divendres, 12 d’agost de 2011

La millor taronja de l'estiu

·
·
La frase que encapçala este article la solien utilitzar en els anuncis de Canal 9 per a anunciar el Trofeu Taronja fa més d’una dècada, rememorant eixe naixement del nostre torneig estiuenc tan lligat al sector dels cítrics.

Per circumstàncies diverses, jo no tinc eixa experiència infantil d’anar al Taronja amb mon pare i viure l’ambient especial d’eixes nits. Amb mono de futbol, recorde haver vist els meus primers Taronges a Terol, un territori on un valencianista sempre troba correligionaris a l’estiu.

La meua intenció no és la d’inventariar la història del nostre trofeu, la qual està magníficament documentada, per exemple, en Camp de Mestalla, de Paco Lloret.

El Taronja no tenia el prestigi del Carranza o Teresa Herrera ni es programava quasi abans d’iniciar-se la Lliga, com el Gamper o el Bernabéu. Amb un manteniment més o menys regular de la fórmula del triangular i la tradició de contractar partits amb els equips triomfants de diverses èpoques, servia com a primera presa de contacte de l’equip amb l’afició, un poc abans d’entonar eixe clàssic “ja tenim equip”, de caràcter més lliguer.

Fet el resum de rigor, la meua aportació se centra en els últims anys del format original, la crònica personal d’una desnaturalització simultània a la d’altres tradicions futboleres que van desapareixent.

El meu primer contacte amb el Taronja resultà decebedor. Amb set anys ja havia pres la decisió de fer-me valencianista i vaig tindre que encaixar una derrota per 1-7 contra el Reial Madrid i els reserves de la Quinta del Buitre. La primera línia de l’epíleg d’Espárrago, tot i que ara estava avalat pel subcampionat.

Però el Taronja anava a oferir-nos més sorpreses. L’edició de 1991 ressaltà per la presència de la selecció soviètica (no oblidem que era subcampiona de l’Eurocopa Alemanya 88) a les nostres terres mentre es produïa una sublevació militar a Moscou. Rommel Fernández sentencià el Sao Paulo en el nostre segon partit, sempre més apte per a les conclusions, i pareixia confirmar que “ja teníem davanter”.

La següent edició la vaig vore de vacances a Baqueira Beret i em generà sensacions contradictòries. Un primer partit decebedor amb empat contra el Dinamo de Moscou i una eufòrica remuntada en els últims minuts contra eixa Sampdòria que havia perdut mesos abans la final de Wembley contra el Dream Team. Resten dos records inoblidables d’aquell torneig: la lesió de Giner en caure al fossat dels periodistes i, prop del segle XXI, la designació del guanyador del mateix (els russos) mitjançant una moneda llançada a l’aire.

El Taronja del 93 destacà per l’exhibició de Mijatovic (antologia de fantàstics gols estiuencs que també conegueren a Barcelona o Bilbao en els seus torneigs locals) i la golejada que li ficàrem al Feyenoord. Tan fluixos estigueren els holandesos, que eixe dia arribàrem a pensar que Belodedici era salvable per a la causa.

L’estiu del 94 reedità el “Amigos para siempre” que Los Manolos havien popularitzat dos anys abans amb les invitacions recíproques de VCF i FCB a Gamper i Taronja, respectivament. Un Valencia egregi aplanà el Barça en ambdós competicions i disparà una eufòria que el campionat de la regularitat s’encarregaria de rebaixar. De l’equipasso al batacasso, volum un. També començava a confirmar-se una llei no escrita que afirma que les pretemporades brillants equivalen a campanyes decebedores. I a l’inrevés. Este Taronja estigué envoltat d’un maremàgnum d’amistosos que Roig va organitzar a Mestalla i pertot arreu com a antídot de l’ansietat que caracteritzava el seu projecte. Per exemple, un devaluat VCF-Chelsea, commemoratiu del 75 aniversari de l’entitat.

L’any 95 faria bona l’anterior tradició esmentada quant al nivell de la pretemporada. Lamentable Taronja com a carta de presentació del projecte Aragonés (participant eixe Atlètic de Madrid contra el que ens jugaríem la Lliga), preludi d’una temporada apassionant. D’eixa edició sempre recordaré que mai havia vist la gespa del camp en unes condicions tan deplorables, acostumat fins aleshores a eixe tapís reconegut per tota l’Espanya futbolera.

Els torneigs del 96 i 97 tingueren un nom propi: Romario. L’obra faraònica, que havia lluït de meravella durant estes èpoques de focs artificials se’ns va enderrocar, sublim final per a un virtuós del gol, assajant una xilena. Savio (i el misteri d’aquella opció de compra) va firmar l’enterado de l’execució del roigisme, la desintegració del qual s’acceleraria.

I després dels fasts i la cremà arribem a la nova era. Vestigis de l’anterior, el partit de presentació, amb la seua estètica americanitzada, havia desbancat ja al Taronja en les preferències d’una nova fornada d’aficionats, en part desconeixedora de les tradicions del seu club i alienada per un nou concepte de futbol-espectacle.

