dilluns, 27 d’octubre del 2008

Jo anava a Mestalla (quasi) tots els dies

·
La primera volta que aní a Mestalla vaig quedar massa impressionant. Acompanyat de mon pare (com Déu mana) i gràcies a que el meu padrí, soci de tota la vida d’anfiteatre, no podia anar al futbol i ens deixa dos passes. Era un nano, els crits, l’ambient, els insults a l’arbitre i els jugadors eren massa potents com per poder disfrutar del meu desvirgament mestaller. Pot ser era massa menut o massa impressionable. Poc podia sospitar que Mestalla es convertiria anys després, més enllà dels dies de partit, en un espai quotidià de la meua vida.

Jo pertanyia a la secció d’atletisme del VCF, des dels 13 anys fins un poc abans que Paco Roig es carregara les seccions esportives. Entrenàvem a Mestalla que no se si tots/es sabreu que tenia un gimnàs, unes pistes de basquet i fins i tot una mena de carrer d’atletisme. Tot això baix de la grada de numerada i en l’espai que hi havia fins a la vorera de la avinguda d’Aragó.

De dilluns a divendres anàvem al Mestalla, almenys fins a la construcció de les pistes del riu, i després de córrer (rodar en terme atlètic) durant vora una hora pel llit del Túria, on estiràvem, feíem tècnica de carrera i circuits en el gimnàs. I després a la dutxa. No en els vestuaris dels futbolistes, això hauria sigut massa, quasi indecent. Sinó en diversos vestuaris que hi havia escampats baix del gol sud i la grada de numerada.

Allí jugàvem al basquet quan l’entrenador no estava present i s’escaquejàvem de l’entrenament diari. Recorde un dia que jugàrem un partit ràpid amb Pénev. Ens va vore jugar i es posa a jugar. Nosaltres, emocionats. Lubo ho feia prou bé, sobretot tirar de triple. No debades ens comentava que ell jugava a basquet en Bulgària quan era menut. Tenia alçària per a fer-ho. Vore els jugadors no era cosa de tots els dies però els veíem sovint, tot i que la majoria ni ens saludava. Aparcaven els cotxes, els supercotxes que es gastaven ja llavors, quan anaven a resoldre gestions en el club (a demanar més diners, segur). Recorde també a l’expresident Tuzón, el qual sempre era molt amable amb nosaltres i ens preguntava com ens anaven les coses i ens animava a guanyar carreres en nom de l’entitat.

A nosaltres no ens donàvem passe per anar als partits, això estava reservat per als xavals de la pedrera, però així i tot anàvem tots els partits a vore els blanquinegres (en eixos moments de blanc immaculat). Era tota una odisea, sobretot en els partits grans, davant d’un Barça o un Madrid que el camp estava de gom a gom. Utilitzàvem els nostres carnets d’atletes del VCF, els mateixos que feíem servir per entrar tots els dies a entrenar en Mestalla. La cosa era complicada perquè la majoria dels porters ja ens coneixien i no ens deixaven entrar, però la paciència d’anar recorrent totes les portes de l’estadi, i el tirar-li morro, acabaven sempre per donar-nos el premi de poder fruir del nostre equip tot i que perdent-nos sempre els primer quart d’hora del partit.

Allí en Mestalla vaig fer un dels grups d’amics de la meua vida. Els K ens batejàrem i encara hui en dia conservem amistat i contacte permanent. Alguns encara fan altletisme, no és el meu cas, ja que la mala vida i el valencianisme (polític), em feren penjar les sabatilles. Hui en dia hem variat les velles instal·lacions del Mestalla pels parcs públics on ens contem les nostres vides mentrimentres els nostres xiquets juguen.

Per això per a mi el Mestalla no representa només les glòries i les misèries del nostre VCF. És, també, un espai on he passat hores i hores, on he conegut a alguna de les persones més importants de la meua vida. És un espai lligat a grans moments de la meua vida, a l’amistat, al sacrifici personal i a la meua adolescència.

Per això ara, quan vaig a Mestalla, que és poc degut a la meua residència a la ciutat d’Alacant, sempre deixe que els records associats als dies d’entrenament em tornen a visitar. Mestalla és un espai meu, ben meu, allí he passat molts dies de la meua vida.

Ignasi Bellido i Suay
Soci del València CF
·

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Una mirada molt necessaria la teua amic Ignaci.

El nostre profesor de Gimnasia al colage era el inefable Emili Ponce, que llavors també pertanyia al VCF. Per això al VCF hi havia molts atletes de El Pilar. No va ser mai el meu cas. Sempre vaig ser un corredor lamentable i mandrós. Però si el de molts companys de classe i curs.

Moltes vegades coincidiem els atletes i els ultrilles. Els primers entrenant, els segons fent pancartes i preparant banderes. Els passadisos interiors de Mestalla sempre han donat molt de si.

(per cert, crec este post hauria d'anar acompanyat d'alguna foto de la secció d'atletisme)

abraços

bar Torino

Últimes vesprades a Mestalla@gmail.com ha dit...

Comentari dels editors.

Atenent l'encertada observació de bar Torino, s'ha procedit a canviar la imatge que acompanya este post per una de la Secció d'Atletisme del València CF en el Camp de Mestalla en lloc de la fotografia de Ricardo Arias que estava inicialment.

Com a desagravi cap a la figura del nostre capità dels anys 80, animem els amables seguidors del blog a escriure un post sobre el libero per excel·lència del València CF.

Gràcies.

V Molins ha dit...

Aspactacular testimonio. Formidable fotogragía.

kawligas ha dit...

Magnífica contribución, y muy necesaria como dice bar Torino. Testigo vivo de lo que fueron las secciones deportivas es el actual vigilante de Mestalla: el gran Antonio Campos.

Neófito ha dit...

Molt emotiva la fotografia!
A dia de hui, el sempre amable conserge Antonio nos recorda en la seua presència eixes històries d´atletes als interiors de l´estadi. Història viva del VCF.

Anònim ha dit...

Hombre, es que Campos fue olímpico en Montreal 76. palabras mayores.

bar Torino

Juanjo Jambrina ha dit...

Un post necesario. De los que van a la raíz de las cosas.


Antonio Campos, vigilante de Mestalla. ¡Manda Huevos! Con lo buen trotón que era...

Anònim ha dit...

Excel·lent entrada, i molt necessària, com s'ha dit en altres comentaris. S'haurien de retallar despeses d'algunes partides unflades i recuperar les seccions esportives. No representarien més enllà d'una part minúscula del pressupost i en canvi seria un pas més cap a la completa regeneració social, estètica i humana del club.

V. Chilet