divendres, 24 d’octubre de 2008

“Animeu, animeu, que el món s’acaba”

·
Tinc molt mala memòria. Sóc incapaç de recordar els fets concrets que he viscut, així que el meu cervell ha decidit amuntonar-los en grans sacs informes sense més especificació que una etiqueta on hi ha diversos noms de llocs, persones i períodes de temps, acompanyada d’una qualificació determinada de sensacions: bons records, mals records, normalets, tristos, feliços, amargs, alegres, vergonyants... El sac que posa “Mestalla, Fons Sud, General de Peu, Gol Gran, València CF, Jorge, Rafa Lahuerta, Cherokee, Adolescència” també hi diu “Felicitat”.

A l’interior del sac hi ha una sèrie de records rebolicats que combinen fets concrets relacionats amb l’equip i evocacions personals viscudes sempre a la mateixa grada. Per una banda, les carreres de Mazinho, les pujades del xufa Giner, els llançaments de falta de Pedja, les celebracions de Zubi, les entrades de Poyatos, les eixides espectaculars de Gálvez, els penals de Mendi, les pujades d’Angloma, el gol de vaselina d’Illie, els esprints del Piojo, els centres de Farinós, les derrotes contra el Barça, el gol de Pauleta, les mocadorades, les victòries contra el Madrid o el Bayern de Münich... I, per l’altra banda, les llargues i volgudes esperes a la grada una hora i mitja abans que començara el partit, els entrepans del descans, els ratpenats sobrevolant l’estadi a poqueta nit, els habituals del Fons i sobretot, sobretot, la festa que suposava l’animació continua.

“Animeu, animeu, que el món s’acaba” era un dels lemes repetits cada dos setmanes en el fullet que repartia la Penya Gol Gran. I així ho recorde, com si el món s’haguera d’acabar i no ens importara una altra cosa que animar el nostre València. No enteníem per què la resta de Mestalla no feia el mateix, però no ens importava. Érem incansables i amb Rafa Lahuerta al micròfon cantàvem i cantàvem. Els fets no els recordaré massa bé, però els càntics no se m’esborraran mai, potser perquè no els conserve al cervell sinó que els tinc gravats al cor amb tinta indeleble: del mític “Camino Soria” (“si Fernando brilla esto será un festival...”) als més simples “Lubo, Lubo”, “Uh ah, Viola” o “Mi amigo Patxi Ferreira”, passant per “Blanc i negre tenim el cor” o totes les formes possibles dels “València”, “Forza València” i “Ale València” (la nostra passió).

Després, tot just quan es va acabar la General de Peu (i tot just quan començàrem a guanyar títols), vaig deixar d’anar al camp. M’he limitat a patir o a alegrar-me des de casa, allà on fóra. En tot cas, d’haver tornat al Mestalla, tampoc crec que ho haguera gaudit com vaig fer-ho aquells tres o quatre anys inoblidables. Sóc dels que no entén anar al futbol sense animar constantment. Com li vaig llegir a un dels millors periodistes esportius d’estes contrades si de mi depenguera rehabilitaria la General de Peu, els partits a les 22:30 h. i el vell Mestalla que ara se’n va. En qualsevol cas, ell se n’anirà, però el meu sac de records al cervell i de càntics al cor persistirà. Com se sol dir, el vell Mestalla continuarà existint fins que el darrer dels nostres, els que l’hem xafat, l’hem viscut i l’hem estimat, se’n vaja d’este món. Mentrestant, ja sabeu: “Animeu, animeu, que el món s’acaba”.


Vicent Baydal
Accionista del València CF
·

9 comentaris:

Trellat ha dit...

Quins bons temps amic!

V Molins ha dit...

El aburguesamiento del hincha (?) yo creo que es un de los temas más dramáticos del hoy. Han dejado de estar en el centro de la fiesta para apoltronarse en la barra, a ver culos y caras sin sudar.

Más ´gentrification´.

Neófito ha dit...

I tant que van ser bons temps! Dies en els quals contemplàvem el món de l´animació des de dins en més ilusió i inocència que hui i que han quedat definitivament, com diu l´autor, vinculats a lo millor de la nostra juventut.
Molts noms i molts records de veïnage a Mestalla. De fet, la foto que ilustra el fil (VCF-Celta de Vigo 00-01, encara em localise en ella, tot i lo pixelada que es veu) remet a un encontre curiós, puix un retard de l´expedició galega propicià que el partit no començara a la seua hora i que el nostre liderage provisional tinguera que esperar a la matinada del dimecres al dijous.
El matí d´eixa jornada el recorde grapant senyeres i pintant una pancarta-mensage dedicada a Mendieta (una espècie de desagravi per uns chiulits rebuts poc abans a Mestalla), segur que per ací no sóc l´únic que pot parlar d´estes coses (en concret i en general) en primera persona.
Salutacions i enhorabona pel text de part d´atre que pensa que el GG li va enriquir no sols com a valencianiste, sinó també com a persona.

Vicent Chilet ha dit...

Una aportació molt bona Vicent!

Recorde bé aquells anys del GG amb la innovació que va suposar les seues suggerents pancartes i càntics. Recorde especialment la temporada del subcampionat de Luis, on ja vaig tararejava de memòria alguns dels càntics. El dia del partit contra l'Espanyol, penúltima jornada i gol heroic d'Arroyo en la seua despedida, l'aspecte de l'antic Fons Sud de General de Peu era espectacular, amb pancartes amb els noms de tots els jugadors i un colorit propi de les curves italianes.

Anònim ha dit...

Es un text molt bonic però jo tinc un mirada distinta.

Per a mi era una espècie de treball NO remunerat. Crec que en deixar definitivament tota vinculació amb el GG es quan he tornat a gaudir del futbol. Del futbol com vull vore el futbol, sense exigencies ni amenaçes ni obligacions.

D'alguna manera portava des de 1985anant a Mestalla amb sobrecàrrega de responsabilitat. Es cert que el periode de GG a la general(1994-1998) va tindre moments molt especials però si fòra ara no ho tornaria a repetir.

En paraules del poeta: "nosotros los de entonces, ya no somos los mismos"

abraços

bar Torino

Anònim ha dit...

oh, quin temps aquells...

Neófito ha dit...

Pense que les dos visions que un poc es confronten poden ser perfectament compatibles en una mateixa trajectòria. Yo tinc una sensació molt similar a la de Vicent quan recorde l´etapa 98-00 (tercera graderia), però a partir del canvi a l´atzucac i de la major implicació sí que m´adone de la sobrecàrrega que cita Bar Torino i de les seues contrapartides.
Possiblement en la perspectiva del temps es calibre millor la compensació de tot lo invertit en tantes activitats, tot i que certs convenciments es poden entendre millor des de l´òptica de la joventut.
Tal volta "son cosas de la edad".

Chema ha dit...

Como compañero de grada de esos 4 años en el viejo Gol Gran recuerdo sensaciones parecidas y que siempre tendré grabadas. Creo que se juntaron varios factores para crear una grada especial, gente que sabía dirigirla, quitándose de encima viejos postulados y eliminando lo accesorio y negativo para basar la grada en lo más importante: la ilusión por el equipo.
Desapareció la general de pie, o quizás no supimos adaptarnos, y aún hubo años buenos pero nunca volvió a ser igual... o es que hubo demasiadas "auto-obligaciones"

Anònim ha dit...

joder me has hecho llorar con el artículo.. muchísimas gracias, Gol Gran inmortal.