·
·
Quan ara torne a mirar esta portada, mai em pensava que tot canviaria amb tanta rapidesa. En l'última dècada el color taronja ha identificat al València en els camps espanyols i europeus en els quals ha jugat com a visitant. Probablement els aficionats menors de vint anys reconeixen este color com el més representatiu del club. És conegut que el present sempre preval mentre dura. És aqueixa sensació de que el que vivim ara és el correcte, és la realitat. És l'oblit, el menyspreu del passat com si tot l'haguérem inventat ara o com si el passat fóra incorrecte, vetust, caduc i ara tot és com ha de ser. Passa en tots els àmbits de la vida. La memòria és prou fràgil.
Si per als menors de 20 anys el taronja és el color amb el qual més identifiquen al València, per als majors de 30 resulta més una novetat (de fet la primera vegada que es va utilitzar fou al Carlos Tartiere en la 90/91), alguna cosa així com una moda que acabarà passant (com a moltes altres) a pesar que alguns informadors advoquen per imposar este color com el primer en la l´equipatge. El mateix va ocórrer quan el València utilitzava els colors de la senyera a la fi dels 70 fins mitjans dels 80. Qui va creure llavors que el club deixaria d'utilitzar-los? Diuen que sempre s'intenta innovar, es torna a innovar i, finalment, es torna al passat. Ara sembla que estem vivint alguna cosa semblat amb açò de la nova iniciativa del club amb el "valència "retro". Pur màrqueting, fragilitat de memòria, decisions ahistóriques. Decidiran tornar al blanc immaculat per a ser justs amb la història? No ho crec. Molts equips en els anys 20 van optar pels colors més fàcils per a identificar-se per alló de la sencillesa i la manca de presupost i idees: el blanc i el negre. Ho va fer el València i ho va fer també el Reial Madrid, com a punts altres. Però des de fa uns anys ens han volgut vendre que el València de blanc va ser una picada d'ullet al centralisme. Jo mai ho vaig creure perquè em sembla una explicació simplista amb una important càrrega de neteja de consciència. Personalment crec que el club ha perdut la identitat simbòlica en els últims anys. Blanc i negre, taronja, negre i taronja, blaus, negres i alguna que una altra novetat per pur màrqueting. A voltes tire a faltar una definició més homogènia dels nostres colors com a club encara que, curiosament, el nostre himne i la nostra bandera segueixen al·ludint al blanc immaculat. Com sempre dic en el nostre Valencia, tot molt faller, molt caòtic, molt valencià, molt "pensat i fet". Com va ser aquella decissió personalista del 1995.
El fet és que el València jugava, principalment de burdeos en els seus partits com a visitant. Color que va alternar amb uns altres com una esporàdica senyera en els anys 50-60 si no estic equivocat. El club no acabava d'identificar el seu segon equipatge. Fet que va semblar resoldre's en els anys de la Transició i que, per descomptat, va calar profundament entre els aficionats que ràpidament es van sentir plenament identificats amb la samarreta tricolor. Colors que es es van convertir en l'identificatiu del club, molt per sobre del blanc durant aquells anys, tant en banderes, bufandes, gorres, pegatines, pancartes i tot allò que l'afició exhibia en els estadis espanyols i europeus fins be començats elsls 90. La senyera seria durant una dècada la identificació del València. Amb l'ascens del club a la Primera Divisió es va abandonar (els motius han sigut objecte de rumors. Alguns deien que a Di Stéfano li resultava malastruc i uns altres diuen que des d'algunes instàncies polítiques es va instar al club -per aquells anys tan depenent de les ajudes oficials i creditícies- a no monopolitzar els colors de la bandera autonòmica). El blau seria el substitut des de finals dels 80 fins a intervinguts els 90. Blau cel, blau fosc... tota una gamma que solien incloure lleugeres referències a la senyera en mànigues o al coll, colors que, mai podem oblidar-ho, formen part de l'escut del club. Fins a aquells anys, l'elecció dels colors responia més bé a factors romàntics fins que entrem en plena globalització del món del futbol. Tots sabem el que va ocòrrer després i com els clubs han passat a dependre de patrocinadors, televisions i tot tipus de mecenes i decisions cabdillistes. Així és com es va decidir el canvi de la uniformitat oficial de l'equip. No sé quin haguera sigut el resultat si s'haguera posat a decisió dels socis però la veritat és que o bé es va aprofitar el moment d'eufòria que es vivia per les promeses rebudes o més bé la gent no se sentia plenament identificada amb els colors de l'equip. En certa manera pense que forma part de la idiosincràcia del nostre poble a causa del nostre caràcter, la nostra forma de viure, la passió per la traca, la festa,.. El meninfotisme.
