diumenge, 12 de maig de 2019

BITACORA DEL CENTENARIO

Jornada 37 (II)



UN PARTIT QUALSEVOL: 22/09/2016 


En una lliga que no arrancava com toca, jugar contra l'Alabès entre setmana no era una d'eixes experiències que quedaria en la memòria d'aquells que acudim habitualment a Mestalla. No jugant-se res de moment i sense una rivalitat forta ni antecedents recents, aquell partit hauria passat a formar part del record intranscendent de molts altres partits. 

No era la primera volta que anàvem els tres junts a Mestalla, els meus primers records allí van de la seua mà en algun trofeu Taronja de finals dels 70, al costat dels meus germans, buscant un còmplice que es fera passar per familiar perquè així ens pogueren deixar entrar amb aquelles "mitjes entrades" que permetien als menors acompanyats accedir debades al camp. 

Però poder anar els tres no era l'habitual. A casa els "passes" eren els dels meus pares i els fills només els hem aprofitat quan ells no han pogut acudir. Únicament he estat abonat "oficialment" la temporada de segona divisió. 

Aquell dijous no va ser fàcil convèncer a la meua mare per anar a Mestalla, el mal començament de lliga i els seus 82 anys la van fer renegar prou abans de consentir a anar eixa nit. 

Ells anirien al seu lloc en el sector 7 descoberta i jo compraria una entrada a la grada alta. 

Els vaig deixar a prop del camp, començant el meu particular recorregut per trobar lloc on aparcar correctament per no patir multes ni grues inesperades. Eixe dia semblava impossible, tant, que la desesperació va fer que desistira en l'intent d'aplegar a hora al partit i finalment atabalat vaig abandonar la idea d'accedir al camp. 

Però quan perds la pressa sembla que tots els camins s´obrin i un lloc davant de l´antiga Facultat de Psicologia va resoldre el meu problema d´aparcament. 

Escoltaria el partit per la ràdio. Evidentment no era el primer que escoltava així al cotxe, però tan a prop de Mestalla semblava estrany. No com el primer que la meua memòria recorda l'1-0 al Madrid. Aquell gol de Tendillo que ens deixava en primera i la rematada de Medgot al travesser van ser durant anys una imatge “radià” que vaig viure amb els meus pares davant l'església de Santa Maria del Mar en el Grau l'1 de maig de 1983. 

Després de la primera part, inquiet pel resultat vaig decidir fer un passeig i estirar les cames. Mestalla des de Blasco Ibañez era una imatge atraient, la llum que irradiava i la seua pròpia veu tantes voltes escoltada dins, des de fora semblava una altra, com quan escoltes un gravació de la teua pròpia veu i no la reconeixes. Tot contrastava en la soledat dels carrers pràcticament buits de gent. 

La segona part no la vaig escoltar per la ràdio, vaig començar un passeig al voltant del camp mentre tractava de fotografiar l'ànima d'aquell Mestalla ple que des de fora semblava un gegant que rugia de tant en tant davant d'una imaginària falta, una ocasió fallada o una decisió arbitral contrària. 

El cantó de l'avinguda de Suècia amb Blasco Ibañez és el lloc des d'on sempre m'ha sorprès i impressionat la grandiositat de Mestalla, la seua primera imatge que recorde. És també el lloc des d'on m'imaginava que voria, un dia o altre, la seua demolició, entre llàgrimes i records, com a Cinema Paradiso. 

Des d'allà, fins a arribar a tribuna era tot més o menys identificable per a mí, la mà de pintura i les lones de jugadors rellevants li donaven un aspecte diferent però conegut, només faltava l'afició, la gent que estava dins. 

Més enllà de les actuals taquilles era per a mí una cara pràcticament desconeguda de Mestalla, com la cara oculta de la lluna, saps que existeix, però no ho havia viscut en un dia de partit. L'únic record que tenía d'ella és el de la cua infructuosa i sense premi que vaig fer per a les entrades de la final de Paris. La cara de l'avinguda Aragó és la cara d'estos últims anys, la qual em rep quan gire el cantó del Col·legi Guadalaviar. Ja quasi difuminats en el rècord quedaven els pilars que apuntaven grisos a cada planta. Eixa nit el gran ratpenat taronja semblava mes lluent que altres vegades. 

Després a la cara d'Arts Gràfiques no vaig reparar massa, és la més coneguda ja que entrem sempre per les seues portes, però m’incomodava la soledat del lloc en eixes circumstàncies. 

El passeig va acabar de nou a Blasco Ibañez, a la vorera ampla davant els edificis de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i el de l'Agència Tributària. Entre ells es pot veure el fons nord i en eixe moment vaig tornar a ser conscient del partit en joc contra l'Alabès. 

El resultat incert i voluntàriament desconegut em va deixar jugar al tram final del partit a endevinar què és el que passava dins. Passejant amunt i avall, rodant sobre mi mateix, posant en pràctica totes les meues manies per ajudar a obtenir la victoria, mentre grups de joves Erasmus passaven al meu costat camí dels seus “botellons” sense entendre res del meu comportament. 

De sobte, un fort clam. Una cosa important havia passat, segurament un penal, però no sabía a favor de qui. El silenci es va allargar més del normal i Mestalla va bramar "GOOOOOOOOOOL!!". 

Vaig somriure imaginant que els meus sortilegis havien donat efecte. Després una altra exclamació, seguida d'aplaudiments i poc després va començar un riu de gent a eixir per les portes, buidant Mestalla. 

Esperant en el punt d´encontre acordat en mos pares a l´altra banda de Blasco Ibañez, entre les ombres de la gent que venien cap a mi, vaig vore les seues siluetes agafades del braç, creuant l'avinguda per un lloc no correcte per fer-ho a peu. Al trobar-nos els vaig “renyir” per aquella imprudència, tal i com ells haurien fet quan jo era menut, pero al voltant de Mestalla quasi tot estava permés i ells ho sabien. 

Ma mare va dir: "Jorge, jugant aixína no farem res este any", certament no va ser el nostre millor començament de temporada. 

Els vaig dir que havia vist el partit des de la grada alta (una mentirola sense maldat) i de camí a casa vaig rememorar les evocadores imatges externes de Mestalla, ple i lluent. Creient que havia viscut un moment especial, una cosa diferent per explicar als amics. 

No era la primera vegada que tornàvem els tres junts de Mestalla, però si l'última. 

El fred i després la malaltia no van permetre a Adelaida tornar a la que ella considerava sa casa i aquell partit, a priori sense mes historia, contra l'Alabès va ser la seua última nit a Mestalla. 

Això si, vam guanyar. 

Jorge Verdeguer