dilluns, 27 d’octubre de 2014

Un balanç orgullós i un nou llibre: La balada del Bar Torino

·
·
Un cert balanç

Si férem una comptabilitat analítica de totes les iniciatives nascudes de les persones que d'una o altra manera hem estat vinculats a este blog, probablement no hi ha una densitat “literària” tan enorme com la que Últimes Vesprades a Mestalla pot presentar als seus lectors. El propi llibre col·lectiu que vam traure a la llum, els llibres de Paco Lloret, José Ricardo March, Paco Gisbert, Cisco Fran o jo mateix, units a iniciatives periodístiques o lletraferides de Josep Bosch o Vicent Chilet, ens assenyalen un motiu d'orgull i de sana tranquil·litat. Hem fet, permeteu-me la llicència, actes importants, recuperació de figures, i ja centenars de col·laboracions, fruit no cal dir-ho, de la violenta il·luminació de la persona que, en veritat, mereix la paternitat inicial i ordinària del blog, i és just que ací consigne la figura de Josep González Vidal.

Mai hem caigut, no obstant, en el pecat de la endogàmia, de les portes tancades, ni de l'elogi coral més o menys sectari. uvaM mai ha estat una societat, como aquell deia de Lo Rat-Penat, una “societat de bombos mutuos”, de la que es burlaven aquells versos tan preclars: “No vages, si busques coure, al forn de Lo Rat-Penat. Que allí s'ho pasten, s'ho fenyen, i una vegà cuit, tot al pap”. El que ha volgut coure ho ha pogut fer en este forn de portes obertes.

Un nou llibre: La balada del Bar Torino

És per això que saludem l’aparició d’un nou llibre. L’amic Rafa Lahuerta publica en la jove editorial Llibres de la Drassana, La balada del Bar Torino. Però no estem en presència d’un altre llibre de futbol, ni un altre llibre sobre el València CF. És evident que els llibres no rematen a porteria, ni la bona literatura ha estat capaç mai de generar una ocasió de gol. Ni tan sols han pogut modificar la direcció d’una Junta General d’Accionistes. Si fóra així, moltes de les persones vinculades a este blog tindrien un reconeixement molt més actiu.

Ultimes Vesprades a Mestalla es transforma hui en blog literari. La balada del Bar Torino no és el llibre de futbol, d’alineacions i anècdotes de caire futbolístic. La batalla ací no s’ha plantejat onze contra onze. La batalla s’ha donat entre l’autor i la memòria. Entre l’autor i la ciutat. Entre l’autor i la seua temptació d’invisibilitat. Per això hem de saludar, com a lectors i no com a amics, la publicació d’un extraordinari exercici de bona literatura. Amb il·lustres precedents que el bon lector sabrà copsar (Philip Roth, Rafael Chirbes, Georges Perec, Bolaño, José María Fonollosa), i resseguir en les cites que encapçalen cada capítol. Però que no marquen la veu pròpia i singular que Rafa Lahuerta ha aconseguit en la seua primera obra.

El València, la ciutat i Mestalla són l’excusa per a composar un itinerari, amb una capacitat immensa per a reflexionar, per a reconèixer-nos, per a distingir les autèntiques coses importants, i que Rafa Lahuerta delimita amb precisió i després apunta i dispara obtenint la seua peça, en forma de frase. En les recensions literàries, hi ha llibres en què costa distingir una frase que servisca de mostra d’allò que pretens publicitar. En el cas de La balada del Bar Torino és estrany el capítol en què no tingues un parell d’anècdotes o frases que subratllaries i al mateix situaries en el frontispici de novel·les que de sobte adquiririen sentit gràcies a eixa frase en clau.

Estem en presència d’un gran llibre, i tenim la sort que, a més a més, tinga com a un dels protagonistes el nostre club i la nostra ciutat. Perquè més enllà de qualificacions literàries, i de revàlides que el llibre passa sobrat, probablement jo no havia tingut ocasió de llegir un llibre amb tant d’amor. Amor pel pare absent i la seua memòria. Amor per la vida. I amor madur per una ciutat, sobre la que se reflexiona en totes i cadascuna de les pàgines.

