dijous, 10 de gener de 2013

Carta de Carmel Roda Llorca, germà d'Elvira Roda Llorca



Hui tenim el gust de publicar el text que Carmel Roda, germà d'Elvira Roda, va escriure per al nostre llibre "Últimes vesprades a Mestalla". 



En homenatge, en testimoni de coratge i agraïment:
Amunt!


En agraïment voldria encetar estes paraules. A tots els qui heu fet possible este llibre i haveu volgut fer-lo instrument d’ajuda a Elvira Roda Llorca, ma germana, més coneguda com a “xica bambolla o chica burbuja de València”.

Elvira és una jove valenciana de 37 anys que patix en grau extrem una malaltia denominada Sensibilitat Química Múltiple (SQM), que des de fa vora 9 anys l’ha anant aïllant de tot: treball, amistats… i fins i tot de la seua família. Elvira no tolera multitud d’agents químics que a la resta de gent no ens afecten en el nostre quefer diari. I això fa que la seua vida siga la de una lluita constant per la supervivència i una fugida continuada de moltíssims perills que van des d’un perfum, a una fumigació, a un detergent, o un xampú… A més, en tractar-se d’una malaltia no reconeguda encara pel sistema sanitari públic, queda abandonada diàriament de tota ajuda pública sanitària i assistencial, i ha de lluitar a soles junt a la seua gent per a sobreviure.

Gràcies per deixar fer-me ressò de la seua situació de necessitat, però també del seu coratge. Voldria transmetre-vos tota la seua força i espenta. Elvira és un testimoni constant i permanent de ganes de viure. No li agrada el més mínim donar pena, i tan sols pensa en millorar-se el omés prompte possible per a posar a disposició de malalts com ella tota la seua experiència, per tal de fer-los el camí més fàcil i més curt cap a la seua millora. Per tant, tota la vostra ajuda en donar a conèixer les circumstàncies de la seua situació en este llibre es un pas més cap a la seua recuperació i per a trencar entre tots la seua bambolla d’aïllament i abandonament. Gràcies a la vostra ajuda ella podrà ajudar a molts malalts com ella de SQM a lluitar per una vida més digna i millor.

I al fil del València FC, tal volta a Elvira, la seua capacitat de lluita li vinga de sang, ja que un dels seus iaios, José Llorca Rodríguez, fon un home ple d’espenta, de coratge i d’il·lusió... i fundador del València FC. Gràcies també per poder aprofitar estes pàgines per a fer un xicotet i particular homenatge al nostre iaio.

Desconec quasi tot de mon iaio, ma mare (la seua filla) també. Va nàixer en 1904 i en 1919, als seus 15 anys, va estar al front de la fundació del club, de la qual estic convençut que sense ell no hi haguera segut possible. Caldria que es revisara rigorosament la figura d’este gran home, tant en allò referent al nostre club com també en moltes més vessants, a qui com a molts la Guerra Civil va truncar la vida, canviant-li-la per complet. A penes ningú sap (o millor, ningú apenes ha fet públic) no res dels seus mèrits, principalment d’abans de la Guerra. Però fins a eixe moment al menys el meu iaio es va dedicar apassionadament a moltes activitats a més de cofundar el València FC i dedicar-se a ell en cor i ànima.

Va cursar la carrera de Filosofia i Lletres que li valgué el seu ingrés a l’Ajuntament de València en la secció d’Arxius i Museus. Des d’esta posició va ser pioner i va estar al front de l’arqueologia valenciana (per cert, fon defensor de la fundació ibera i no romana de la ciutat de València), i del Museu d’Etnologia de València. Militant blasquiste i valencianiste, fotògraf, pintor, i periodiste multifacètic. Va treballar en diversos periòdics esportius de València i com a corresponsal per a premsa forastera tant espanyola com internacional, i arribà a ser redactor en cap del diari El Pueblo i corresponsal de l’agència United Press. Molts dels seus escrits i cròniques figuraven signades amb el pseudònim de “Kritic” en allò esportiu, i com a “Guillem Sorolla” (nom del famós cap agermanat valencià) en allò extra deportiu.

Creguem que va pertànyer a un dels primers clubs de futbol de la ciutat anterior al València FC. També tenim entés que va organitzar la primera Volta a Peu i la primera Volta Ciclista de València, i també va estar al capdavant de la introducció del hockey en la nostra terra, gràcies a aconseguir el patrocini dels diaris on treballava. Va pertànyer a una lògia maçònica, on era conegut com Guillem Sorolla, i va ser promotor de projectes d’infraestructures com el del ferrocarril exprés València-Madrid per Conca, i un gran i enorme i llarg etcètera...