Quan era xicotet tots els valencianistes dèiem que el nostre cor era blanc. He d'admetre que em va costar una mica afegir el "blanc i negre" perque em recordava una mica al CE Castelló. Ara sé, pel caràcter del nostre poble i la nostra afició que els colors no tornaran a ser un tema important de debat perque ha calat prou en el jovent. En part, m'entristeix prou pensar que érem uns xiquets equivocats quan lliuràvem la nostra passió per uns colors. Però ja se sap, el present és dels joves i ells s´han identificat amb uns altres.
Josep Martorell i Bertomeu
Soci del Valencia CF
Quan ara torne a mirar esta portada, mai em pensava que tot canviaria amb tanta rapidesa. En l'última dècada el color taronja ha identificat al València en els camps espanyols i europeus en els quals ha jugat com a visitant. Probablement els aficionats menors de vint anys reconeixen este color com el més representatiu del club. És conegut que el present sempre preval mentre dura. És aqueixa sensació de que el que vivim ara és el correcte, és la realitat. És l'oblit, el menyspreu del passat com si tot l'haguérem inventat ara o com si el passat fóra incorrecte, vetust, caduc i ara tot és com ha de ser. Passa en tots els àmbits de la vida. La memòria és prou fràgil.
Si per als menors de 20 anys el taronja és el color amb el qual més identifiquen al València, per als majors de 30 resulta més una novetat (de fet la primera vegada que es va utilitzar fou al Carlos Tartiere en la 90/91), alguna cosa així com una moda que acabarà passant (com a moltes altres) a pesar que alguns informadors advoquen per imposar este color com el primer en la l´equipatge. El mateix va ocórrer quan el València utilitzava els colors de la senyera a la fi dels 70 fins mitjans dels 80. Qui va creure llavors que el club deixaria d'utilitzar-los? Diuen que sempre s'intenta innovar, es torna a innovar i, finalment, es torna al passat. Ara sembla que estem vivint alguna cosa semblat amb açò de la nova iniciativa del club amb el "valència "retro". Pur màrqueting, fragilitat de memòria, decisions ahistóriques. Decidiran tornar al blanc immaculat per a ser justs amb la història? No ho crec. Molts equips en els anys 20 van optar pels colors més fàcils per a identificar-se per alló de la sencillesa i la manca de presupost i idees: el blanc i el negre. Ho va fer el València i ho va fer també el Reial Madrid, com a punts altres. Però des de fa uns anys ens han volgut vendre que el València de blanc va ser una picada d'ullet al centralisme. Jo mai ho vaig creure perquè em sembla una explicació simplista amb una important càrrega de neteja de consciència. Personalment crec que el club ha perdut la identitat simbòlica en els últims anys. Blanc i negre, taronja, negre i taronja, blaus, negres i alguna que una altra novetat per pur màrqueting. A voltes tire a faltar una definició més homogènia dels nostres colors com a club encara que, curiosament, el nostre himne i la nostra bandera segueixen al·ludint al blanc immaculat. Com sempre dic en el nostre Valencia, tot molt faller, molt caòtic, molt valencià, molt "pensat i fet". Com va ser aquella decissió personalista del 1995.
El fet és que el València jugava, principalment de burdeos en els seus partits com a visitant. Color que va alternar amb uns altres com una esporàdica senyera en els anys 50-60 si no estic equivocat. El club no acabava d'identificar el seu segon equipatge. Fet que va semblar resoldre's en els anys de la Transició i que, per descomptat, va calar profundament entre els aficionats que ràpidament es van sentir plenament identificats amb la samarreta tricolor. Colors que es es van convertir en l'identificatiu del club, molt per sobre del blanc durant aquells anys, tant en banderes, bufandes, gorres, pegatines, pancartes i tot allò que l'afició exhibia en els estadis espanyols i europeus fins be començats elsls 90. La senyera seria durant una dècada la identificació del València. Amb l'ascens del club a la Primera Divisió es va abandonar (els motius han sigut objecte de rumors. Alguns deien que a Di Stéfano li resultava malastruc i uns altres diuen que des d'algunes instàncies polítiques es va instar al club -per aquells anys tan depenent de les ajudes oficials i creditícies- a no monopolitzar els colors de la bandera autonòmica). El blau seria el substitut des de finals dels 80 fins a intervinguts els 90. Blau cel, blau fosc... tota una gamma que solien incloure lleugeres referències a la senyera en mànigues o al coll, colors que, mai podem oblidar-ho, formen part de l'escut del club. Fins a aquells anys, l'elecció dels colors responia més bé a factors romàntics fins que entrem en plena globalització del món del futbol. Tots sabem el que va ocòrrer després i com els clubs han passat a dependre de patrocinadors, televisions i tot tipus de mecenes i decisions cabdillistes. Així és com es va decidir el canvi de la uniformitat oficial de l'equip. No sé quin haguera sigut el resultat si s'haguera posat a decisió dels socis però la veritat és que o bé es va aprofitar el moment d'eufòria que es vivia per les promeses rebudes o més bé la gent no se sentia plenament identificada amb els colors de l'equip. En certa manera pense que forma part de la idiosincràcia del nostre poble a causa del nostre caràcter, la nostra forma de viure, la passió per la traca, la festa,.. El meninfotisme.
