dilluns, 26 d’agost de 2013

Un temps que mai més tornarà

·
·
Parlar de Mestalla és parlar d'una part molt important de la meua vida. Els vincles amb la figura paterna no seríen els mateixos, ni molt menys, de no haver-se preocupat en portar-me des dels tres anys a l'estadi on jugava aquell equip que vestía de blanc-i-negre. L'objectiu del meu pare era que el València Club de Futbòl fora tant important en la meua vida com ho era per a ell. I ho aconseguí totalment.

Mestalla es l'olor de la barreja de pipes, puro i gespa mullada. Es escoltar a Pepico, un home al qual recorde amb bigot, que s'assentava a la filera de davant i es girava a dir-me: “Pere, has portat els cerealitos?” Jo callava i em reia. Es reviure aquell ambient que m'envoltava i mirava bocabadat.

Aquell lloc no el podía comparar amb cap altre; els meus pares van cometre una errada portant-me abans a Mestalla que al circ, perquè mai he arribat a valorar al segon. 

Per a mí un espectacle era veure com corría aquell argentí que anomenaven “Piojo” López, o com un jove valencià anomenat Farinós era capaç de llançar unes faltes des de quasi el mig del camp que a poc a poc s'enverinaven i acabaven dins la portería. Eixa portería del fons sur en la que els meus ulls van vore tants desitjos complits.

El meu seient, que moltes vegades era el braç del meu pare, em calmava i anulava les meues inquietuds d'infant per a convertir-me en un aficionat més. Cridaner, patidor, valencianista...

Recordant ara ixos dies em fa l'efecte que Mestalla sempre estava ple. Tal volta era així o, quasi segur, els meus borrosos records em fan recordar-ho d'aquesta manera. 

És increïble que, passats més de quinze anys, recorde perfectament aquelles voltes que tenía que prendrem el brick de llet a les quatre i mitja de la vesprada perquè no podía accedir amb ell a la grada. Quantes agressions s'han estalviat amb eixa prohibició!

El cas és que ara tinc quasi vint anys i seguisc anant a Mestalla a veure al meu equip, però el meu pare ja no ve. Diu que es posa molt nerviós i que preferix escoltar el partit per la ràdio. Ara vaig amb tres amics, molt valencianistes, com jo, però no sé per qué ja no és el mateix. La il•lusió per anar a l'estadi no puc ni comparar-la amb la d'aquells temps. Tampoc m'assec ja on em sentava de menut i de Pepico fa molt de temps que no sé res.

El sabor del futbòl a Mestalla s'ha perdut, almenys per a mí, i donaría molt per poder tornar enrere, agafar amb una mà els cerealitos i amb l'altrà al meu pare, posar-me la bufandan i gaudir una vegada més d'aquelles primeres, però a la vegada, últimes vesprades a Mestalla. 


Pere Alapont 
Soci del València CF 
·

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Benvingut al blog Pere. Enhorabona pel text.

BT

Anònim ha dit...

Ese tiempo no volverá jamás. Pero yo me referiría más al tema deportivo-económico. El que no acepte que al Valencia le esperan muchos años de travesía por el desierto no ve la realidad. Aquí no hay brotes verdes señores, habrá mediocridad.

Oxímoron ha dit...

Molt bona la foto, començava l´eclosió de Piojo López i expirava la vida de les tanques.
Per cert, jo diria que va ser l´últim jugador que celebrà un gol a Mestalla pujat a una d´elles (VCF-Reial Societat 97-98).

Pere ha dit...

Pànic em dona quan veig estes tanques...

Anònim ha dit...

En tiempos díficiles, es cuando, los que hemos vivido la sensación de ganar, y de disfrutar en la grada, magnificamos esos casi inapreciables detalles cotidianos, esos que hacen de Mestalla formar parte de nuestra vida para siempre.

Y permítame el Anónimo de 3 comentarios más arriba, que los tiempos no volveran como los conocimos, pero estoy seguro de una cosa...que volverán.

Amunt.

PEPELU.

Anònim ha dit...

Fantàstic text. Esperem que prompte retornen els bons temps.

Josep Bosch