Es casa el 14 de desembre de 1935. La seua esposa, Elvira Ortega Baeza, és filla d’un treballador i prestigiós comerciant, membre del partit blasquista i vicepresident de la Diputació de València, En Tomás Ortega. El seu avenir és molt esperançador: funcionari municipal, redactor de El Pueblo, membre d’un bufete a càrrec de grans projectes d’infraestructures... Però el 18 de juliol de 1936 irrumpix la Guerra Civil i tot s’afonà. Quasi tot això s’ho endú la guerra, on el pobre home primer quasi és afusellat pel bàndol republicà, i després ha de passar un tribunal de depuració per part del bàndol nacional.

La família es refugia en la casa de la Malva-rosa (prop de la sèquia de Vera, seguint l’estela de Blasco Ibáñez), relativament apartada de la ciutat on consideraven podien estar més segurs (just la mateixa casa on ara es refugia ma germana). Però en un trajecte de València a Alboraia el confonen per “vestir” a la manera feixista (d’alguns se n’havien amagat en la zona de la paperera) i uns milicians el detenen, junt al seu sogre, i els porten davant d’un Comitè (vulgo comissaria o checa) on tingueren la fortuna de trobar un ex-militant del Partit Republicà Autonomista que havia abraçat el bàndol revolucionari, que intercedix per ells. Cal dir ací que els membres del Partit Republicà Autonomista van ser perseguits durant la guerra pels “rojos” i en acabant la guerra pels “azules”. Per tal motiu Pepe Llorca Rodríguez va ser “depurado” (expulsat) de l’Ajuntament. A més, certs líders maçons per a salvar-se van fer entrega a Franco d’un registre d’afiliats a distintes lògies, raó per la qual el nostre iaio també fon jutjat i condemnat pel conegut “Tribunal contra la Masoneria y el Comunismo” que l’imposà 12 anys i un dia de reclusió i inhabilitació absoluta. La pena de presó queda en suspensió gràcies a la intervenció d’un jesuïta però no la de inhabilitació, de manera que quedà confirmada la depuració.

Per tot açò en acabar la guerra passà a un segon terme en tot, adaptant-se a les circumstàncies però sense renunciar en el seu interior a les seues conviccions. El València FC va estar present des de la seua fundació en tota la seua vida fins al final, acudint puntualment a les oficines del club a fer humilment mil i una tasques. El seu treball constant i meticulós escrivint les memòries de les temporades del club segurament ha sigut fonamentals per a escriure la història del València FC. Va faltar el 2 de juliol de 1978, acabada la lliga, de manera que els jugadors no pogueren lluir el braçalet de dol.

En homenatge a mon iaio Pepe, que per ell ma germana i jo som valencianistes. En reconeixement a ma germana, pel seu coratge i lluita, esperant tornar-la a vore tan feliç com en aquella final de la Copa, en Sevilla, on poguérem anar junts. En agraïment de tots els qui l’ajuden.
Amunt!


Carmel Roda i Llorca
Soci del València CF 
Germà d'Elvira Roda, afectada por el síndrome de la Sensibilidad Química Múltiple
·

6 comentaris:

Anònim ha dit...

En primer lloc tot l' afecte a Carmel i a la seua família.
En segon lloc dir que la semblança que fa de la figura de José Llorca, el seu iaio, ens ha de fer reflexionar al voltant del període fundacional del vfc , que no vcf, el qual es mereix un estudi molt més en profunditat que els típics tòpics al voltant de la moneda a l'aire llançada al Bar Torino.

Josep Bosch

Anònim ha dit...

Totalment d'acord amb tu Josep. Cal tornar a escriure la Història del nostre club, al menys fins l'arribada de la Guerra Civil i durant el concflicte.

Fran

Anònim ha dit...

Lo de la moneda queda como un especie de leyenda simpática, pero la historia de D.José Llorca es mucho más interesante e impactante que lo de la moneda.

Los fundadores del club, así como los acontecimientos sucedidos en el club durante el periodo de la Guerra Civil, deberían tener su propio capítulo dentro de la historia del club. Y no ocultarlos ni omitirlos.

PEPELU.


Anònim ha dit...

Cabe decir que en la revista de septiembre de 1978 se hace mención del fallecimiento de José Llorca...que en ese momento era el socio nº2 del Valencia.

Mi propuesta para 2019 como homenaje a los fundadores sería recuperar el nombre original: Valencia FC

BT

Anònim ha dit...

Apoyo la propuesta de BT.

Tienen casi 6 años para pensarlo y hacer del centenario algo si cabe más especial, sobretodo de cara al marketing.

PEPELU.

Anònim ha dit...

Hace timepo, en los principios del blog, recuerdo haber propuesto lo mismo que BT y hubo reacciones diversas. Bastante gente escribió que estaba acostumbrado al C. F. y que no veía la necesidad de volver a F. C.. Para mí sería una decisión importantísima, para saber de donde venimos y lo que se espera de cualquier jugador que vista la camiseta del Valencia.

Fran