan dramàtic com el de M’Bia causarà tanta espenta a favor. Ausades podria haver-ne causat més d’haver passat a la final, però provocà molt més del que calia esperar d’un colp com eixe. Primerament la identificació de la grada amb l’equip, d’un equip que es retroba amb l’esperit combatiu que el conduí als seus èxits més notables i segonament el revifament d’un esperit positiu capaç d’acostar el públic de nou a les grades. Des del València campeó de Roig no havíem viscut una cosa semblant. A Roig se li podrà acusar de moltes coses, però també caldrà reconéixer-li que fon ell qui ens sorollà les penses i ens convencé que sí, que podíem ser campions i devíem intentar-ho. En eixos moments de la nostra història on l’afició es reconnecta, Roig fon un dels qui ho aconseguí i el València de Salvo després del Sevilla també. Això em pareix indiscutible.

Després d’aquell partit també ell canvià. La mutació va ser així de senzilla; només calia un equip del qual enorgullir-se, alguns jugadors referents —Alcácer al capdavant— amb qui arborar de nou el positivisme, la il·lusió i els valors de Club. Això i una nit com aquella per dissoldre qualsevol dubte de pertinença, per donar pas a una etapa de retornar la camiseta nostra al lloc principal de l’estima, per sostindre la bandera del Club com a emblema propi, per voler anar a Mestalla sempre.

Després del canvi evident que es mostrava als meus ulls diàfan, palés, em donà per pensar que devem estar en el moment de recuperar el lloc que ens pertoca, de posar recapte en el tracte al soci i en la imatge que el Club projecta a l’exterior, d’entendre alhora que la parròquia ja no és a soles la d’ací, és tota la que hi ha ahí fora. L’hora de definir un model atractiu que puga bastir un Club i un equip capaç de fer-nos sentir orgullosos, broncos y coperos, un exemple a seguir capaç de redreçar la llengüeta desequilibrada de la balança. Ara, quan cal gestionar com pot arrelar un sentiment de pertinença cap a una Entitat que ja no és —fa uns anys que ja no ho era— sencerament nostra, és potser el moment de posar fonaments a un Club modern, perquè els temps ja no són com eren; ara les fidelitats —sembla— es forgen de manera ben distinta.


Rafa Pastor i Cantizano
Soci del València CF
·

Una nova etapa

·
El passat dia 16 d'abril es va presentar la nova etapa de la Fundació València CF. En l'acte va tindre ocasió de pronunciar unes paraules Josep A. Bosch, membre de l'equip d'Últimes vesprades a Mestalla, i que reproduïm a continuació. 
·

·

Senyor president de la Fundació VCF, senyora presidenta del consell d'administració, senyor president del València, membres del consell d'administració i del patronat. Valencianistes tots.

D'igual manera que és impossible comprendre el món actual sense tindre present el fenomen esportiu, no es pot entendre la història contemporània valenciana des del 1919 sense el nostre club.

Un club quasi centenari, que al llarg dels anys ha aconseguit transcendir del món del futbol per a convertir-se en una part consubstancial de la societat valenciana.

En estos anys, el nostre VCF s'ha convertit en l'entitat cívica amb major número de seguidors a les terres valencianes. I a nivell esportiu en una de les més importants d'Espanya i Europa i cada vegada amb major presència a nivell mundial.

Al llarg d'estos 96 anys, el nostre club, ha acumulat un important patrimoni històric, el qual, per a desgràcia nostra, moltes vegades no ha sabut gestionar-se com calia. Ha arribat el moment de revertir esta situació. El VCF no sols té un gran potencial esportiu, sinó que, a més a més, té un bagatge i un patrimoni històric del que hem de sentir-nos orgullosos.

El nostre passat és el que ens ha permés arribar on estem.

Ara, ha arribat el moment de ficar en valor el nostre patrimoni històric, de mostrar-lo i de posar-lo al servei del club, de la seua Fundació i dels nostres seguidors.

