Banqueta visitant. Vila-real CF

·
"Puerta grande"

He de confessar que no tinc la tradició futbolera d’alguns il·lustres col·laboradors d'esta pagina. No vaig estar al Mundial del 82, ni puc parlar de partits èpics com alguns companys d'altres equips han fet, ni tan sols el meu equip te un passat lluent (o coent, com vostès preferisquen), però poc m’importa.

Encara que respecte totalment la historia i mística dels equips, jo soc d'aquells que pensen que el present val mes que el passat (si, el Real Union i el Granada van ser molt grans en la seua època… però que els pregunten als seus seguidors si no se canviaven ara mateixa pel Villarreal).

Els meus records de Mestalla no son massa feliços. La meua experiència es redueix als partits de les primeres temporades en Primera del Villarreal, que encara en un equip tendret a Primera Divisió no varen aconseguir bons resultats. En aquells anys érem un equip molt simpàtic per a la gent de Mestalla, que ens veien com el germà menut que s esta fent gran i vol jugar ja amb els majors. Això, i pel fet de que la plantilla que teníem estave plena de cedits pel VCF o exvalencianistes (recordem als Albelda, Angulo, Molina, Serer, Robert…), va fer que sempre em sentire molt ben rebut. Per al record queden eixes paelles de germanor, fotos amb valencianistes… En aquells temps on el Villarreal acabava de arribar i el Valencia estave en màxim esplendor (principis de la dècada del 2000, els anys de les Lligues, UEFA, finals de Champions…), tot eren dies de vi i roses.

Recorde també especialment que em va impactar veure per fi en persona les bandes de música tocant a peu de camp, fent la volteta sencera i parant front als fons, i laterals per fer la interpretació del tema, mentre el aficionat amb el puret a la boca s’alçava i aplaudia emocionat. Per a u que no conega la idiosincràsia valenciana pot parèixer estrany, però poques coses hi han tan valencianes com les bandes de música.

Tot este bon ambient van anar desapareixent quan el Submarí va començar a créixer, i el València a no triomfar tant… i, ah amic! ahí ja no érem aquell equip simpàtic que venia a vore-les vindre i a comprar al Corte Inglés.

Un dels últims records que tinc en persona a Mestalla i de màxima rivalitat, amb els dos ben amunt, es pot ser una de les decepcions mes grans que he viscut com a seguidor del Villarreal. Estic parlant aquella semifinal de la UEFA (encara viurie en persona una decepció encara més grossa en un altra semifinal, però eixa es un altra historia) que amb un 0-0 al Madrigal ens donava certes esperances d arribar a la final. Mes res lluny de la veritat: el meu equip va jugar a res i tirà pràcticament la semifinal, perdent una oportunitat històrica.

Ara ja fa uns anys que visc fora d’Espanya i no he tingut ocasió de tornar a Mestalla, cosa que ha coincidit amb els millors resultats del Submarí (serà que soc gafe?). Avui en dia, afortunadament per a tots, i per a desgracia de alguns valencianistes, els derbis son uns super partits amb dos dels millors equips de Espanya (ara que cap llevantiniste ens llegeix… perquè això ni eren derbis ni eren res!!)

No serà tampoc enguany quan torne a Mestalla, però espere tindre la oportunitat de veure per fi en persona guanyar al meu equip a Mestalla…. O encara que sigue, per veure alguna banda municipal tocar de nou “Puerta Grande”


Diego Tena
Soci del Vila-Real CF
·