dimarts, 1 de gener de 2019

LA FORÇA DE LA MILITANCIA





Ara que fem cent anys i amb la perspectiva que em dóna el tindre ja una certa edat, ni massa jove ni massa vell, crec que és de justícia reconèixer aquella beneïda bogeria que al març de 1919 uns adolescents van parir i van batejar amb el nom de Valencia Football Club. Més enllà del fet de la seua fundació m’agradaria fer-me ressò de la seua primigènia i alhora visionària idea d’agafar el nom de la ciutat de València però dotant a eixe jove “club de sport” d’una dimensió extra-radial, expandir-lo fora de les antigues creus de terme, al que a l’època entenien com la província. Per sort, esta iniciativa va arrelar profundament i eixes arrels van arribar 100 kilòmetres al sud, a Bocairent, el Finisterre provincial valencià. 

Si no recorde mal, crec que va ser Rafa Lahuerta qui va definir als seguidors valencianistes com alguna cosa semblant a la militància. El València FC és un tòtem al que els militants adorem, el futbol quasi és el de menys. I és precisament d’esta militància perifèrica, la de poble, d’on es nodreix de sàvia viva l’arrel mare del club. 

És esta militància perifèrica, sense voler menysprear altres aficions ni erigir-me ara en repartidor de carnets, la més potent. Feu-vos la idea que fa 60 anys no existia ni Internet ni WhatsApp, per exemple. A estos militants que ara són iaios no els parles de paraules com streaming, podcast o TuneIn. La seua militància està forjada a base de calfar l’orella pegats setmanalment a un transistor (o “arradiet”) i de llegir amb deler la Hoja del Lunes al dia següent. Ells no van vore mai jugar en directe a la Davantera Elèctrica, ni a Puchades, ni a Wilkes, ni a Claramunt, ni fins i tot a Kempes! Però ho sabien tot d’ells. A l’última dècada, alguns d’ells van tindre la sort de poder viure en televisió a color la cada volta menys recent època daurada de la institució. Però el que tinc clar és que si no haguera sigut així també continuarien sent del València. 

Quan de tant en tant m’acoste per la Penya Valencianista del poble perquè no he pogut anar a Mestalla tinc una sensació extranya, barreja d’orgull i vergonya ja que algunes d’estes persones que fins i tot no en sé el seu nom, me s’acosten i em pregunten amb modèstia si poden seure amb mi a vore el partit. Amb eixa excusa em pregunten per Mestalla, de com juga l’equip, per este jugador o per aquell infame arbitratge. La conversa sempre acaba amb eixa frase universal de “xicon, lo més important és que córreguen i lluiten”. 

El premi els va arribar el mes d’abril de 2016. Per commemorar el XX Aniversari de la fundació de la Penya Valencianista Bekirent el club va convidar-nos a Mestalla com a invitats d’honor. Llotja per al president i regidor del poble i ni més ni menys que amfiteatre per a la resta. El València fregava llocs de descens i anava a viure un partit quasi dramàtic contra un Sevilla en ratxa que anava com un coet. Naturalment l’autobús es va omplir de seguida. Allí anaven el meu germà i un amic, altres militants i patidors de base. El meu company de passe i jo vam fer d’avançada amb el cotxe i després d’aparcar estratègicament vam anar a esperar-los per anar a dinar amb ells abans del partit. La veritat és que vivíem una situació esportiva i institucional prou dolenta, quasi crítica i no ens arribava la camisa al coll. Esperant a que un semàfor canviara a verd per creuar l’avinguda d’Aragó un personatge baixet i regordet se’ns va posar al costat, el vam mirar, i el meu company i jo vam esbossar un somriure de complicitat, esta vesprada tot aniria bé. Era Espanyeta, era un bon presagi. 

L’autobús els va deixar prop de Mestalla a l’avinguda de Blasco Ibáñez. Hauríeu d’haver vist eixes cares d’il·lusió i ulls vidriosos de felicitat; una mescla de nostàlgia i emoció. Tots vestits de diumenge, mudats de dalt a baix. Eixa vesprada anaven a un temple sagrat però no per assistir a una missa pontifical, anaven a Mestalla! Per a molts d’ells seria la primera volta que vorien un partit oficial en directe, per a uns altres probablement seria la darrera vegada que sentirien eixe aroma de gespa mullada i fum de caliquenyo. Ha de ser terrible eixa sensació de comiat anunciat, de ser conscient que és una adéu i no un fins després. 

El partit supose que el recordeu, diumenge 10 d’abril de 2016. Pako Ayestarán a la banqueta local i Unai Emery a la visitant. Faig un incís, espere que algun dia el d’Hondarribia tinga lo que ha de tindre i torne la insígnia d’or del club, però això és una altra història. Torne al fil del relat. Partit bo del València que se’n va al descans guanyant 1-0. A la segona part no es remata la feina, empata el Sevilla i quasi a la fi gol de Negredo (menut “fiasco” de fitxatge). Eixa temporada vam acabar el que fa 12 en la Lliga, una absoluta vergonya per este club centenari. Però a eixos militants de poble no els parles d’açò perquè ells sempre recordaran que van anar eixa temporada convidats a Mestalla i que van vore guanyar al seu equip. Probablement esta batalleta la contaran com si fos un mantra fins que els arribe la seua hora; però el millor de tot és que de segur la contaran als seus netets i eixos netets voldran ser de l’equip del seu iaio malgrat que a l’escola els seus amics són del Barça o del Real Madrid i ells i elles sempre els podran dir que vore a Messi per la tele està molt bé però el seu iaio va haver un dia que va estar a Mestalla i que va vore guanyar en directe al seu València. 

Servisquen este humils lletres com a homenatge a tots estos militants anònims que ni saben de poder accionarial ni parts mèdics estranys ni comissions de representants. Són del València, per què? Ni s’ho pregunten, perquè sí i ja està; què ens importa la raó? O acàs esta gent no és hereua directa del “Bronco y Copero”? 

Paco Belda Pastor  (@pacorellotger).

1 comentari:

Juanvcf ha dit...

Molt bo, Amunt¡¡¡¡¡