Sector 28

·

·
L'altre dia, mon pare va reconèixer que encara guardava 'los pases' del València. És el meu tresor, venia a dir-me. Ho va dir amb aquell to de digna nostàlgia que només tenen els octogenaris. Segur que aquells trenta anys de relació amb Mestalla són especials per ell. Amb dos anaven tres. Ell, el meu germà major i jo. Ara és impossible, però en aquells bancs de ciment era qüestió de apretar-se, com una familia. Era el sector 28, abans de la reforma del 82. Just al mig del camp i enfront mateix de tribuna.

Era tan emocionant anar al camp cada quinze dies, que no em molestava que repetirà sempre: «si el pregunten l'edat dius que tens sis», una cançoneta insultant per a qualsevol xiquet que l'únic que vol es ser més gran. Així que allà vaig crèixer, entre un tros on estava representant tot el poble de Mestalla. Sempre els mateixos cada quinze dies. El tio del puro, la dona de El Cabanyal, el carter, el mecànic, el mestre; a tots només els veien cada dos setmanes i la retrobada cada estiu, en el primer partir de lliga, obligava a anar mig hora abans per les pertinents xarraetes.

Calor, fred, pluja o vent. Donava igual l'oratge, allà estaven tots esperant l'eixida del equip, entre els mítics: «¡pollos asados, Casa Cesareo, pollos asados Casa Cesareo!» i mirades al «marcador Dardo». Va ser una escola de fútbol i de vida. Els primers insults sentits —«aixó només es pot dir a l'àrbitre»—, les primeres alegries i decepcions, els ídols i descobrir la mort, quan de sobte algú faltava al seu lloc.

Sóc de la generació de Kempes, però els meus primer records són de Keita, Sol i Claramunt. Existia una ceremonia clara. Si l'equip havia guanyat fora, era rebut entre aplaudiments. Si venia d'una derrota, xiulets. I divisió d'opinions si el diumenge passat havia estat una ics. Però una vegada corria la pilota, tots animaven però d'una forma crítica. M'explique. Al 28 vaig escoltar els retrets més ingrants a un jugador de casa, però si el mateix després feia un gol, o una jugada espectacular, era el millor del món. I és que darrere de cada valencianista s'amaga un pirotècnic.

El meu moment de glòria a Mestalla va ser quan vaig xafar l'herba en les celebracions de la Recopa del 80 quan els de Di Stefano oferiren la Copa a la grada del mític coliseu. A banda de fer prou l'haca, recorde que vaig anar fins al centre del camp a mirar cap al 28, als dos primers seients de la fila 10. Va ser un gran adéu. Perquè la següent temporada ja era major i em vaig traure un abonament de la mítica General de Peu.

Després he tingut ocasió de vore un partit des de cada un dels quatre punts cardinals de Mestalla. Jure que mai ha estat el mateix. No sé si per la companyia o el costum visual, però tot el que sé del València ho vaig aprende allà.


Joan Carles Martí
Periodista
·