El canvi cíclic va produir algunes deformacions, com la disputa del Taronja de 1998 a la Tardor i contra el Dinamo de Bucarest (quan el “Imperio Rumano” dominà el Valencia de Cortés) o les grotesques i injustíssimes xiulades a Ortí en les presentacions, mereixedores d’acte de desgreuge contundent. I abans de la ja consolidada “amortització” que implica la fusió del Taronja i la presentació, una última oportunitat per al format triangular. Edició 05-06, pèssims resultats, prèvia d’una etapa fosca de la nostra història i el fill de Gadafi deambulant pel verd de Mestalla. La hintxada no va respondre i se signà un trist epíleg per al nostre emblemàtic trofeu.

Els temps han canviat, com va dir el poeta, i el vell Taronja tal volta ja no torne mai.

Tot i això, a la nostra memòria sobreviuran sempre eixos records del torneig que seran part d’eixe llegat d’històries i vivències que tindrem la responsabilitat i l’orgull de deixar a les futures generacions valencianistes.


Simón Alegre
Soci del Valencia CF
·






9 comentaris:

Anònim ha dit...

Aprofitar les presentació faraònica per a "llevar-se d´en mig el Taronja" fou la mort del mític Trofeu triangular estiuenc. Inclós clubs com l´Elx encara mantenen el model triangular.

kawligas ha dit...

Per raons evidents, el meu preferit va ser el de 1976, amb el debut de Kempes.

Anònim ha dit...

Molt gran, Simón.

Jo crec, baix el meu punt de vista, que el Taronja va morir amb la televisió, com esta morint-se el futbol actual. Quan comença a televisarse, el torneig anà cap baix i l'afició deixà d'interessarse, ademés del cal.lendari apretat imque va fer que siguera a partit únic en lloc de triangular. I inclús li afegiría que ja nomes un partot pels socis, pues no tenim cap privilegi en quant a preus ni localitats reservades de prou temps cap açí.

Pero jo sí recorde l'expectació que creava el torneig sobre tot en els 70, ón inclús el partit del mig tenía prou afluencia de públic. Recorde a mon pare vindre de vore un Huracán-Ajax (3-4) extraordinari. El trofeu era una cita obligatória, i vdnien equips i jugadors extraordinaris, on se mesurava el nivell de l'equip, i ademes servía per a vore als nous fitxatges.

Jo, hui, torne a un Taronja despres de no se quant de temps. La visita d'un gran amic, valencianista, es la millor excusa per a retrobarme amb el nostre trofeu estiuenc.

Un saludo
Jose Miguel Lavarías.

Anònim ha dit...

Los 5 mejores Naranjas que recuerdo:

1976 (Kempes), 1978 (Bonhoff), 1984(Wilmar Cabrera), 1987 (5-0 a la Fiorentina) y 1989 (Lucho Flores)

BT

Anònim ha dit...

Desgraciadament, el trofeu taronja d'enguany no el recordarem per la victória del VCF, ni pel bon joc desplegat, ni per vore a un Mestalla casi plé, si no per la mort del pare de Paco Alcacer, que ironies de la vida, havía viscut sense dubtes el,seu millor dia com a valencianista, jugant a casa i marcant el seu primer dels moltissims gols que marcarà defensant el nostre escut.

Vaja des de aquí les meues condólencies tant per a ell com per a tota la seua família.

DEP

Un saludo
Jose Miguel Lavarías

Anònim ha dit...

La millor noticia del Taronja d´enguany es tornar als 70(la memòria es fràgil) en vore l´equip jugant amb eixe uniforme.

Anònim ha dit...

Para mi el Naranja, tiene un significado casi de culto, fui con mi padre (primera y ultima vez con él) a mi primer partido en Mestalla en el verano del 87, precisamente en el Naranja, ante el Barça de Terry Venables, con Schuster, Zubi, Robert, Lineker, gano el Barça con gol de este último. Nuestro equipo regresaba esa temporada a la máxima categoría despues del añito en el infierno de segunda.

A destacar que ese año el Barça realizo una escandalosa y pésima campaña en Liga (6º) a 23 puntos del R.Madriz, sólo salvada por el título de Copa y el de la Recopa con el tío Aragones, con motín incluído de jugadores. (Bendita escandalosa y pésima campaña con 2 títulos).

En cuanto al equipaje, no oculto que la senyera me trae buenas vibraciones, pero personalmente me gusta más el naranja, como color llamativo para lucirlo en la grada.

PEPELU

Anònim ha dit...

21 de Agosto de 1990, 5-0 contra el CSKA Sofia con hat trick de Eloy Olaya. No estuve 2 días después y me ahorré un disgusto.

Anònim ha dit...

Luis Aragonés solo ganó la Copa del Rey, no la Recopa en la campaña 87-88. El Valencia ganó ese año en el Camp Nou 0-1 con gol de Arroyo y fue destituido Venables. Los mejores Naranjas, finales de los 70, el gran Borussia del 77 y los primeros 80, memorable Rubén Paz en el 83 con el Internacional de Porto-Alegre, genial Kempes contra Boca Juniors en la edición del 80.