diumenge, 6 de novembre de 2011

Sector 28

·
·
L'altre dia, mon pare va reconèixer que encara guardava 'los pases' del València. És el meu tresor, venia a dir-me. Ho va dir amb aquell to de digna nostàlgia que només tenen els octogenaris. Segur que aquells trenta anys de relació amb Mestalla són especials per ell. Amb dos anaven tres. Ell, el meu germà major i jo. Ara és impossible, però en aquells bancs de ciment era qüestió de apretar-se, com una familia. Era el sector 28, abans de la reforma del 82. Just al mig del camp i enfront mateix de tribuna.

Era tan emocionant anar al camp cada quinze dies, que no em molestava que repetirà sempre: «si el pregunten l'edat dius que tens sis», una cançoneta insultant per a qualsevol xiquet que l'únic que vol es ser més gran. Així que allà vaig crèixer, entre un tros on estava representant tot el poble de Mestalla. Sempre els mateixos cada quinze dies. El tio del puro, la dona de El Cabanyal, el carter, el mecànic, el mestre; a tots només els veien cada dos setmanes i la retrobada cada estiu, en el primer partir de lliga, obligava a anar mig hora abans per les pertinents xarraetes.

Calor, fred, pluja o vent. Donava igual l'oratge, allà estaven tots esperant l'eixida del equip, entre els mítics: «¡pollos asados, Casa Cesareo, pollos asados Casa Cesareo!» i mirades al «marcador Dardo». Va ser una escola de fútbol i de vida. Els primers insults sentits —«aixó només es pot dir a l'àrbitre»—, les primeres alegries i decepcions, els ídols i descobrir la mort, quan de sobte algú faltava al seu lloc.

Sóc de la generació de Kempes, però els meus primer records són de Keita, Sol i Claramunt. Existia una ceremonia clara. Si l'equip havia guanyat fora, era rebut entre aplaudiments. Si venia d'una derrota, xiulets. I divisió d'opinions si el diumenge passat havia estat una ics. Però una vegada corria la pilota, tots animaven però d'una forma crítica. M'explique. Al 28 vaig escoltar els retrets més ingrants a un jugador de casa, però si el mateix després feia un gol, o una jugada espectacular, era el millor del món. I és que darrere de cada valencianista s'amaga un pirotècnic.

El meu moment de glòria a Mestalla va ser quan vaig xafar l'herba en les celebracions de la Recopa del 80 quan els de Di Stefano oferiren la Copa a la grada del mític coliseu. A banda de fer prou l'haca, recorde que vaig anar fins al centre del camp a mirar cap al 28, als dos primers seients de la fila 10. Va ser un gran adéu. Perquè la següent temporada ja era major i em vaig traure un abonament de la mítica General de Peu.

Després he tingut ocasió de vore un partit des de cada un dels quatre punts cardinals de Mestalla. Jure que mai ha estat el mateix. No sé si per la companyia o el costum visual, però tot el que sé del València ho vaig aprende allà.


Joan Carles Martí
Periodista
·

7 comentaris:

abiyu ha dit...

Joan Carles un excelente artículo, nostálgico y evocador. Mi primer partido Visto en vivo en Mestalla data del 12 de Abril de 1981. Valencia 1 (Felman)- Atlético de Madrid 1.
El Valencia forma parte de mi vida, para bien y para mejor.

@joancarlesmarti ha dit...

Gracias abiyu

Anònim ha dit...

Grans records. La meua particular Muirderer's Row va ser: Waldo, Valdez, Keita i , com no, Kempes. El més gran que he vist mai a Mestalla. I sí, el futbol és la vida, o al menys se li assembla molt.

Cisco Fran

Anònim ha dit...

Fantàstica definició: "darrere de cada valencianista s'amaga un pirotècnic".
Molt bona i aclaridora de com som i com sentim.

Josep Bosch

Anònim ha dit...

Excel.lent Joan Carles, i un plaer tindre't per açi entre nosaltres.

Algún dia deuriem de fer un homenatge a tots eixos pares que ens van inculcar el valencianisme en vena, a tots aquells que els fea tanta il.lusió portar-mos al camp des de ben xicotets, a pesar de que durant els partits no els deixaven en pau i casi els molestaven mes que una altra cosa.

Un saludo
Jose Miguel Lavarías

Anònim ha dit...

La repetida monotonía de los personajes (aficionados y jugadores) que nos acompañan, forman parte de la memoria valencianista, y de nuestra vida; ahora también, sólo que cuando nos demos cuenta, se nos habrán ido, pero los mantedremos siempre en la memoria, ya los empezamos a echar de menos.

Lo silbidos/ovaciones a los jugadores de casa, merece una tesis.

Buen artículo Joan Carles.

PEPELU.

Anònim ha dit...

Gracias Joan carles, preciosa evocación.
Con diferentes números de sector, año arriba año abajo y alineaciones soñadas, tu experiencia es la de muchos. También, gracias a Dios, la mía.

"Un pirotècnic", qué acertadísima definición...¡Cuántas veces nos hemos ruborizado ante el cambio de opinión instatáneo tras el gol hacia algún jugador o, a veces, incluos hacia el once entero!....

Saludos y como siempre un placer.

Sergi Calvo