Memòria i presència, dolor i absència, són els grans eixos d’un llibre que donarà que parlar. Els escriptors modestos necessitem un escenari espectacular i unes condicions ambientals determinades per a destil·lar a dures penes alguna cosa semblant que s’acosta a la literatura. Sabem tocar el baló i de vegades fem una jugada interessant. En la terminologia futbolística de Roberto Gil: “té cosetes”. Una columneta. Un llibre que no està mal. “Cosetes”. Els escriptors, i Rafa ho és, fan literatura i trauen vida quasi sense despentinar-se. Saben desmarcar-se i traçar diagonals de la manera més senzilla. Fer literatura del Bar Los Checas…

Al capdavall, la resposta a eixa pregunta que sempre ens fem, quan ens plantegem de què estem parlant en realitat quan creguem que estem parlant de futbol.

Dijous a les 20 hores, a La Edad de Oro, al carrer de Sant Jacint, molts l’acompanyarem i esperem que amb una presència contundent dels seus amics de Últimes Vesprades a Mestalla.


Miquel Nadal Tàrrega
Soci del València CF
·

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo vaig!

Fran

Anònim ha dit...

Allí estarem i quines ganes de tindre el llibre.

Josep Bosch

Anònim ha dit...

Faré el possible per ana-hi, enhorabona a l´autor.

David P.Montesinos

Anònim ha dit...

Mos ham enterat que Rafa Lahuerta publica un llibre sobre el club de Mestalla, y que li ha posat de nom La balada del Bar Torino. No sabem si es en homenatche a la pelicula Balada triste de trompeta, pero es igual. Volem avisar-lo qu’anirem el dijous a la Edad de Oro. La Edad de Oro, ¿no tindrá res que vore en el diseñaor Juan Andrés Mompó y la seua botiga el Huevo de Oro? Es que quan varem casar a la chiqueta se varen fer el trache allí la meua filla y la meua dona. Domés voliem dirli que el dijous anirem allí els antics membres de la Peña Gresite, SAntiago el quiosquer, Enrique Fabregat, Paco Badenes, Manolo Cames-Agres, y tots els atres de la panda. Igual passem pel local eixe de les llumenetes y arrepleguem a la germana de Prosinecki, la “mellà” de La Plana, que vol saludar al señor Lahuerta.

Vostes estan en el romans eixe del equip decano, i mosatros supostamente naixcuts en 1923, li volem contar a qui mos vullga sentir que el Villarreal va desapareixer, despues de la guerra se va recuperar la llisensia, i grasies al Club Atlétic FOGHETECAZ, per les inicials dels directius, Font, Gil, Herrero, Teulet y Catalá, en 1950 el club se digué Club Atletico Fogthetecaz Villarreal, y en l’estiu de 1954 ya fon Villarreal Club de Futbol. Tot el mon en el UDELAGE, y va y resulta que el FOGHETECAZ es un nom encara més raro que UDELAGE, y ningú li ha fet cas. Mos tenen mania perque som un poble industrial y llauraor com resa l’himne. Pero no tenim manies y volem oferirli al señor Lahuerta que mos facha una Balada també, pero soles de mosatros. La balada de Sant Pascual. Y ademés, com sabem que li agrade molt La Gran Bellea, li podem comprar uns pantalons de color pa anar pel terme, una camiseta groga, un sombreret de palla y unes ulleres de pasta pa ferse el sabut.

Ricardet, cap de canoa.

Anònim ha dit...

hola, soy Fermin Maroto, el fóbico de Almeria, el inventor del desodorante rolon. Seguro que se acuerdan de mi, iba de niño a Iberflora con mi padre y nos hospedamos en el rey don Jaime...

he leido que lagrimitas Lahuerta ha escrito un libro. No puedo ir a librerias porque ahora tengo nuevas fobias pero me lo han leido por telefono. quiero decirles que en Velez Rubio, un pueblo de Almeria, tambien hay una calle con el nombre de juez Yufera, que imagino debe ser algo del autor.

hala, a seguir bien.

Fermin Maroto

Anònim ha dit...

La balada de Sant Pascual

San Pascual, san Pascual
donde te metiste
era una semifinal
Riquelme lo iba a tirar
y no apareciste

Anònim ha dit...

