dimecres, 9 de setembre de 2009

El centenari

·
Montes marcant un dels dos gols que anotà en un Gimnàstic FC 0- València FC 2 de l'any 1926 al Camp de Vallejo.

Escric estes línies amb la necessitat de que algú puga ajudar-me. Acabe d’eixir de declarar davant el jutge per entrar a una propietat que, segons ell no és meua, encara que allí es on tinc un bon troç del meu cor i la meua memòria està plena del seus records.

Vos jure que mai havia fet una cosa com la que vaig fer ahir. Espere que es fiqueu en la meua pell, i no em jutgeu per que de ben segur que vosaltres haguereu fet el mateix.

Ahir a la nit vaig eixir de sopar amb els amics. Després, recorde que anarem a prendre una copeta o tal vegada més d’una, no ho se.

El càs, és que quan tornava cap al meu cotxe, al passar per una de les portes de Mestalla de l’Avinguda de Suècia, la vaig vore mig oberta. Ja era tard i ahir a la nit no hi va haver partit. Sense voler, vaig fer algo del que no m’arrepenteix, encara que segons la policia i el jutge de guardia pot ser catalogat com a delicte.

Com estava contant-vos, vaig entrar i em va sorprendre que no era l’ùnic que estava al camp, encara que la vestimenta del públic no era l’habitual: homes amb "canotiers", xiquets amb pantaló curt, moltes gorres, bruses, espardenyes i algun que altre pedàs en la roba.

Sobre l’herba vint i dos jugadors: Blanquinegres i blaugranes, valencianistes i gimnastiquistes, el València i el Gimnàstic.

A les grades un gran ambient, l’afició dividida. Els dos clubs de la "ciutat" cara a cara. El motiu de tanta espectació no era altre que el partit del centenari. Ahir, el Gimnàstic FC, el nostre gran rival capitalí, complia cent anys. A les grades, hi havia qui havia estat esperant este partit des del 1939.

Entre els nostres jugadors, els millors entre els millors, dels anys vint i trenta: Cano, Cubells, Montes, "Marinet", Rino, Costa, Conde, Pasarín... entrenats pel txec Anton Fivber, i a la seua ombra Luis Colina, sempre atent a tot el que passava.

Els dels Gimnàstic tampoc es quedaven arrere: Civera, Cervelló, Ventura, Armet, Boro i per damunt de tots ells el gran Enrique Molina, qui va jugar mitja part en cada equip. Ja que, encara que triomfa com a valencianista, en una ocasió com esta no podia oblidar el seus origens i... vaja com jugà.

Per a que no faltara cap ingredient l’arbitre, com no podia ser d’altra manera, va ser el senyor Milego, d’esta forma en cas de derrota els gimnastiquistes sempre podriem tirar-li a ell la culpa. Per alguna cosa era, a banda d’arbitre, fundador del club de Mestalla.

I ara, es preguntareu ¿Per què a Mestalla? La resposta, és ben senzilla, al Gimnàstic ja no li queden referents: ni el camp del Patronat, transformat en centre comercial, ni l’Stadium del riu, convertit en jardí urbà, ni tan sols Vallejo ha pogut sobreviure. D’estos primers anys gloriosos del futbol valencià sols queda Mestalla, i desgraciadament, no per molt de temps.

El resultat no vos el diré, si el voleu saber, haureu d’anar al judici i explicar-li al jutge, que vosaltres, en el meu cas haguereu fet el mateix i que una ocasió com esta sols passa una nit cada cent anys.

Josep Bosch.
Soci del València CF
·

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Una bella incursió en el túnel del temps. Justament Mestalla s´inaugurà en un partit contra el Levante el vint de maig de 1923. Un a cero, amb gol d´Arturo Montes. Crec que em passa un poc com a l´autor del text. Si dispossara de la ditxosa màquina del temps crec que m´aventuraria per la Valencia d´aquella època fundacional del club dels nostres somnis e insomnis. Gràcies per traure-nos de l´amnèsia, ja que la memòria i la veritat sòn les primeres víctimes de la medicritat moral.

David P. Montesinos

kawligas ha dit...

Meravellós escrit. I té molt de trellat parlar del Gimnàstic, el vertader rival històric del València.

Anònim ha dit...

Pel que sembla, i sols hi ha que revisar les últimes novetats en quan a bibliografia "granota", l'herència gimnastiquista està bastant oblidada i ha tingut que ser un insigne "xoto" qui la reivindique i dignifique.

P.J.O.

Anònim ha dit...

Molt bonic, Josep. Moltes gràcies.
Amunt Gimnàstic.
JL García

Anònim ha dit...

Josep... no me vistes, yo estaba sentado en una de las sillas de anea detras de la porteria del gol sur.
Que gran ambient y quin partit.

Ya hablare yo con el juez.


PEPELU.

Anònim ha dit...

Una de las cosas que siempre echaré de menos será la posibilidad de ver un partido en Vallejo. Posiblemente el campo más urbano de todos los que ha habido en la ciudad. A veces me conformo con tomar café en el Mari Toñi, un bar infame de aliento desarrollista.

Bonito texto, me recuerda a Pablo Puga y su vivencia fantasmal de 1932.

BT

kawligas ha dit...

El Mari Toñi es mítico. Recuerdo comprar buñuelos de madrugada y una vez me confesó la dueña que tenían relación familiar con Fartons Polo. Información sensible...
Por cierto, ya casi es imposible tomar una horchata en condiciones en Valencia. En matías Perelló había una heladería que la tenía de primera calidad, ahora todo es món Orxata para turistas. Lamentable.

Anònim ha dit...

Gràcies Pepelu, segur que el teu testimoni em serà molt valuós davant el jutge.

Josep Bosch

Anònim ha dit...

El artículo es muy bueno, no obstante ser yo parte interesada en mi condición de Secretario del Club Decano de la Comunidad Valenciana, Burjassot Cf. Efectivamente el más antiguo fue el Gimnástico. El Levante UD nada tiene que ver, y así nos reconoció la FVF en el año 54, en su boletín oficial, que está a disposición de todo elmundo.

Anònim ha dit...

Me parece un artículo muy bueno.En efecto el Gimnástico es el club más antiguo, nada que ver con el Levante UD, fundado en 1939 y refundado en 1941. El Burjassot CF lo declaró la FVF decano del fútbol valenciano ya en 1954, en su boletín nº 2, circunstancia nunca discutida por el Valencia CF.