dijous, 31 de desembre de 2015

Primeres vesprades, nits i migdiades a Mestalla

·
 ·


A diferència del títol d’esta iniciativa d’Últimes Vesprades a Mestalla em decidisc a escriure per a contar-vos les meues vivències valencianistes que podríem anomenar com les meues primeres vesprades a Mestalla, encara que em sembla que en el fons no van en contra de l’esperit d’uvaM.

Per les coses de la vida, el meu germà Blai i jo vam nàixer a Bocairent al sí d’una família gens futbolera. La distància que ens separa de València i la falta d’un referent parental futboler fa que puguem desplaçar-nos a Mestalla molt de tard en tard. Jo encara recorde la meua primera vegada que vaig entrar al nostre santuari, un VCF – Oviedo de finals dels 80 i immersos en la setmana fallera. El resultat, victòria còmoda per 3 a 0 amb gols de Penev, Fenoll i Toni. I com no, des de l’antiga General de Peu del Gol Nord on es barrejaven els aromes de Fàrias, els primers canuts de marihuana i pólvora. On Lubo era Déu i a la Policia Nacional se’ls preguntava “esos de marrón ¿de qué equipo son?”.

El meu primer Mestalla imaginari fou el Seat 124 color groc de mon pare, des d’on tenia sintonitzat a José Mª García i on vaig tindre la meua primera experiència onírica total com a aficionat valencianista: el gol de Tendillo al Real Madrid i la salvació miraculosa del descens a segona divisió. Eixa vesprada el virus valencianista va estar per complet inoculat al meu organisme i ja no me’l podria traure de damunt . El VCF i la meua persona vam convertir-nos en un mateix ésser, una mateix cor, una mateixa passió, una mateixa forma de viure.

Però principalment les nostres vesprades a Mestalla consistien en tancar-nos el meu germà i jo els diumenges de vesprada en la nostra habitació de Bocairent amb la ràdio en marxa per escoltar la retransmissió íntegra del partit. Eixe era el nostre Mestalla imaginari. Des d’allí vam “vore” la patètica escenografia contra el Cadis quan vam baixar a Segona divisió, la tornada a Primera, el debut de Madjer, els 4 gols de Toni “Lambada” al Celta en Copa o el gol de Pauleta...

I mira per on que quan va arribar la televisió ens vam haver de traslladar a Alacant a començar els nostres estudis universitaris. Mestalla encara més lluny! I de primeres, la desfeta de Karlsruhe o els 10 minuts de la final de l’aigua. I va ser quan el meu germà i jo vam reinventar el nostre particular Mestalla a un pis d’estudiants d’Alacant amb Ràdio 9 sent els ulls amb les veus i comentaris de Jaume Tamarit i Pep Claramunt … Eixe gol del “Burrito” Ortega davant el FC Barcelona...

Al nostre intemporal Mestalla, la gent també s’abraçava amb els gols, s’insultava a l’àrbitre, es patia amb el descompte i com no, també hem plorat (per les derrotes la major part de les voltes). I també renegàvem … “la setmana que ve, passe, ja no l’escolte, que facen el que vulguen!”. Mentida, diumenge rere diumenge amb el botó de “ON” engegat de l’aparell de ràdio.

Amb el pas dels anys, amb una vida laboral i sentimental estable han canviat les coses. Visc a 10 minuts a peu de Mestalla i soc soci des de fa 4 anys. Acudisc amb regularitat al camp i és per açò que vos deia al principi que per a mi són les primeres vesprades, nits i migdiades a Mestalla.

Una hora després del fatal segon “M’Bia”, plorava de ràbia a casa per la nostra eterna fatalitat i patia pel meu germà i el meu cosí que van assistir al costat meu al fatal final i que com molts van haver d’agafar carretera i manta, tragar-se les llàgrimes i fer 100 Km al volant de tornada a casa. És a ells i als milers de valencianistes que com nosaltres viuen, ploren, riuen i pateixen pel VCF en silenci i des de la distància al caliu de la llar del seu Mestalla imaginari a qui vull homenatjar amb estos humils paràgrafs. Al cap i a la fi, Mestalla no hauria de fer bons i roïns, hauria de ser la casa de tots.


Paco Belda i Pastor (@pacorellotger)
Soci del València CF 
·

5 comentaris:

Neófito ha dit...

Molt identificat amb este testimoni. Quina ansietat donava voler anar a Mestalla i no poder. Igualet que ara, que, en ocasions, no trobes candidats per convidar (debades) al camp...
I els partits per la ràdio, eixa rutina dels diumenges infantils...
En general, el teu text mostra la gran dimensió que té el VCF i que cal cuidar més.

Anònim ha dit...

Em quede en el missatge final.

"Al cap i a la fi, Mestalla no hauria de fer bons i roïns, hauria de ser la casa de tots."

Jo tire de menys eixes vesprades de diumenge al costat del transistor vora les 5 de la vesprada per a escoltar tot el futbol i la seua magia, crec que eixe punt d'imaginacio escoltant les jugades dels gols, ja no existeixen per als mes menuts. I sobretot sense tanta referencia als dos equips eixos.

PEPELU.

Anònim ha dit...

Viure el València des de les comarques llunyanes al cap i casal no sempre és fàcil. Este passat estiu ho vaig poder comprovar en primera persona, precisament a Bocairent. On, per culpa del canvi de plataforma televisiva en cap local es va poder vore el partit de la prèvia de la Champions. No em queda altra que tirar de la ràdio del cotxe per a seguir el que passava a Mestalla.
Molt bon text, felicitats i benvingut al blog.

Josep Bosch

Neófito ha dit...

Per a imaginació radiofònica, quan havies de sentir un partit del VCF més enllà d´Almansa o Sarrión i paties en escoltar la veu del comentariste anunciant un gol que, en realitat, podia ser a Las Gaunas o La Condomina, hehehe!

Anònim ha dit...

Molt bona la prespectiva d´eixe Mestalla radiat i imaginari.
Tenint la "sort" de disfrutar desde ben chicotet del Mestalla fisic , mes d´una volta he tingunt tamé que sentirlo radiofonicament i eixe gol de Tendillo que recordes fou una d´elles ..
Gracies per eixe valencianisme militant vixcut desde la distancia.
Amunt Sempre!!

Choy