Però eixos fons documentals i patrimonials també han de servir per a obrir el nostre club a les persones i entitats que vullguen investigar sobre el nostre passat. El millor coneixement dels nostres fons documentals i patrimonials ens faran més grans i ens situaran també en este camp al mateix nivell que els clubs més importants. Per que parlar del VCF no és sols parlar d'un equip de futbol, és parlar d'història, de sociologia, d'arts plàstiques, de literatura, d'arquitectura, d'urbanisme... i de moltes més branques del coneixement.

Hem de saber conservar, gestionar i difondre la nostra història, expandint i posicionant la marca VCF en els àmbits de la cultura, l'ensenyament, la investigació i la divulgació científica.

No podem deixar passar l’ocasió de situar-nos com a un referent en estos aspectes. Ara és el moment.

Amunt València! Amunt Fundació!

Josep A. Bosch
Soci del València CF
·

Aquella primavera de 1971

·
Recordem el gol d'Antón al Sabadell en el dia que fa 44 anys que es va produir amb este article de Joaquín Rios-Capapé que repassa tot el que va passar aquella primavera des del punt de vista de la seua vivència personal.
·

·

Hay cosas que nunca se olvidan. Y aquellas semanas del  año 1971 quedaron marcadas por cuatro partidos del VCF que siempre perdurarán en mi memoria. Partidos que afianzaron mi Valencianismo, más aún si cabe de lo que ya lo estaba en mi corazón. Que marcaron a fuego, en mi piel y en mi alma, para siempre, el amor por mi Club y el orgullo de ser parte de él.

Yo empecé a ir a Mestalla varios años antes. A principios de los sesenta. Con aquel Valencia de Guillot y Waldo. Aquel de las dos Copas de Ferias. El Presidente, un Señor de pies a cabeza, D. Julio de Miguel y Martínez de Bujanda, hizo directivo, entre otros, a su amigo, a mi abuelo materno: Don Sebastián Carpi Vilar. Eran otros tiempos. Tiempos que, por desgracia, nunca volverán. Eran tiempos de hombres que siguieron la estela que marcó D. Luis Casanova Giner y los suyos. Eran gente que regalaban su tiempo, su cariño, su “saber estar” y su dinero (a fondo perdido) por el Club de sus vidas. Y yo mamé eso en mi casa y en la de mis abuelos Carpi.

Comencé a ir a Mestalla, con apenas seis años, acompañado de mi madre o de mi padre, y turnándome con mi hermano Jacobo, a un pequeño palquito con cuatro sillas de enea, (justo detrás del palco de autoridades), del cual a mi padre, por mor de su cargo (delegado de información y turismo) le correspondían dos de ellas.

Unos años más tarde cambiamos de localidades. Dos de ellas estaban a nombre de de mi abuelo Sebastián y mi abuela Maruja, que son las que desde el año 92, están a mi nombre y al de mi hermano Miguel. Las otras dos estaban a nombre de mi padre y mi madre. Y allí íbamos, partido a partido, mis padres, mi hermano Jacobo y yo.

Y desde aquellas sillas de enea, grité como un poseso con el gol de Forment, al Celta. La gente se abrazaba, aplaudía, reía y lloraba. Y no era para menos. Llegó en tiempo de descuento y fue un momento mágico. Se mantenía el liderato. Y no solo nos abrazábamos en la grada, los jugadores en el campo hacían lo mismo, locos de contento. Y Mestalla se inundó de aquellas almohadillas de entonces que la gente lanzó al césped, aportando un toque de locura más a la enajenación que durante minutos provocó el gol del de Almenara. Lo recuerdo como si fuera ayer. Aquel fue el primero de aquellos cuatro partidos de aquel año que se quedaron grabados en mi memoria para siempre. Estaba a punto de cumplir 14 años.