Quan era xicotet tots els valencianistes dèiem que el nostre cor era blanc. He d'admetre que em va costar una mica afegir el "blanc i negre" perque em recordava una mica al CE Castelló. Ara sé, pel caràcter del nostre poble i la nostra afició que els colors no tornaran a ser un tema important de debat perque ha calat prou en el jovent. En part, m'entristeix prou pensar que érem uns xiquets equivocats quan lliuràvem la nostra passió per uns colors. Però ja se sap, el present és dels joves i ells s´han identificat amb uns altres.
Josep Martorell i Bertomeu
Soci del Valencia CF
·
Entrades
5 comentaris:
La decisió del canvi cromàtic va ser una decisió del més pur estil Paco Roig. Si realment s'haguera volgut retornar als origens del club la primera decisió haguera tingut que ser la restitució del nostre nom fundacional: València FC.
Nom al qui s'hagué de renunciar per una decisió del règim franquista al 1941,i que a dia de hui continuem arrastrant, a diferència d'altres club que al retornar la democracia a l'Estat espanyol restituiren les seues denominacions originals.
Josep Bosch
La història del VCF és una història de capritxos.
Es va triar el blanc-i-negre en honor al Club València, el de la exposició regional, per ser el primer en utilitzar el nom de la ciutat, com férem nosaltres. Era un gest de complicitat amb els pioners.
En 1927 es va llevar el pantaló negre pel mateix motiu que Paco Roig el va recuperar. Per una decisió unilateral d'una directiva.
Aquella decisió va crear polèmica, i es va decidir alternar el blanc amb el blanc i negre, quedant esta ultima com una equipació alternativa utilitzada sempre en partits importants (contra el Gimnàstic sempre es jugava de blanc-i-negre, i a la copa, de blanc)
Realment ací hem sigut molt inmovilistes en quant a colors de pantalons, a Europa tots els clubs han canviat al llarg dels temps.
El United ha passat de jugar de roig, a jugar de roig i negre, i de roig i blanc. El Bayern de ratlles a roig complet, a roig i blanc a blanc i roig...
I la Juve de rossa, a bianconero, variant el color del pantaló segons la moda.
I aixi centenars de clubs.. els alemanys els més salvatges, hi han equips que tenen quatre colors.. el Hannover va de verd i negre, o de roig segons convinguí. L'hamburg sengos l'època va de roig 100%, de blau i negre, o de blanc i roig... i el Werder igual va de verd 100% que de verd i negre o de verd i blanc amb detalls taronges.
I podem fer el mateix a França, el St.Etienne barretja el verd 100% amb el verd i blanc, o inclús amb ratlles matalasseres. El Nantes o va de groc o amb pantaló verd o blanc, segons la moda...
I es que se'ns oblida un aspecte en això del futbol. Els colors d'un equip els determina la samarreta, no el pantaló, i això o sabien els nostres avis, nosaltres ens fixem ja fins i tot en el color dels mitjons.
Un tema muy interesante. No es tanto si los colores los determina sólo la camiseta y no el pantalón sino las formas en que se toman algunas decisiones de manera caudillista. Como dice el comentario 2, la historia del Valencia es una historia de caprichos. Pero es cierto que todo club debe identificarse con unos colores. Lo veremos dentro de poco en una final rojiblanca y azulgrana. Yo echo en falta esa unilateralidad cromática en nuestro club. Por qué se juega de negro en el Calderón pudiendo jugar con la primera equipación?..Lo dejo ahi.
Desgraciadamente el marketing de la firma correspondiente que gestiona los equipajes, decidirá que cada año el segundo equipaje variará cromaticamente, claramente es un tema económico y no sentimental, nos tenemos que dar con un canto en los dientes con que se conserve el color blanco de la camiseta de la primera equipacion.
No se si al club le interesa saber los gustos de los aficionados de cara a la indumentaria. Al final según las ventas tendrán más o menos éxitos las camisetas seleccionadas.
Sin duda la naranja y la senyera son los colores con los que más se han identificado los aficionados.
Pensando corporativamente, el partido en el Calderón saldrían con ese equipaje a modo de escaparate, porque no habrán vendido ni una docena en toda la temporada.
PEPELU.
la foto que ilustra este post es del 1 mayo de 1983. Gran día.
BT
Publica un comentari a l'entrada