IÈ BISBAL, VES TANCANT LA PARADETA!

De segur que la data del 25 de maig de 2019 el tindrem tots els valencianistes gravat a foc al nostre ideari col·lectiu, aborronador, inoblidable, etern, com fou el 1999 l’estadi de La Cartuja mutat ara en Benito Villamarín. Val a dir que sempre he tingut peresa de viatjar fora de Mestalla a vore el València, ho reconec. Tot i que no em costa gens desplaçar-me des de Bocairent fins Mestalla, siga l’hora que siga, hivern o primavera, dissabtes, diumenges o entre setmana me se fa una muralla anar per exemple a Saragossa o Vila-real. La final de l’aigua de 1995 va ser la meua primera final i em va marcar massa. Uns pocs anys després, al Rico Pérez d’Alacant, vaig eixir per cames amb rajoles del nou volant per dalt dels caps del meu germà i meu tot i l’ajuda d’alguns membres de Jove Elx que es van apuntar a la “festa” amb el seu càntic de “Elche capital, Alicante arrabal” que encara tirava més fusta al foc encès. Eren altres temps on memoritzàvem alineacions històriques per falta d’haver tastat la mel del triomf. Fills dels “anys de plom”, del gol de Tendillo, l’acomiadament “heroic” de Sánchez Torres (apliqueu ací mode ironia ON) i un ascens amb sabor valencià als onzes de Di Stéfano. El més fàcil era ser de la Quinta del Buitre però no, vam escollir ser del València o millor dit, el València ens va escollir a nosaltres. 

I amb Karlsruhers, Valdanos i Paco Roig per mig vam arribar a la final del 1999. Una fita que per moltes circumstàncies que no venen al cas vaig haver de vore-la per la tele. I vos vaig a ser sincer, sempre he sigut un fatalista i pessimista. No donava un duro per guanyar-la però als 10 minuts ja es veia que l’anàvem a guanyar amb la gorra com així fou. I clar que la vam gojar! Era deixar enrere una adolescència perpètua i fer-nos hòmens de colp. Els anys posteriors farcits de títols i decepcions europees no van esborrar mai a eixe Molina corrent desesperat darrere el Piojo al tercer gol. I no parle del gol de Mendieta perquè eixe gol crec que pertany al patrimoni del futbol en general però el darrer gol del Piojo i les seues llàgrimes sols ens pertanyen a nosaltres. De la final del 2008, un dimecres a terra hostil i quasi guanyada amb nocturnitat i traïdoria recorde poc, és més no vaig vore ni el gol de Morientes, me’n vaig anar del bar. Patir per patir preferisc patir en solitud. Els dies posteriors i la no celebració són de sobra coneguts. 

I van passar 11 putos llargs anys farcits de semifinals, farcits de “quiero y no puedo”, de lamentacions i un viure permanent en el doblet del 2004, sempre mirant cap enrere, follons d’accions, vendes del club i molta merda, massa merda. Anestesiats amb les classificacions a jugar la Champions i tercers llocs a la classificació mentre els nostres rivals històrics any rere any eixien als balcons dels seus ajuntament amb copes i nosaltres veient balanços comptables, deutes a llarg termini i vendes embastades dels solars de Mestalla. Ale, a seguir tragant merda fins ací. 

La meua historia personal de la final del Villamarín me la va inspirar un tuit de Fran Guaita després d’un d’eixos empats perpetus (crec que va ser el dia del Valladolid on Alcaraz va marcar el gol de la seua vida) on venia a dir que volia pensar que després de tanta desgràcia i mala sort acumulades ens esperava alguna cosa molt gran al final del túnel a l’any del Centenari. Este tuit el vaig fer meu i de tant negatiu que soc em vaig convertir en un gurú del positivisme per als meus companys de patiments activant l’efecte “túnel”, autoconvencent-me del que allò que et lleva el futbol a la fi t’ho acaba tornant. Fent un “mantra” que repetia incessantment. Clar, primer la gent s’ho prenia a conya però després se’n pujaven al carro. El punt d’inflexió del partit de tornada contra el Getafe i la remuntada final contra el Betis al partit d’anada anava alimentant la profecia. L’esclat final arribà quan l’àrbitre va xiular el final del partit de tornada de la semifinal. Quant d’any perdut amb il·lusòries classificacions de Champions! Com necessitàvem esta final collons, era la vida, no per a mi sinó per tota eixa generació que encara no ho havia pogut viure, més que per mi em vaig alegrar per ells. Però la feina hi havia que acabar-la com toca, havia d’anar a Sevilla. 

