divendres, 26 de juny del 2009

Generació del 99

·
Ara, que es complixen deu anys de la final jugada i guanyada, com han de ser les finals, a l’estadi de “La Cartuja“ de Sevilla davant l’Atleti de Madrid. Crec que es moment de recordar músiques que estan, o be podien estar, associades a eixe gran partit. I és que el futbol té música, com afirma el “mestre“ Petón, gran erudit i seguidor del nostre rival eixa nit del 26 de juny de 1999.

Volver


“Volver... con la frente marchita,
Las nieves del tiempo platearon mi sien...
Sentir... que es un soplo la vida,
Que veinte años no es nada,
Que febril la mirada, errante en las sombras,
Te busca y te nombra”.
······································································Carlos Gardel, Alfredo Le Pera

Encara que el tango diga el contrari, vint anys són molts, moltíssims, quasi una generació sencera. Eixos, són els anys de la dura travessia pel desert que els valencianistes varen sofrir per a tornar a alçar un gran títol, en mig d’eixa llarga marxa fins i tot arribarem a tocar fons en el descens a segona.

He escollit esta cançó, per dos motius, el primer com a homenatge a tots els valencianistes que es quedaren pel camí. I en segon lloc com a reconeixement al “Piojo” López, jugador argentí, que va obrir i tancar el marcador en eixa nit inoblidable. Gràcies Pibe.

Un buen día


“He puesto la tele,
había un partido

y Mendieta ha marcado un gol
realmente increible“.
······································································Los Planetas

En eixa nit sevillana, varem viure un moment únic, irrepetible i màgic. Gaizka Mendieta, feu, el que possiblement siga el gol perfecte. El GOL amb majúscules.

Per la seua execució, per la demostració tècnica, per la superioritat davant els rivals, per la sang freda i per que era la seua consagració com a un dels nostres millors jugadors. Eixe minut 33, va ser el moment culminant de la seua carrera esportiva.

·
·
We Are the Champions


“We are the champions - my friend
and we'll keep on fighting till the end
We are the champions
We are the champions
No time for losers
'Cause we are the champions”.
······································································Freddie Mercury

Esta cançó, escrita l’any 1977, és una de les més representatives de Queen. Amb el temps, s’ha convertit en un dels símbols de l’èxit esportiu. Pocs són els esdeveniments de l’esport on no sona esta cançó després de l’entrega dels trofeus.

Malauradament, els valencianistes mai l’havien escoltat, ni l’havien entonat amb la sensació de ser nosaltres els CAMPIONS. Mai fins a eixa nit.

La nit començà festiva i acaba com una auténtica festa. Estant a Sevilla, quasi per obligació, no podia faltar la nota folclòrica.

El probe Miguel.


“Cuando voy caminando pa la plaza,
Me preguntan si he visto a Miguel Canales.
Él dice que es feliz en la montaña
Que hace mucho tiempo que no sale.
Qué le estará pasando al probe Miguel
Que hace mucho tiempo que no sale
La,lalala, la, lalala”.

······································································Rafael Calixto Escalona

Per molt friki que siga i que sone, no hi ha cap valencianista dels qui estiguerem a la Cartuja que entre la eufòria i les moltes ganes acumulades, després de tantes i tantes decepcions, no festejara este nou campionat cantant i ballant al ritme dels Triana Pura.

Eixa nit, començava sense saber-ho, la segona època daurada de la nostra història esportiva. En estos deu anys, hem aconseguit éxits que dificilment podiem en eixe moment imaginar: dos lligues, dos copes, una UEFA, una supercopa d’Europa i un altra espanyola, a més de dos finals de la Champions i de ser proclamat millor equip del món l’any 2004 per la IFFHS.

Hui, deu anys després, i amb tots els dubtes que ens venen respecte al futur més inmediat de la nostra entitat, no podem més que esperar, que tots estos éxits aconseguits des de la modèstia, el sacrifici i la humiltat, siguen l’exemple on mirar-se. I que la filosofia i el caràcter d’un equip “bronco y copero” siga el nostre referent, ara i sempre.