El segundo de ellos, no lo vi. Lo escuché por la radio en casa de mis abuelos, a la que habíamos ido a comer. Nos enfrentábamos al Sabadell F.C., dirigido, curiosamente, por Bernardino Pérez Elizarán, el irrepetible Pasieguito. Ese día, mi hermano pequeño, Miguel, de apenas siete meses, “volvió a nacer”. Recuerdo la tensión de casi todos, reunidos en el salón, alrededor de aquella Zenith trans-oceanic Royal (pedazo de radio, en todos los sentidos), haciendo fuerza, con el corazón en un puño porque la liga se nos escapaba. Una amiga de la familia, Lolita Aliño, ¡qué grande eras, Lolita!, valencianista hasta la médula, seguía, como todos, con el alma en vilo la retransmisión, en pie, con mi hermano en brazos. Y de repente, como de la nada, surgió aquel zapatazo de Antón, ¡con la derecha!, que nos hizo saltar a todos levantando los brazos, jubilosos, con el corazón a mil por hora. Lo curioso del momento, fue que la buena de Lolita hizo lo mismo. Y mi hermano Miguel cayó a plomo para acabar, gracias a Dios, encima de un sofá, en vez de aterrizar sobre la mesa de cristal o el mismo suelo. Recuerdo el rapapolvo de mi madre a Lolita, el susto que todos nos llevamos y el pelotazo de anís del Mono que ella se arreó, no sé si para celebrar el gol o para aplacar su sobresalto. Tenía 14 años. Los había cumplido el día anterior, 3 de abril. Y el mejor regalo de cumpleaños, sin duda alguna, me lo hizo Antonio Martínez Morales, Antón.

El tercero de ellos, más que del angustioso partido, recuerdo aquella vuelta hacia la grada de Alfredo Di Stéfano, con los dos índices levantados, como preguntando si era verdad que el Atleti y el Barça había empatado a 1 y, a pesar de haber perdido en Sarriá, éramos campeones de Liga. ¡Y vaya que sí, lo éramos! 24 años después éramos, de nuevo, los mejores. Como decía, más allá de todo eso, recuerdo con si fuera hoy, la acogida al equipo en Mestalla, cuyos jugadores paseaban el trofeo conquistado alrededor de todas las gradas, a reventar de una afición enardecida y loca de alegría. Ese día, mi abuelo Sebastián, me cogió de la mano y me llevó, con él, al palco de autoridades, desde el que me emocioné como el chaval que era y donde acabé, entre sollozos de alegría, en un llanto irrefrenable, cantando el himno regional y jurándome, que siempre sería parte de la afición de ese Club, a la cual miraba, entre lágrimas, asombrado, estupefacto y orgulloso de ser parte de ella, absolutamente entregada a su equipo y a su gesta. Aún me emociono cuando lo recuerdo y, aún más, ahora que lo escribo.

Y el cuarto partido, que nunca se me olvidará, fue la final de copa de ese año en el Bernabeu, contra el Barça. Fui hasta allí con mis padres, no recuerdo ahora si mi hermano estaba o no. Y pasamos de la euforia al desengaño, a la rabia. Ante un desplazamiento masivo de Valencianistas (aún recuerdo los gritos continuos de Valencia, Valencia, Valencia….). Aquellos goles de Claramunt, de penalti, y de Paquito, remontados después por los de Fusté y Zabalza,  la extraña expulsión de Sol, con aquel penalti a Sergio que el incalificable trencilla Sáiz Elizondo sacó al borde del área, señalando falta en lugar de lo que era (hay cosas que nunca cambiarán). Aquella prórroga con un jugador menos, en la que de nuevo Zabalza, adelantó a los blaugranas, tras rechazar Abelardo prodigiosamente un remate a bocajarro de Asensi y los rugidos de júbilo de miles de Valencianistas cuando Valdez empató de cabezazo cruzado al primer palo, peinando el balón, a lanzamiento de saque de esquina de Claramunt II. Y el último gol de Alfonseda que nos dejó a todos helados. Y aún así, el Valencia siguió luchando y Forment estuvo a punto de volver a marcar de cabeza, lo cual impidió Reina con un paradón. Yo lloraba de rabia, pero lo hacía también de emoción, por el orgullo, por el coraje, por el pundonor del equipo, que aquel día, inmerecidamente no consiguió, “no se le dejó” conseguir el ansiado doblete. De derrotas como aquella también se aprende a comprender la GRANDEZA del Valencia Club de Fútbol.

SEMPRE AMUNT!!