Imbuït d’un estat d’eufòria desconegut en mi vaig demanar-me el dia lliure a la feina per viure en primera persona la marxa cívica del 18 de març. No me’n vaig penedir. De camí a Mestalla, després d’haver assistit al sentit homenatge que des del col·lectiu Últimes Vesprades a Mestalla van fer on estava ubicat l’antic camp d’Algirós vaig tindre el plaer d’intercanviar unes paraules amb el mestre Josep Bosch qui em va preguntar si anava a Sevilla. Li vaig dir que probablement tenia l’entrada quasi assegurada però que o anava amb el meu germà o no anava, no em veia preparat per a fer el viatge a soles. Ell em va dir quasi el mateix, que era una final que hi havia que viure-la amb els fills i que si no podia anar tota casa tampoc li veia sentit. 

Conforme s’acostava la data, la quimera anava prenent forma, no sols el meu germà sinó la resta dels companys i amics de batalles i patiments anaven aconseguint la preuada entrada. La profecia de la llum al final del túnel anava agafant cos. Tot i això encara quedava regatejar el sorteig de les taules electorals i a la fi … prova aconseguida. A les 2 del matí d’eixe mateix dia, carretera i manta, anar i tornar al mateix dia, el més important era que anàvem a viure una experiència única tots junts després de tant d’any patint a la intimitat. 

De la final i el partit cadascú tindreu les vostres vivències particulars i probablement més interessants que les nostres. Jo no vos puc parlar de la vespra per la nit al centre de Sevilla on tot el món conta i canta un ambient brutal de foc i trons, ni vos puc ensenyar fotos amb la Giralda ni a la Plaza de España. Vam anar a lo que vam anar. Tan sols alguns apunts, baixar de l’autobús i trobar-te amb més gent de Bocairent i saludar-te com si no ens haguérem vist en anys. Entrar a la Fan Zone i fer-te una foto amb Sempere que també ens va reconèixer que li passar com a nosaltres, volia viure la final amb el seu fill amb la gent de a peu, com un aficionat més. El parlar valencià tot el dia a Sevilla de forma natural com si estigueres a qualsevol indret de la Vall d’Albaida, sense adonar-te’n que els cambrers eren sevillans … 

- “Dona’m quatre tíquets de dos i mig.” 

- “Perdón, cuatro que?” 

- “Cuatro tíckets de cerveza.” 

O que a una cafeteria et demane una cambrera que li expliques que és un “cremaet”, “rebentaet” o “tallaet”. 

Ja una volta dins del camp i després d’una estona assistint a un lamentable i totalment prescindible duel d’speakers es va muntar tota la parafernàlia per a que Bisbal fera el numeret, tots nosaltres ja estàvem impacients, cantant i animant i l’intèrpret de “Bulería Bulería” ens emprenyava prou ... “Iè Bisbal, ves tancant la paradeta, pesat!” va xillar algú baix nostre. La nostra sorpresa fou vore com la immensa majoria de la zona barcelonista cantava i ballava totes les seues cançons. El meu company em va dir que els deixàrem gaudir, que duien una hora amb el “Google translator” posat i ara que entenien el que deia la megafonia ho tenien que aprofitar. Cert era, ja que la majoria dels aficionats blau grana provenien de penyes extremenyes i andaluses i tot i que l’speaker oficial del Barça s’esforçava, el català no l’entenien. Del nostre, millor no parlar. 

I va començar el partit, tots l’haureu vist varies vegades. La il·lustració de Lawerta per damunt de tot va ser la metxa de la traca abans del pitit inicial. Solament dir-vos que la primera part la vaig gojar com un xiquet. Al descans, Juan, el mateix company que va dir el comentari de Bisbal em va dir “Paquito, que podem guanyar!”. En eixe moment em vaig despertar del somni i ja em vaig donar compte que tot no podia ser tan meravellós ni tant senzill. En eixe moment com és costum, vaig començar a patir, de fet no em pregunteu per la segona part, no me’n recorde més enllà del que he vist en vídeos posteriors. Sols sé que com en un somni atribulat em vaig despertar abraçat al meu germà tots dos plorant d’emoció. Si existeix la plena felicitat ha de semblar-se prou a eixe instant. 

La final perfecta? Per a mi sí. 

P.D.- Dedicat als membres fundadors de la Penya Abadia, Vicent, Juan, Blas i Joan. Valencianistes i patidors fins la medul·la. 

Paco Belda Pastor - @pacorellotger