divendres, 31 de gener de 2014

Amb Cota i Juanito a la barra del Soqueta

·
·
De tant en tan algú cau en l’error i em pregunta pel meu poble. I no. No sóc d’Oliva, en el sentit patrimonial i possessiu que li donem a “ser” d’un poble o d’una ciutat. Nàixer, viure i implicar-te intensament, amb unes arrels inicials o conquistades. Les meues són altres. Diferents. I sempre seran diferents, gràcies o a pesar meu. El fet d’estar casat en el Convent, haver batejat els xiquets en Santa Maria, ser moro Tuareg, o fester del Rebollet, habitant intermitent però constant del terme d’Oliva durant més de tres dècades, saber del Marxucal, i l’Elca i de la Sèquia, i de la Font “Salà”, o tindre alguns dels meus millors amics com Vicent, Toni, Juan Carlos, Paco, Salvador, Alejandro, o Andreu, no legitima la peregrina idea de dir que sóc d’Oliva. Impossible. Com algú podria dir de forma tranquil•la: sóc de Quatretonda, Benimarfull o Beniarrés. No és políticament correcte, perquè el que toca dir és que un “és” del lloc on paga la contribució i està empadronat (allò de “tots els que viuen i treballen...”), però jo no ho sent així. “Ser” implica posseir una memòria construïda al llarg del temps conformada per la vida i les imatges, els carrers, els arbres genealògics, els sentiments, i les persones associades que conclouen en una possessió i un sentiment que s’afirma sense taca. El meu coneixement d’Oliva és ortopèdic, intel•lectual, i intermitent. No passa el mateix en les grans ciutats. Hom podria comprar una casa a la rue Berton de París, el mateix carrer de la casa de Balzac, i al poc de temps no tindria vergonya de dir que “és” de París. Però el que no ha sigut xiquet en el carrer Barranc o el carrer Sant Cristófol, no pot dir de manera justa que “és” d’un lloc com Oliva. Max Aub escrigué, per a justificar el seu amor per la ciutat de València, que un “era” d’aquell lloc on havia estudiat el batxillerat. No és el cas tampoc. 

Dit això, no poder dir “sóc”, no significa renúncia, ni desmenteix la intensitat de les valors i la implicació bel·licosa, sempre que d’Oliva es parla mal, o sempre que ha pogut ser possible ajudar-la, si és que Oliva s’ha deixat ajudar, que no sempre ha estat el cas.

Les quatre potes futbolístiques d’Oliva han estat Manolo Mestre, Ernesto Soler Sastre (“Gallet”), l’actiu encara David Fuster, i Salvador Llopis Soler (“Cota”). Algú et crida un dia i et diu: “Saps qui s’ha mort?”. Eixe “qui” ha sigut esta vegada Cota. Estalvie als lectors un recull del seu historial que poden trobar en desenes de pàgines en Internet. I que es resumeixen en els mil quatre-cents o mil cinc-cents minuts de Cota com a porter titular del València. La batalla guanyada a Pesudo. La titularitat d’Abelardo. En el seu obituari, Paco Lloret recordava Cota com a porter feliç, el bon ambient que generava en el vestidor i la seua alegria només pel fet de vestir la samarreta del València, encara que fora en la banqueta. Però no és això el que accentua esta columna, que no pot criticar al club, ja que ha estat modèlic en el record de la seua figura, de la mateixa manera que fa un temps varen rebre l’homenatge tots els actors de la lliga de Sarrià del 1971. Record infantil del suèter roig de porter dels anys 70 i dels cromos de Mestalla amb les cadires de fons, i l’autògraf que li vaig demanar, ja com a adult, envejós dels mil quatre-cents o mil cinc-cents minuts de presència en Mestalla que jo no vaig tindre.

No entraré en la peripècia biogràfica de Cota, el Cota de Deportes Cota, la botiga en la casa cantonera que fa la carretera del Convent amb el carrer Sanchis Mayans, quan els ex jugadors muntaven botigues d’esports. El Cota, a qui no li vaig preguntar mai de què venia el malnom per no fer referència a la cota de les faves. El Cota, a qui un dia va reconèixer Vicente Montesinos, i va contestar, ingenu: “de veritat vostè se’n recorda de mi?”...

Una ciutat, o un poble, no és només la cartografia, els paisatges, la bellesa de les façanes, o la conservació del seu patrimoni. A més a més de les cases pairals i els monuments, també hi ha els detalls, perquè els detalls són els que els fan singulars i diferents. Són els estucs d’un balcó, el Bar Evaristo, l’estàtua del Gabrielet, la disposició d’uns carrers, les Papes Escrivà, el Bar Rabassa, la furgoneta de la Condal, la dificultat d’aparcar en el “Paseo”, el Bar Exprés, la fonètica dels noms de les coses, Pàmpols, el Xiricull, Caudeli, el “Llíric”!!!, però sobretot les persones. La meua Oliva, quan entraves per la Nacional, era la seguretat dels rostres de les persones que t’hauries de trobar, indefectiblement, i que et feien reconèixer que ja estaves en Oliva: el meu sogre, Pepito l’home de la Valera pegant voltes per tal d’aparcar, Rosita “la del Flare” els dies de mercat, Paco Mestre en el Kiosco Pepe, la figura del bar de la Paella, Evaristo Falgàs els divendres de la festa... Les presències guanyades i pròpies que ara es fan absents.

I sé que alguna de les vegades que he tingut la temptació de dir allò de “sóc d’Oliva” ha sigut en nits de dissabte, de partit televisat, al costat de Cota i Juanito, solucionant el futur del València en la barra del Soqueta.


Miquel Nadal
Soci del València CF 
·

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tota la vida pensant que Miquel Nadal era de Oliva i ressulta que no es de Oliva. Quin figatell. Vull dir, desgavell.

Ricardet "Cap de Canoa"

Anònim ha dit...

Meravellòs homenatje, Miquel.

Fran