diumenge, 7 de juliol de 2013

Terra d'arròs

·
Hui ens recorda la figura d'Antonio Puchades un altre suecà, Josep Franco, autor del llibre Tonico vol ser futbolista, publicat per Edicions 96 amb il·lustracions de Laura Granell, on es relata la trajectòria del nostre jugador apropant-la als més menuts.
·
·
El campanar de l’església de Sant Pere no és el Big Ben, la Muntanyeta dels Sants no passa de ser una pedra gran, Ratón només va ser una xamba genètica i Bernat i Baldoví, com vostés saben, no era Shakespeare. Però alguna cosa deu tindre l’aigua de Sueca que, ara i adés, dóna al món persones de respecte, com ho va ser, sens dubte, el gran Antoni Puchades Casanova, el Coloso de Sueca, el Rubio o, simplement, Tonico, que va faltar el dia 24 de maig.

El nostre poble era bàsicament arrosser quan Tonico vingué al món, el mateix any que mon pare, i ho va ser durant quasi tot el segle passat, fins que el progrés va començar a canviar les coses i ens va convertir en el poble que som ara... Un paisà nostre havia deixat escrit: “Quan en Odessa i Moscou sonen els canons de bronze, l’arròs, que hui estava a nou, demà pujarà hasta onze”. Més clar, aigua: l’arròs suecà sempre ha sigut un menjar de pobrets, de soldats perduts en Déu sap quina trinxera o de refugiats que fan cua per a omplir els plats.

Però Sueca ha viscut de l’arròs durant molts anys i ara estaria lleig que els suecans renunciàrem als nostres orígens, com els passa a tants valencians, perquè qui perd els orígens, perd la identitat. I jo crec que el caràcter dels suecans, la nostra identitat, com va demostrar Tonico Puchades, dins i fora dels camps de futbol, té una relació molt íntima amb la terra d’arròs que ens ha vist nàixer.

L’aspror de l’hivern, quan els camps reposen i són només una extensió interminable de terra erma, ens ha fet una miqueta secs o, si volen vostés, discrets. Als suecans, en general, no ens agrada ser el centre d’atenció, com li passava a Tonico, ni tenim facilitat per a guanyar-nos el favor i l’admiració de les masses populars.

Quan la primavera ens alegra una miqueta el caràcter, gràcies a l’aigua que corre mansament pels casells, els suecans ens tornem més fluids i més dòcils, encara que no ens podem permetre el luxe d’abaixar la guàrdia, perquè la primavera també és l’època de plantar, bri a bri, la pròxima collita.

L’estiu és una època de bonança, però no de descans, perquè l’arròs, encara que depén molt de l’oratge, necessita notar la mà de l’home per a espigar com cal. I això ha fet que els suecans confiem en els amics i mirem de reüll les circumstàncies. Com feia Puchades quan es plantava enmig d’un camp de futbol i, amb fang fins al genoll o amb un sol que badava les pedres, sabia quin company estava millor situat per a oferir-li la pilota, però no perdia de vista els contrincants, per si de cas.

I la tardor, amb la collita a recer de qualsevol desastre, ens deixa molls i satisfets, però ens manté alerta, com quan un equip encarrila un partit però ha de continuar jugant bé fins al minut noranta.

Tonico Puchades, que va tornar a la terra de Sueca entre els aplaudiments de l’afició, el dia 26 de maig, va convertir el caràcter suecà en una forma de jugar al futbol: era capaç de donar fluïdesa al joc del seu equip amb elegància, serenitat i ritme, sense abaixar mai la guàrdia, perquè un partit és llarg i només pot guanyar-se bri a bri, com es planta l’arròs en la terra agraïda, com es cultiva el caràcter i la identitat.


Josep Franco 
Autor del llibre Tonico vol ser futbolista 
Seguidor del València CF
·

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Fantàstic final per a la sèrie d'articles al voltant de la figura del gran Tonico Puchades.

Anònim ha dit...

Magnifica semblanza entre el trabajo de la tierra y el trabajo en el cesped.

Puchades terrenal.

Pepelu

Anònim ha dit...

No podía faltar en el homenatge a Puchades que s'està fent en este blog la col·laboració de Josep Franco.

Magnífic final per a un magnífic homenatge

Enhorabona !!!

Anònim ha dit...

Enhorabona per l'homenatge, que millor manera de finalitzar-lo que amb dos suecans.