Chimo Ríos-Capapé Carpi
Socio y accionista del Valencia CF, desgraciadamente SAD
·

En defensa del relat

·

·

Un club de futbol és molt més que el seu patrimoni, els títols i la trajectòria esportiva. Molt més que un grapat de futbolistes defensant els colors. Molt més que un grup de dirigents prenent decisions. Un club de futbol és, per damunt de tot, la seua gent, la seua història i el seu relat.

És allò que el defineix i pren la mesura dimensional com a societat, marca el límit fins on abraça la seua ombra quant a representativitat popular. El relat és la idiosincràsia, el caràcter, la imatge que et ve al cap quan sents el seu nom. En altres paraules, depenent del relat que durant les dècades se n'haja construït al voltant de l'escut i dels colors un club és gran, humil, mediocre, conformista o valent.

Partint d'esta premissa, podem afirmar en veu alta i amb el cap ben amunt que el València és un club gran, valent, amb caràcter guanyador i que sempre ha sabut alçar-se en front de les adversitats. Allò que fa tan gran al nostre equip és el fet que mai hem fet literatura de la derrota. Hem patit anys de sequera, però no ens hem acomodat en la postura de l'infortuni com sí que han fet altres clubs com ara l'Atlético de Madrid.

Des dels primers campionats regionals abans de la instauració de la lliga espanyola, els anys 40 amb la 'davantera elèctrica' dominant el futbol espanyol, els primers títols europeus, la Lliga del 71, la Recopa i Supercopa d'Europa de Kempes, les set copes, el lustre daurat amb el canvi de segle... tots els èxits del club han estat acompanyats d'altres fracassos dels quals, de forma cíclica i inevitable, ens hem alçat amb més força.

Els xiquets de Mestalla aprenen a estimar l'escut per transmissió familiar generalment i, abans o després, acaben agraint a la seua ascendència haver-los fet d'un equip tan gran. Aquells que cresquérem entre el 80 i el 99 i visquérem anys grisos plagats d'empats en casa contra equips de mitja taula i setenes posicions en Lliga -quan la setena posició no valia per a anar Europa-, però estranyament estimàvem al València, necessitàvem Mestalla. El temps ens va acabar donant la raó una màgica nit del 99 a La Cartuja de Sevilla.

És per això que, fins i tot en temps d'incertesa, l'escut i els colors sempre han prevalgut per damunt de tot, exercint de guia per a totes les generacions del valencianisme. Fills i filles d'un sentiment etern, conscients del nostre paper: tenim un relat per defensar i continuar escrivint.

Pau Corachán Latorre
Soci del València CF

·

Antonio "Tonín" Fuertes. In Memoriam.

·

·

Ens ha deixat Antonio Fuertes Pascual, jugador del València CF dels anys cinquanta. Defensant els nostres colors va disputar 223 partits marcant 67 gols.

Sense dubte, de tots els seus gols, els dos més recordats per la seua importància i transcendència foren els que marcà la vesprada del 20 de juny de 1954, a l'Estadi de Chamartín, davant unes graderies abarrotades per milers de valencianistes arribats a Madrid de totes les maneres imaginables.

Els integrants d'eixe equip, format quasi exclusivament per jugadors valencians foren: Quique, Quincoces II, Monzó, Sócrates, Pasieguito, Puchades, Mañó, "Tonín" Fuertes, Badenes, Buqué i Seguí, entrenats per Jacinto Quincoces. Davant tenien al Barça dels Segarra, Biosca, Luis Suárez, César, Basora, Moreno i Manchón.

Al minut catorze Fuertes marcà el primer gol, al cinquanta set va assistir a Badenes per a que este fera el 2-0 i el definitiu 3-0 de nou va ser materialitzat per Fuertes als cinquanta nou minuts.

Eixa Copa del 1954, l'edició número cinquanta del Campionat d'Espanya va suposar el tercer títol coper per al nostre club i va convertir a eixos jugadors en part de la llegenda valencianista.

Valguen estes línies d'homenatge a tots ells i en especial a l'heroi d'eixe partit Tonín Fuertes. 

últimes vesprades a Mestalla 

·