Josep Bosch
Soci del València CF
·

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Primer!

Recuerdo perfectamente aquella final. No pude ir a Sevilla, no tenía ni ganas ni oportunidad de conseguir una entrada y el viaje me resultaba imposible, así que ni lo intenté. Mi única final con el VCF fue la de la lluvia.
Así que me tocó verla en casa de mi novia (hoy esposa) con una pizza Tarradellas y una vieja camiseta de los años Mediterránea. Boté como nuca, aluciné con la eclosión brutal de grandeza que sucedió aquella noche.
Al acabar el partido le dije a mi chica que "memoriza ésto, porque han pasado y pasarán muchos años hasta que suceda de nuevo algo tan extraordinario" y con la moto nos fuimos, bandera en mano hacia el Ayuntamiento.

Me confundía... aún hubo más motos nocturnas hacia la Plaza del Ayuntamiento y lo extraordinario se convirtió, por unos años, en algo casi normal. Pero nosotros siempre "memorizando"....

Tal vez no me confundía tanto, lo extraordinario, como tal sólo puede habitar en la memoria, de la que sale a lo tangible en muy contadas y valiosas ocasiones.

Saludos

Sergi Calvo

Oxímoron ha dit...

La canción que quedará asociada como algo realmente pintoresco a la celebración en el estadio fue "El probe Miguel" de Triana Pura.
Peor es aparecer en lo que llamaron la Ópera del Fútbol (Milán ´01) representado en la previa por Volare de los Gipsy Kings, jejeje!

Anònim ha dit...

Efectivament Oximoron, el "Probe Miguel" és, encara que puga semblar friki, u dels himnes d'eixa nit sevillana. De fet l'article original acabava fent una menció a eixa cançó.

Josep Bosch.

Anònim ha dit...

... y deu anys despres ... les llagrimes d`emoció encara brollen al tornar a vore al Piojo marcar el tercer... gracies punyetero. Choy.

kawligas ha dit...

Un magnífico repaso a ritmo musical. Magnífica idea Josep.

Anònim ha dit...

10 anys ja...

jo tampoc aní a Sevilla. Vaig vore la final en Benimaclet. Recorde sobretot la rebuda i el passeig en vespa des de Manises. Em recorde plorant de l'emoció indescriptible d'estar cumplint un somni mentres creuavem la ciutat darrere dels campions...

I aquella pancarta: JA NO SOM PRESONERS DE CAP SOMNI...

BT

Anònim ha dit...

Fou un títol de gran impacte emotiu. Suposava la evidència d'haver tornat...

V. Chilet

Anònim ha dit...

Fue mi primera final, y son muchos, muchísimos los recuerdos que se me agolpan....
- El autobus nº 8. se nos estropeó al ir y el que nos pusieron a la vuelta, tambien. Llegamos los ultimos a Sevilla y los ultimos a Valencia
- El extraordinario ambiente que había por las calles de Sevilla. Y el calor.
- El lamentable estado de los alrededores del estadio
- Los nulos servicios de bebida y alimento ya dentro del estadio
- La aficion en el prepartido en las gradas. Increible.
- El extraordinario gol de Mendi
- La poca (ninguna) pasión que le puso J. A. De la Casa al cantarlo en TV. De hecho la palabra "gol" ni la pronunció.
- El Piojo lopez. Sus dos goles. Sus lágrimas tras el tercero.
- 3 capitanes, 3, levantando el trofeo.
- El Probe Migué
- La apoteosica vuelta al estadio de los campeones.
- El tributo en Mestalla.
- Esta copeta per a la Geperudeta
- El recuerdo para mis seres queridos que ya no estaban con nosotros y que gracias a ellos soy valencianista

Emocionados saludos
Jose Miguel Lavarías