dimecres, 19 d’agost del 2020

L'HORA DE LA VERITAT



No vull paréixer apocalíptic, però opine que el moment actual del VCF és més trascendent encara en la nostra història que el descens del 86. Vaig a fer un esforç per no gastar vocabulari del camp semàntic de la guerra, però trobe que no podem encarar l´estat de les coses des d´altra postura que no siga la del conflicte. 

Per això, crec que torna a ser necessari revisar alguns dels tòpics del manual de llocs comuns al qual es recorre molt a sovint per a no afrontar l´eventual eixida de les penúries provocades pel segrest del VCF. 

El primer de tots és concedir el benefici del dubte a Peter Lim. Com el màxim accioniste no es digna a comunicar-se amb l´afició valencianista, de tant en tant hem de sentir que no sabem què pensa sobre el club… Bé, la seua obra durant estos sis anys és eloqüent. Els fets parlen per sí mateixos. Ara es tracta de vore fins a quin punt li compensen a cadascú. 

Vaig a posar altre exemple d´esta, per a mi, injustificada condescendència. Se sol comentar que, si Lim destituïx Murthy, segurament, el valencianisme seria més feliç. “Fe sense obres, morta és” va amollar Jaume I. Per què hem de pensar en una merescudíssima destitució de Murthy, quan l´únic que podem jutjar és que tres anys de tortura patint la vergonya de ser representats per este subjecte ja en són més que prou? Anil Murthy, com ja va afirmar abans Layhoon Chan, també és Peter Lim. 

Considere que comença a resultar extenuant, després de sis anys, pegar-li encara voltes a qüestions que formen part de la metafísica de la patà i avant de Meriton. El terreny de les infinites falses promeses en el qual se senten invencibles. 

La meua impressió és que eixa fase hauria d´haver sigut superada fa moltíssim. Els únics suports actuals de Meriton estan relacionats amb interessos espuris, distribució d´incentius materials selectius o inconfessables jocs d´aliances i d´oposicions personals. El valencianisme ha dit prou. Hui és una obligació moral fer-los front. Podem diferir, això sí, en les estratègies, els tempos o la comunicació. 

Els fets són incontrovertibles. La naturalea de la propietat és I-RRE-HA-BI-LI-TA-BLE. Si t´enganyen una volta, la culpa és de qui te la fa. Però, si ja t´han enganyat en tres o més ocasions, toca fer un poquet d´autocrítica. 

I la meua passa per posar en solfa altre dels llocs comuns amb els que de tant en tant se´ns reprén per a què no fem res. Ací va: “des de la confrontació no guanyarem res”. 

Li vaig a pegar la volta a este, com a mínim, discutible argument. No m´agrada caure en el parany dels marcs mentals dels qui trobe, amb tots els respectes, que estan equivocats. Ara pregunte jo: què hem guanyat des del discurs de les bones intencions?

Responc: sistemàtiques faltes de respecte, destrucció de projectes esportius, desprofessionalització, desercions, afonament econòmic, desprestigi de la institució… En resum, la maquinària de generar dolor de Meriton.

Per una mescla d´autoodi i d´snobisme, pròpia de les societats civils amb baixa autoestima, hem tolerat a la gent de Meriton creuar totes les línies roges imaginables. Des de fa molt de temps, és el moment de l´autodefensa. De fet, probablement, siga l´únic llenguatge que entenguen. Almenys si volem que comencem a tindre una relació d´igual a igual amb ells. I també per una qüestió d´amor propi. 

Així que vaig a fer ací una reivindicació de la confrontació, que és una via que encara no s´ha provat de veritat. Sense dubte, esta estratègia té costos, però també dos conseqüències que pense que compensen. D´una banda, és molt saludable eixir de la ressignació per a lluitar d´una manera proactiva pel futur del VCF. D´altra banda, els primers indicis d´unió han demostrat que la confrontació resulta efectiva. 

Va a ser este un procés llarg. No dubteu que van a tractar de confondre´ns. Això ja no hauria d´anar de fer callar l´afició contractant novament a Mateu Alemany per consell de Mendes o posant un valencià com a president-escut humà. No és el qui, sinó el com. En la cabotà acrítica portarem la derrota. Si no tenim això meridià, tornaran a enganyar-nos i reobrir les ferides de la divisió. Tampoc ha de dependre de que l´equip guanye o perda partits. Donaríem un exemple d´infantilisme. Juguem a llargues, però amb el cap ben alt, per favor. 

Confrontació no és violencia, però res té a vore tampoc amb el bonisme. El respecte no es regala. Si, per exemple, a Murthy no li ensenyaren en sa casa com comportar-se en públic, no estem obligats a tindre amb ell un bon tracte que no mereix. L´empatia només pot ser recíproca. No és un interlocutor vàlid. Es tracta, clar i ras, d´un enxufat. U que ni sap ni vol comprendre on està. No li devem res. 

Confrontació és la manifestació espontània d´orgull valencianiste i activisme que s´ha desenrotllat durant l´últim mes i que a penes té precedents en la nostra història. És passar de les paraules als fets. 

No tots podrem estar en tot lo que es faça, però sí totes les accions (pancartes, manifestacions, etc.) són complementàries. Podem discutir els tèrmens, la dosificació o els formats, però els seus resultats estan a la vista de tots. 