Ahir vaem estar en la presentació y la veritat es que vaem agarrar moltes idees per a la presentasió de La balada de Sant Pascual. lo únic que pase es que Manolo Cames Agres, com es llanterner y es un poc afisionat a la pretecnolochia, y per això fa de llumero per les cases va estar fent un miqueta el bordet en l'asunt de la megafonia. Mes que res pa tocar els ous. Buenos, michos ous, perque la presentasió era de michos ouets. que el llibre anae d'aixó. vaem vore que el siñor Nadal y el siñor Lloret eren molt afisionats als bous perque no paraven de parlar de picar al bou, y no sabem si era una broma o parlaven en clave per a referirse al partit de diumenge, perque el bou es el villarreal. Si es aixina voran lo que fan perque se quedaran sense llibre de Sant Pascual. Vaem tindre molt de gust d'anar a Valensia encara que la germana de Prosinecki, la mellà de la Plana, no va poder vindre, que tenia reuma en la glotis.

Y que se millore el siñor Maroto. La fobia es contagia? Si es que si, y ya que te ganes, que no vinga a Villarreal, que vacha a Burriana, que es el poble dels serdos. Per aixo quan passa un camió que transporte porcs, la gent cabal y com toca diu que ja passa l'autobus de Burriana.

Anònim ha dit...

Senyor administrador del blog. Des de l'anonimat forçat voldria fer-li algunes aclaracions. El senyor Nadal no és d'Oliva, "ni Cristo que lo fundó". És cert que paga la contribució en Oliva, i que no ix del Restaurant Soqueta, però no pot arrogar-se cap altra vinculació al poble d'Oliva. De fet sabem que no va este cap de setmana perque el Soqueta encara està tancat, i el que vol és anar "de la mata al perol", com se sol dir. És per aixó que hem notat un gran pantaix en llegir algunes afirmacions a la seua capacitat, ahir, per a picar un bou. Per tal de no confondre al personal, li diré que l'únic picador de bous de la Conca de la Safor sóc jo. El picaor del Rebollet que va guanyar l'etiqueta en les corregudes nocturnes, i perdó pel malentés, pels acreditats càmpings de la localitat durant els anys 80 del passat segle. O siga que "menos" anuncis de picamenta, i més estar a la faena.

Atentament,

El Picaor del Rebollet

David P.Montesinos ha dit...

Els veig amb ganes de broma, cavallers, tot siga que demà a la Plana no ens peguen una somanta...

Feta la cridada a l´ordre, i parlant de tot un poc, la foto de portada del llibre de Rafa, l´ origen de la qual va ser investigada en estos dies per Paco Lloret, correspon a un partit contra el Sevilla que es guanyà per quatre a zero, segons informà el periodista. Jo estava a Mestalla a pocs metres del corner en el qual Mario alçava els braçes, amb les torres de Joan Reglà al fons i a mig fer. Agarrà el baló des de la seua àrea i va recorrer el camp davant del creixent clamor col.lectiu fins que va amollar una ceba d´esquerra que va deixar amb cara de tonto a "Superpaco". Ho recorde com un moment de deliri, un record de màgia com n´hi ha molt pocs a la meua memòria.

I per terminar, va de concurs. A vore qui sap entre quins dos extrems esquerrans es va muntar una considerable polèmica a Mestalla durant una temporada per què no hi havia manera que jugaren junts. La cosa era, clar, flanquejar a Keita per la banda.

Anònim ha dit...

VCF!! El equipo del sentimiento...del sentimiento subvencionado por la burguesía valenciana en sus inicios, por las instituciones (20 kilazos del solar del Mestalla en obras, sin pagar)por canal nou, el sentimiento único y obligado per a tots el valencians!! amunt amunt amunt.

Anònim ha dit...

La respuesta es entre Valdez y Jara?

PEPELU

David P.Montesinos ha dit...

Acierto, Pepelu, eran Valdez y Jara, menuda se lió en los mentideros. Eran dos magníficos extremos zurdos, con estilos diferentes, eso sí. Valdez y Claramunt fueron mis dos primeros ídolos, no sabe cómo me alegraba cuando me salían sus cromos.