Una pancarta a soles no canvia el món. Però moltes pancartes ajuden a canviar consciències. I qui pega el pas de fer una se sap dins d´un moviment identitari més gran. Altres ho veuen i se sumen. Honor, per tant, a tots els pancarters, grafiters, convocants i manifestants, ciberactivistes, periodistes sensibles a la nostra causa… Sou la primera línia que construïx el VCF del futur. Moltes gràcies de tot cor!

Esta explosió popular és compatible amb els tempos més pausats que han de dur altres associacions o personalitats, que poden ser claus per a la recuperació del nostre club. Hi ha un món financer, jurídic i polític al qual no arribem els valencianistes de base. Així que vull confiar en una nova generació no contaminada pel passat, honesta i formada, que puga moure´s amb l´encert necessari en estos àmbits. La seua sort serà també la nostra. Requerix paciència.

Entre tots, podem articular l´estratègia del conflicte en diversos fronts. I si Meriton és, en veritat, un tigre de paper i l´autèntic tigre era la nostra por a fer oposició radical? Trobe que poden ser molt més perillosos encara, però no subestimem la força d´un valencianisme unit contra ells.

Considere que la base de la nostra estratègia ha de passar per aconseguir que el VCF deixe de ser el negoci de Meriton per a convertir-se en el seu problema. I com podem arribar a estes condicions objectives? En la meua opinió, incidint (cadascú en el seu terreny) en un triple conflicte:

- Econòmic: estan cavant el seu propi forat…

- Judicial: en les assamblees, denunciant pressumptes delictes societaris, auditant, vigilant… sense passar ni una. 

- Reputacional: heu vist com la protesta de l´afició arriba als media i els posa nerviosos (recordeu quan vos van dir que no servia per a res?). Imagineu si esta és més massiva i permanent…

De futbol no vaig a parlar. El VCF ja no es dedica a competir. Els partits que disputa representen la coartada de la martingala, però la meta principal no és guanyar-los, sinó ser un aparador de mercaderies futbolístiques i prebendes associades. 

El club es troba en un coma induït per uns propietaris principals que practiquen el canibalisme amb els seus recursos tangibles i intangibles. Aixina que vos anime a que sigau ferms a l´hora d´enfrontar-vos a este buidatge del cos i de l´ànima de l´entitat. Em podeu dir exagerat, però no veig res a perdre quan el club està segrestat sine die. Si no els compliquem les coses des de ja, poden passar anys fins que la voluntat d´especular deixe pas a la de voler arribar. Contemporitzar mata, puix ells ni perdonen ni demanen perdó. Aprofitem els estats d´ànim excitats per a forçar les seues contradiccions i sumar unes adhesions que freguen la unanimitat.

Finalment, no sóc favorable a furgar en les velles ferides. Estem en les urpes de Meriton per errors propis. Un cúmul d´errors diluït en responsabilitats compartides. L´aficionat de bufanda al coll no sol entendre de Dret Mercantil, però sí que sap lo que és fer esforços molt grans pel VCF (també econòmics). 

Els partidaris d´eixa apatia que tant agrada a Meriton recriminen que el valencianiste no vol posar diners en el seu club. Detecte que els escèptics es durien ara una sorpresa, puix molts contribuiríem a fons perdut per a traure el VCF d´una ignomínia que mai va ser-nos explicitada pels seus inductors. Per què no podríem estar, comptant amb aportacions sustancials de grans paquets i fórmules imaginatives, en condicions de completar el preu a pagar per la nostra llibertat que prèviament haguera negociat una comissió d´experts en la matèria? 

Alguns vos diran que és impossible. Seran els mateixos que van avalar un procés de venda falsejat. Hi ha solucions enginyoses (les hem vist en la política, l´economia, etc.) per a revertir una legitimitat viciada en fons i forma, però calen unitat, valentia i unes auditories independents que marquen des de ben a prop totes les operacions fetes per Meriton. 

Vull pensar que esta penitència pot haver servit per a aprendre la lliçó més important: si no apostem per un VCF més democràtic i viable, estarem sempre en perill d´acabar en unes mans tan brutes com les de Meriton. 

Res més per la meua part. Gràcies a qui haja arribat fins ací i espere que vos haja agradat el text o almenys vos haja suscitat alguna reflexió. 

Com va dir Napoleó Bonaparte: “la victòria pertany al més perseverant”. PEL VCF, TOT. UNIM-NOS!


SIMÓN ALEGRE







2 comentaris:

Sean99 ha dit...

Totalment d'acord amb tú.
Ha arribat l'hora de passar a l'acció.
La situació del VCF és molt delicada.
Què proposes con línia D'actuació per al valencianisme de a peu?

Oxímoron ha dit...

Redoblar la pressió i no caure en la ressignació. Cadascú pot fer coses des de la seua posició: carrer, Internet, grada... I convéncer cada volta a més gent (sobretot a la que es troba més a prop). On tenien un negoci han de vore un problema i una gent que defén el club de la seua vida contra el seu mal govern. Confie també en que es va a formar una alternativa presentable per a recuperar el club. Serà el moment de donar-li suport i, fins i tot, fer aportacions econòmiques per a què el club torne a ser nostre. Però no estem encara en eixa pantalla.
Amunt!